salgado

 Sebastiâo Salgado, fotografia de Nikos Economopoulos. Istambul, 1994.

He entrat en l'Univers Salgado. Commoguda i meravellada gràcies a La sal de la tierra, el documental, inquietant, bellíssim, duríssim, terrible i meravellós alhora, dirigit per Juliano Ribeiro Salgado (sí, el fill del fotògraf) i codirigit per Wim Wenders.

Testimoni brutal del nostre temps, un autèntic cop de puny a l'estómac, que ens fa seguir la vida personal del grandíssim fotògraf i la seva compromesa trajectòria artística.

Lelia i Sebastiâo Salgado. Aymores. Minas Gerais, Brasil, 2006.

Lelia Wanick és la dona, la companya de vida de Salgado. Col.laboradora imprescindible, comissària de les seves exposicions,  em va fascinar completament aquesta dona, que no ha tingut una vida gens fàcil, exili, molta solitud, educar sola els fills, treballar i viure per l'art del marit…Una dona molt intel.ligent i sensible. 

La sal de la tierra és el viatge vital de Salgado, el seu respecte i estudi de les poblacions, de la humanitat, del seu treball allunyat del voyeurisme, és un fotògraf que s'implica, es compromet, amb les comunitats retratades, vivint, patint amb elles. És un viatge a l'infern, fins que la tragèdia de Ruanda el porta a la decepció total, a la pèrdua completa de fe en l'ésser humà, a l'extenuació...

 Iguana marina, Galápagos (Ecuador), 2004. Sebastiâo Salgado.

Gènesi que vaig anar a veure al Caixafòrum, quina sort que hem tingut a Barcelona podent veure simultàniament la pel.lícula i l'exposició!, és la seva redempció. La natura com a salvació. La terra verge que encara existeix en algunes zones del planeta i que hem de preservar. Un cant a la vida.

També a la fragilitat de la Terra. I a la seva Bellesa.

Iceberg entre l'illa Paulet i les illes Shetland del Sud. Península Antàrtica, 2005. Sebastiâo Salgado.

Gènesi és una meravella. Deserts, geleres, boscos tropicals, muntanyes, volcans…el món intacte des de mil.lennis, un munt de fotografies en blanc i negre, respectuoses, conscients, una oda visual a un món que cal preservar.

I una breu nota sobre Krum de Hanoch Levin dirigida per Carme Portaceli, una obra que vaig veure ja fa temps, les setmanes volen!, al Lliure, i que em va fer pensar en fotografies, en polaroids. Un retrat de la condició humana que em va agradar, amb una certa desesperança que em porta a lligar-lo amb Salgado.