04 de juny 2017

grans noms

 Primavera de grans noms, Lorca, Shakespeare, Gil de Biedma, Txèkhov, Boccaccio….grans creadors de la humanitat. Federico García, dirigida per Pep Tosar, és un espectacle de dansa, cant, teatre, poesia que fa un recorregut apassionant sobre Lorca. Vaig veure aquesta obra, en una sala petita, al Grec de 2015, i em va agradar tant que quan vaig veure que, enguany, es representava al Romea, hi vaig voler tornar. Una meravella, la música, respirant flamenc, com m'entusiasma La leyenda del tiempo, els versos del poeta que Camarón va versionar musicalment, creant un disc que va revolucionar i sacsejar el flamenc més pur. El sueño va sobre el tiempo, flotando como un velero, nadie puede abrir semillas en el corazón del tiempo…I també ecos de jazz, de Billie Holiday, de Strange Fruit, de poemes a Nova York. I acompanyem a Lorca, en el seu darrer viatge, en el tren que el portarà de Madrid a Granada, el tren que no hauria d'haver agafat mai, que el portarà a la mort, però Lorca tan sensible, patia pels seus pares, aquell estiu de 1936 amb la guerra acabada de començar. L'acompanyem en la seva vida, intensa, en la seva obra, magnífica, eterna. 
I al Lliure, Gil de Biedma, un altre poeta que m'agrada molt. Las personas del verbo, llibre llegit i rellegit, dirigida per Joan Ollé. Em va agradar aquest Gil de Biedma dividit en tres, el jove, Ivan Benet, l'adult, Pep Munné i el madur, Mario Gas. Esplèndids tots tres, i també Judit Farrés, que m'agrada molt, aquí representant totes les dones, al voltant del poeta. L'obra és un itinerari per l'experiència personal de Gil de Biedma i també una crònica de la història, des de la Guerra Civil fins a la seva mort el 1990. I una versió, musicada per Serrat d'un dels meus poemes preferits, No volveré a ser joven, inèdita i estrenada per l'ocasió. Jo em quedo, i hagués posat, la versió que en va fer Loquillo, en un esplèndid disc de poemes cantats, que sempre he escoltat amb plaer. Nit brillant!

 I Shakespeare, el gran! Immens Lluís Homar, com a Ricard III al TNC dirigida per Xavier Albertí. Amb la seva pròtesi com a armadura, aquest malo, malísimo, personatge que caricaturitza el poder i tots els seus horrors. Però a qui seguim amb atenció, en els seus delirirs, conspiracions, seduccions, morts…I el muntatge, modern i trencador, amb piano inclòs (també!), i Julieta Serrano (quin plaer tornar-la a veure!) i Carme Elias, embogida i tràgica per tot el dolor. I el final apoteòsic, el rei reclamant un cavall al so del Bolero de Ravel. Shakespeare mai em decep.
 Lady Macbeth, no és cap obra de Shakespeare, és una esplèndida pel.lícula de William Oldroyd, basada en una narració de l'escriptor rus Nikolai Leskov, que ell adapta a l'Anglaterra rural, victoriana. Una joia, l'empoderament d'una dona contra les convencions, contra l'opressió. Amb una preciosa fotografia que mostra la llibertat de la Natura i l'asfíxia, l'encotillament dels interiors. I els conflictes racials, de classe. I la maldat que sorgeix, com la protagonista de Shakespeare, potent, salvatge. Que em fa pensar si el mal ja era latent, dins seu, o és degut a la repressió i crueltat que pateix…Meravellosa la interpretació de Florence Pugh, en una de les pel.lícules de l'any.
 Maravilloso Boccaccio dirigida pels germans Taviani, que ja passen dels 80 anys, però ens segueixen regalant petites perles com aquesta. Basada en cinc contes del Decameró de Boccaccio, amb una gran bellesa plàstica, com m'ha recordat als colors intensos, les línies fines de Piero della Francesca! I evidentment penso en Pasolini, en la seva adaptació del Decameró, molt més sensual, eròtica, palpitant i vital. Millor. Però, precisament, per fer-ne una cosa diferent, m'ha agradat també, força, aquesta versió dels Taviani. Que parteix, com el llibre, d'un grup de joves que escapa de Florència, el 1348, per culpa de la pesta negra, refugiant-se al camp, on cada dia explicaran una història. Que lluminosa i preciosa la Toscana, els paisatges naturals, els carrers de Florència, el Campanile.Quines ganes d'Itàlia!


Txèkhov en una adaptació d'Ivanov, breu i intensa. Molt ben resolta, però no m'ha acabat d'entusiasmar aquesta proposta de Rigola. No em diu res que els actors s'anomenin pels seus noms, que portin la seva pròpia roba, que juguin a futbol mentre anem entrant a la sala, això no em va agradar gens, fins i tot vaig sentir vergonya!, que en el programa s'escrigui només la lletra d'Under Pressure de Queen, ni una paraula per Txèkhov, i tampoc m'agraden els gats xinesos. Porto molts Rigola, molt gaudits, però aquesta vegada no he entrat en el seu joc. Dit això, grans actuacions, esplèndid Joan Carreras, antiheroi, egoista, turmentat. I un text, que a mi em fascina. Sóc txekhoviana, ho confesso.
I després de tots aquests grans creadors, intemporals i eterns, Sergei Polunin, l'únic viu i jove. Espectacular i magnífic Dancer, el documental de Steven Cantor sobre Sergei Polunin, el ballarí ucraïnès,  primera estrella del Royal Ballet, que va abandonar per no suportar l'exigència de la dansa, el pes de la fama, que el va portar quasi a l'autodestrucció. Les pressions familiars, la responsabilitat que sentia pel sacrifici de la seva família, amb pocs recursos, perquè ell arribés a l'èxit. La solitud d'un nen, en un país estranger, la Bellesa, del cos, de la dansa, de l'elasticitat, de la rebel.lia. Polunin, únic, especial, magnètic. Em va commoure aquest retrat extraordinari, aquesta reflexió sobre l'èxit, sobre el que desitgem, realment, a la vida. 

1 comentari:

Núria ha dit...

Oooh! Estic aclaparada!! Quan tens temps per veure tantes coses!!?? T'admiro i t'envejo a parts iguals ;) petó