04 d’agost 2017

homes

 I com a contrapunt del darrer post, grans moments passats amb grans homes que admiro. Em va emocionar poder veure a Mijail Baryshnikov ballant, amb molta elegància, la bogeria de Nijinski. Letter to a man, al TNC, l'espectacle dirigit per Robert Wilson, és una meravella visual, molt sòbria, on el dolor, l'ànima turmentada de Nijinski, batega amb fragilitat. Basada en els cèlebres diaris del ballarí rus, publicats el 1936, a través de Baryshnikov, del seu cos, vem poder arribar a les paraules, al pensament, a l'angoixa, al pacifisme, al compromís de Nijinski. I, des de la meva cadira preferida del TNC, veia les llàgrimes de reconeixement de Baryshnikov, un altre mite!, davant el públic en peu, aplaudint-lo. I aquest mes de juliol, que ha sigut molt rus per mi, ha tingut la descoberta de l'amistat de Baryshnikov i el poeta Brodsky, en el documental esplèndid Brodsky is not a poet.
Viggo Mortensen, molt guapo sí!, al Teatre Lliure presentant Ramas para un nido, dues funcions per recaptar fons per l'Associació Catalana per la Pau, a benefici dels refugiats sirians. Aquest home tot ho fa bé, va recitar els seus preciosos poemes, plens de senzillesa i sensibilitat, alguns en català, va cantar, va recitar obres de grans poetes, un de la Maria Mercè Marçal!, va ser proper dins la seva timidesa…Molt ben sintonitzat amb el músic Rafel Plana, que l'acompanyava al piano. Una conversa entre ells, que a l'inici semblava molt improvisada, però que a mesura que avançava s'anava consolidant i veient el gran treball pensat i creat. Em va agradar molt. 
I aquest ha sigut un curs Wajdi Mouawad. He vist dos espectacles seus a la Biblioteca de Catalunya, Un obús al cor i Boscos. Aquest Grec, ha vingut personalment per presentar-nos dos espectacles que formen part del projecte Des mourants. El primer, Inflammation du verbe vivre em va entusiasmar. Inspirat en Filoctetes, l'heroi de Sòfocles, que parla del guerrer abandonat per Odisseu en una illa. Mouawad és el protagonista d'una experiència audiovisual i teatral. Molt poètica, de gran bellesa, amb la Grècia actual en ruïnes, dura, potser un pèl excessiva, però em va arribar a l'ànima. També el plaer del francès va fer que, malgrat les irregularitats, em fascinés el seu viatge a l'Hades per recuperar les ganes de viure, de lluitar, de seguir endavant.
L'altra obra que presentava, com a director només, no va agradar gens. Les larmes d'Oedipe, un oratori poètic, amb tres personatges, confrontant el món dels mites occidentals amb l'actualitat, de nou la crisi a Grècia. L'obra és tan estàtica, tan lenta, recitativa, que després de veure una obra llarga anteriorment, feia encara més feixuga. A mi no em va desagradar, però entenc que per qui el francès no és gaire conegut, havia de ser dur, una obra que és tota paraula.
I acabo amb una dona que admiro molt. Juliette Binoche, de qui sóc fan, al Festival de Peralada amb Vaille que vivre, l'espectacle que acabava de presentar a Avignon amb Alexandre Tharaud. Una joia el seu record de la gran Barbara, que també sempre m'ha agradat, molt emotiu, molt autèntic, sobri i sutil. Fosc, visualment, com els vestits de Barbara, com la seva vida dura, amb grans dosis de tristesa. Amb Binoche entrant en la seva intimitat més fonda, a través dels escrits, les entrevistes, les cançons, recitades o cantades…I la diva Juliette Binoche, tan tímida, fràgil, menuda, es transforma en un gegant escènic, quina gran actriu!, com domina la veu, el cos, la presència. Colpidora, omple i de quina manera, ella sola, un escenari buit, immens. Si ja l'admirava, ara que l'he tinguda a pocs metres, compartint uns 80 minuts de la nostra vida, em declaro fascinada, enlluernada, per aquesta dona. 
I ara, plego, marxo a l'illa, a llegir i a pensar en tantes coses vistes i gaudides que fan que la vida, i la humanitat, tingui sentit.

2 comentaris:

Núria ha dit...

Vull veure't i llegir-te més!! 😘

Anònim ha dit...

Et trovem a faltar!