maleta

La Maleta Mexicana al MNAC. La meva primera exposició del 2012. Meravellosa i emocionant exposició sobre el redescobriment dels negatius de la Guerra Civil Espanyola de Capa, Chim i Taro. No era una maleta, eren tres capses amb 4500 negatius d'imatges fets durant la Guerra Civil pels tres grans mestres del fotoperiodisme de guerra. Tres jueus procedents d'Hongria, Polònia i Alemanya respectivament i que fugien del nazisme. Idealistes, viuran la guerra d'Espanya com una causa pròpia, com la dels brigadistes internacionals, com la de molta gent que segueix trobant en la Guerra Civil Espanyola una causa romàntica, la lluita contra el feixisme, la lluita per salvar una República plena de contradiccions però alhora plena d'il.lusions. Retraten no només el camp de batalla, també els civils, la vida, els pobles i ciutats. Per primera vegada en la història la guerra no es desenvolupa només a les trinxeres o camp de batalla, les ciutats també són bombardejades, moren nens i dones, hi ha refugiats...Fan unes fotografies esplèndides testimonis de la seva tècnica magistral. El 1939 Capa abandona París que està a punt de ser ocupada pels nazis i fuig als Estats Units. El seu col.laborador, Chiki Weisz, també emigrant jueu, que acabarà casant-se amb Leonora Carrington, la pintora surrealista, va fabricar les capses i sembla ser que les va portar en bicicleta fins a Bordeus i van acabar finalment a mans del general Francisco Aguilar González, ambaixador de Mèxic a Vichy. Aquest les va portar a Mèxic on van estar a casa seva oblidades durant anys, fins que la seva filla les va cedir al seu nebot Benjamin Tarver que contactarà amb un museu nord-americà. Finalment la notícia arribarà al germà de Capa, Cornell Capa, fundador de l'International Center of Photography de New York (ICP) i que portava anys cercant aquests negatius. Caldran anys de negociacions, Tarver no volia diners, fins que cedirà les capses. Trisha Ziff, autora del documental La maleta mexicana que vaig veure al cinema Alexandra per completar i aclarir l'exposició, va ser escollida per acostar posicions. Tarver cedirà i Trisha Ziff retornarà els negatius a Cornell Capa, que morirà uns mesos després d'haver retrobat una part de l'ànima del seu germà i els seus companys. Una història emocionant.

Gerda Taro retratada per Robert Capa. París, 1935-1936.

En una de les capses també hi havien negatius de fotografies personals, algunes fetes per Fred Stein, on retrata la felicitat de Capa i Taro, la felicitat de ser jove, apassionat i viure a París als anys 30. Són refugiats però són lliures per reinventar-se. Em va encantar aquesta foto de Gerda Taro, preciosa amb el seu pijama masculí-jo també sóc fan d'aquest tipus de pijames des d'abans de fer 20 anys!-. Capa la retrata en tota la seva intimitat de parella, dormint. Una fotografia preciosa, íntima i sensual. Sembla ser que aquesta foto era una de les preferides de Capa doncs en tenia vàries còpies impreses. Gerda morirà amb 26 anys, una setmana abans de fer-ne 27, a la batalla de Brunete atropellada per un tanc republicà en una accidentada retirada republicana.

Robert Capa retratat per Gerda Taro. Maig, 1937.

Ernest Andrei Friedman, el pseudònim Robert Capa és un invent per poder incloure les fotografies de la seva companya professional i sentimental, Gerda Taro, a qui rebutjaven pel fet de ser dona. Això va comportar però la polèmica sobre qui era l'autor d'algunes de les obres més famoses. Taro el retrata aquí en tota la seva bellesa, com una dona enamorada. Capa morirà també en una guerra, la d'Indoxina, trepitjant una mina i amb 40 anys.

David Seymour, Chim.

Autor d'unes esplèndides fotografies, Chim treballava per Regards, una revista il.lustrada vinculada al Partit Comunista Francès. També fugirà a Mèxic i posteriorment als Estats Units. Com els seus companys trobarà la mort en una guerra, durant la crisi de Suez el 1956, ametrallat per soldats egipcis. Tenia 45 anys.

Le Barcarès, Març 1939. Robert Capa.

Capa va retratar la fugida a l'exili de milers de republicans espanyols. Derrotats, van acabar de ser humiliats en els camps de refugiats de França a Argelès, le Barcarès...Aquí va acabar la República Espanyola, a unes platges, maltractada, oblidada...Algun dia França haurà de demanar perdó pel tracte deplorable, per la brutal indiferència, per la humiliació que va fer patir als primers homes que van lluitar contra el feixisme a Europa! I la seva història és la història també de la maleta mexicana, que va retratar una lluita, que va haver d'emigrar a Mèxic, que va ser donada per perduda però que va acabar ressorgint amb força.