Avís noves entrades per Email

28 de gener 2018

trist 18


                                Alberto Giacometti, Robert Doisneau, 1958.
He viscut inicis d'any tristos, geners de pèrdues, grisos i dolorosos. Però no recordo un començament tan dolent, en general, com aquest 18. Tot el que em passa és negatiu, coses que es trenquen, errades vitals, assumptes pendents, avorrits de fer…Només tinc ganes d'enfonsar-me sota el fang. Aquest 18 ja em va trobar malalta, amb una grip forta (em va costar refer-me!), amb el cap en el darrer llibre de Paul Auster, acabat de llegir. I el vaig iniciar amb Laëtitia o el fin de los hombres, un llibre trist i dur, que potser em va arrossegar, més encara, en la foscor.
Però la cultura, el pensament, raonar…sempre ajuda, i he tornat al cinema, Final portrait de Stanley Tucci  ha sigut la primera pel.lícula del 18. I l'he gaudit! Recrea els darrers any de Giacometti, a París, quan va fer el retrat de l'escriptor i crític nord-americà James Lord. El plaer de l'amistat, de la creació, de la insatisfacció crònica de Giacometti (m'hi veig reflectida!).
                                Alberto Giacometti, Robert Doisneau. París, 1958.
I com em va agradar l'estudi desordenat, bellíssim, de l'artista. I veient les fotografies de Robert Doisneau, he comprovat la magnífica ambientació, recreant amb molta fidelitat, decoracions, textures, presències…Magnífic Geoffrey Rush, un Giacometti convincent, i molt semblant!
 I jo, a casa, també tinc el meu Giacometti particular. Per reis, S. em va fer i regalar aquesta preciosa Venus de Willendorf, una escultura que sempre m'ha agradat molt, perquè és dels primers vestigis de l'art, és paleolítica!, perquè és un culte a la dona, a la feminitat, a la fertilitat i perquè la trobo preciosa.
He de buscar-li una peana de fusta, perquè ressalti més. L'ha feta amb fang i portada a coure. 
 Wonderstruck de Todd Haynes (sí, el director de Carol) em va encantar. Els dos nens amb problemes d'audició, pels carrers de Nova York, fugint per resoldre enigmes vitals. Molt semblants, però lluny en el temps, ella el 1927, en una NY en blanc i negre, ell el 1977 amb colors molt polaroid i amb Space Oddity de David Bowie com a referència. Tots els sentiments de pèrdua, de la soledat que es pot sentir a la infància, en aquests dos supervivents que han d'aprendre a comunicar-se. Pel.lícula de pocs diàlegs, però màgica, calidoscòpica, que em va fascinar.
                    Armand Roulin, Van Gogh, 1888.
 I quina preciositat és Loving Vincent! Tota la iconografia de Van Gogh filmada a partir de quadres del pintor. Rodada amb actors i després pintada, fotograma a fotograma, a l'oli. Tots els colors de Van Gogh, tot el que la seva pintura va plasmar en un moment, que ara, en el cinema, flueix. Una recerca per la seva vida, després del seu misteriós suïcidi, la relació amb els personatges del seus quadres, amb Théo, el seu germà. Tot el seu dolor.

                           Nit estelada, Van Gogh, 1889.
Aquest és el meu quadre preferit de Van Gogh. Malgrat que ell no és dels meus pintors predilectes, la pel.lícula em va emocionar molt. Sobretot al final, quan Lianne La Havas canta Starry Starry Night, l'esplèndida cançó que Don McLean va composar per Vincent Van Gogh, la seva versió (l'original!) encara és més maca, i que em va commoure fins a les llàgrimes. A aquestes alçades de la vida, plorant en la foscor d'un cine, per Van Gogh! Per la duresa de la seva vida, de la seva angoixa, dels seus turments, el desequilibri mental que el va portar a la mort, i per la incomprensió del seu Art, només va vendre un quadre en vida, per, amb el temps, passar a valer xifres desorbitants. Tota l'absurditat humana! Loving Vincent és una meravella!.
Daral Shaga, al Teatre Lliure ha sigut la primera obra de l'any. La Compagnie Feria Musica va presentar una òpera circense, fascinant.  Em va frapar per la Bellesa d'acròbates, cantants, músics. Pels fragments de vida que es perden a Melilla, Tijuana, Lampedusa. Pel dolor dels refugiats, dels que han de fugir de l'horror, escalant murs, com les valles que hi havia al teatre, per trobar-se amb la indiferència anestesiada de l'altre costat, on tampoc hi ha tanta felicitat com els semblava…Em va colpir recordar el dolor dels altres, i la petitesa dels meus laments.
Sacerdot d'Assur (II mil.leni aC) i Girl de Henry Moore, 1931.
I exposicions que no em volia perdre, com Sumèria i el paradigma modern a la Fundació Miró. La relació entre l'art mesopotàmic i els artistes moderns, la fascinació del segle XX per les troballes arqueològiques. 
De Kooning, Moore, Miró, Giacometti, Michaux…van entrar en contacte amb aquest art antic i el van utilitzar com a referent ètic i estètic.
Figura femenina de l'Edat de Bronze davant de Monument de Joan Miró, 1964.
Em va agradar molt l'exposició, especialment les darreres sales, delicioses, amb totes les escultures, antigues i modernes, interactuant. Un plaer visual!.
I descobrir que Miró tenia fotografies d'escultures mesopotàmiques, enganxades a les parets del seu estudi. La inspiració, la bellesa, de l'art antic. 
Germaine, Ramon Pichot, 1900.
Ramon Pichot. D'els Quatre Gats a la Maison Rose, l'altra exposició al MNAC, seguint la trajectòria artística del pintor barceloní, que a principis del segle XX es va traslladar a París, a la Maison Rose, icònica casa on va viure durant molts anys.
Pichot, seguidor de la modernitat, bohemi, va exposar a París amb els fauves, i Cadaqués, lloc de referència durant tota la seva vida.
Tota una agradable sorpresa descobrir la seva obra. Plaer estètic
Interior d'església, Ramon Pichot, 1906-11.
I de la bellesa dels quadres de Pichot a la bellesa de la lectura d'Arundhati Roy. Estic gaudint molt amb el seu llibre El ministerio de la felicidad suprema, i cercant, poc a poc, de retrobar la felicitat perduda i que aquest 18, a qui he agafat mania, es reconciliï amb mi. 

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Bon Any! Acabo de llegir El món d'ahir (S.Zweig) i l'he gaudit molt. I que pertinent és avui dia! Hauria de ser un llibre de text. Sembla impossible que el que llegia havia estat escrit fa 70 anys! I, aquí estem de nou! Moltes gràcies per la recomanació.

Núria ha dit...

Oh, fa un mes et vaig escriure un comentari aquí i veig que no es va guardar ! Un petonet

Anònim ha dit...

Avui me n'adono del que m'has ajudat aquests anys culturalment cada vegada que vinc a Barcelona. Aquesta volta estic totalment desorientada. No sé què fer. Moltes gràcies per tot.
Per cert, després que parlessis d'en Giacometti me'n vaig anar a gaudir de les seves obres al Kunsthause Museum Zuric. Una pasada!

Mònica ha dit...

Bona primavera! Que bé que t'hagi agradat, és un llibre esplèndid, i com dius molt actual. Moltes gràcies pel teu comentari.

Mònica ha dit...

Gràcies per comentar i animar-me sempre

Mònica ha dit...

M'ha emocionat molt el teu comentari, per això m'he animat a tornar a escriure. Gràcies!