Avís noves entrades per Email

19 de novembre 2017

ten years after

Patti Smith cutting her hair. Robert Mapplethorpe , 70's.
Aquesta tardor ha fet 10 anys que escric, amb moltes interrupcions, aquest blog. Deu anys! Quantes coses descobertes, entre elles, la sorpresa de tot el que s'aprèn dels fills!, moments intensos, moments tristos, lligats a pèrdues de persones importants per a mi…Però mai com fins aquesta tardor, havia tingut ganes de tallar i acabar definitivament amb aquest blog. Tot per culpa de la tristor, la mediocritat dels governs que em toca patir, de les ganes de marxar. De la pesantor que m'asfixiava.
La légèreté i altres lectures illenques. M.B, 2017.
Aquest estiu vaig llegir  La légèreté (hi ha una versió en castellà La levedad) de Catherine Meurisse, un còmic meravellós, on l'autora, dibuixant de Charlie Hebdo, ens explica com la recerca de la Bellesa (oposada al Caos), va salvar-la després del brutal atemptat, que ella va evitar perquè aquell matí, el despertador no va sonar i va arribar tard a la redacció. La Bellesa que salva, que cura, tornant-nos la lleugeresa de viure. I tota aquesta tardor, he estat esperant que retornés la lleugeresa. He viscut amb massa angoixa tots els esdeveniments, patint insults, per no seguir cap dels dos corrents, comprovant que allunyada em sento dels meus conciutadans, i sabent que aquest no és el meu lloc del món. Mai havia tingut la certesa, tan clara, de voler marxar, canviar de ciutat, de gent, d'aires…Només la meva filla em lliga aquí, com una roca. I mentre la gent cridava pels carrers i els helicòpters em retrunyien dins el cap, em refugiava en la lectura i en el meu mantra: només vull la bandera de la justícia, l'educació i la sensibilitat. Només la pàtria del ser humà. I el raonament, el diàleg, la diferència. La voluntat de millorar, d'aprendre de tothom.


I el teatre m'hi ha ajudat. Des de  Nit de reis (o el que vulguis), el meu primer espectacle de la temporada al Lliure. Shakespeare dirigit per Pau Carrió, amb molta música, blues.Un shoot d'alegria, de  divertiment que em va encantar. Obabakoak dirigida per Calixto Bieito, en canvi, se'm va fer avorrida, i això que és una obra de Bernardo Atxaga, escriptor que m'agrada, i de qui m'havia meravellat el muntatge que havien fet, també al Lliure del seu Fill de l'acordionista. Aquí em va agradar molt l'escenografia, les interpretacions, però el text, excessivament poètic, i en euskera, que tampoc hi ajudava gaire, dificultava la seva comprensió, malgrat la bellesa de la seva sonoritat, i que em vaig estar a observar com la llengua declinava!
En canvi, El laberinto mágico dirigida per Ernesto Caballero al Romea em va entusiasmar. Obra de Max Aub, gran amic de Picasso, i a qui devem que el Guernica deixés el MOMA de Nova York. Aub va guardar el rebut del pagament de la República Espanyola al pintor i per tant es va poder demostrar que els ciutadans n'eren els propietaris. Aquest laberint ens porta a la Guerra Civil, a quatre històries que flueixen perfectament encadenades, molt ben representades.
 I quin Calígula més esplèndid és Pablo Derqui! Quin actoràs! Des de la brillantor del text de Camus, on ja ens va dir que governar és robar, grans riallades del públic! a la direcció brillant de Mario Gas
Calígula, el nihilista que vol canviar-ho tot, que es transforma, en aquesta versió, en un David Bowie sonat. La mort, la bogeria, el poder, bategant en totes les paraules de Camus.
Anne Wiazemsky i Jean-Luc Godard, 1967. Getty Images.
 I una pel.lícula que em va agradar i divertir, Le redoutable (aquí Mal genio) dirigida per Michel Hazanavicius. La creativitat i la genialitat de Godard, la modernitat de la Nouvelle Vague. Godard, tot un personatge, i bastant insuportable, com ens ho explica Anne Wiazemsky, autora dels dos llibres en què es basa el film i dona i musa del cineasta.
Dos llibres, Une année studieuse i ,Un an après, que ja havia llegit i m'havien agradat molt. 
Maig del 68 va radicalitzar Godard, i va canviar totalment la seva filmografia. Descobrim el seu ego exacerbat, el patiment de Wiazemsky, interpretats, esplèndidament, per Louis Garrel i Stacy Martin.
Els colors pop de l'època, el retrat del mite del cinema, les seves contradiccions. Fantàstica!
Anne Wiazemsky i Louis Garrel. Foto d'Alexandre Isard.
 I malgrat que Godard era, gairebé, 17 anys més gran que Wiazemsky, ell encara és viu, i ella va morir aquest octubre. Wiazemsky es va implicar en la pel.lícula de Hazanavicius, sembla que Godard l'ha ignorada..
Aquí amb Garrel, molt més guapo que Godard!
Darrers dies de felicitat. Formentera, 2017.
Espero que torni, aviat, la lleugeresa a la meva vida. Que retorni aquesta llum, aquesta pau, aquesta innocència que es va trencar. Vull fluir, lleugera, entre la Bellesa de la cultura. 

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Que agraïda estic del fet que tornis a escriure, i encara mes que expressis com ho fas el que sents dins de la situació que ens trobem aquí. Jo no ho podria descriure amb millors paraules. Desafortunadament, aquesta angoixa ens segueix fins i tot als que no vivim aquí.

Mònica ha dit...

M'ha emocionat molt el teu comentari! Em sentia molt sola, anant contra corrent. Moltes gràcies per llegir-me i per dir-m'ho!