Clavé

 

Amb motiu del vintè aniversari de la seva mort, el Palau Martorell va dedicar una gran retrospectiva a Antoni Clavé, gran figura de l’art del segle XX. 

Em va agradar molt poder veure peces procedents de col.leccions privades, els seus inicis barcelonins amb els cartells que pintava pels cinemes, el seu exili i triomf a París on es va consagrar com un artista de projecció internacional. La seva estada a la Nova York dels anys 70. Pintura, gravat, el seu papier froissé, molta força i potència.

A més, vem poder anar al Palau de la Generalitat, on amb prèvia inscripció, s’obrien amb motiu de la retrospectiva, les sales Clavé, que es troben just a sota el Pati dels Tarongers. Una experiència divertida, per a nosaltres, sortir per la porta gran de la Plaça Sant Jaume.

I vaig veure, fa unes setmanes, La corona d’espines de Josep Maria de Sagarra al TNC dirigida per Xavier Albertí. Amb una Àngels Gonyalons pletòrica i una resta d’actors i actrius també brillants. Que bonic em va semblar el català en vers, tan ric i suggestiu. Ja sé que cada generació troba que la llengua es va empobrint, i passa amb totes les llengües que tinc al voltant, castellà, italià, francès…però sap greu. L’argument no deixa de ser un fulletó, però amb molt sentit en el seu moment històric, i el muntatge esplèndid.

Estrany riu és l’opera prima d’un jove cineasta, Jaume Claret Muxart. El riu és el Danubi, i em va fer pensar en aquest últim estiu, que vem viatjar a Àustria i vaig veure el riu a Viena, a Melk i a Mauthausen, on el vaig veure més bonic que enlloc. Després ja vem anar cap als Alps i el vem abandonar. La família de la pel.lícula fa una ruta amb bicicleta seguint el riu. És una pel.lícula preciosa, intimista, amb uns adolescents guapíssims que descobreixen la vida, el pas al món adult, a la sensualitat. I les ganes de llegir a Hölderlin, que per sort tenia a casa.

I també he vist Caza de brujas de Luca Guadagnino, amb una gran Julia Roberts, una carismàtica professora de filosofia de Yale, plena de dubtes i secrets. Molt homenatge a Woody Allen usant la mateixa tipografia en els crèdits i retratant aquesta intel.lectualitat americana. Moltes converses sobre ètica, política, feminisme….i algunes un pèl feixugues. Però a mi, m’agrada veure aquest món, aquest ambient, i per tant, aquestes pel.lícules.

La fotografia és d’Antoni Clavé retratat per la seva filla Madeleine Clavé.

Laurie

 

He fet una pausa llarga perquè he tornat a estar malalta. Aquesta tardor m’estic emportant tots els virus al meu cos. I em costa recuperar-me.

He vist coses, això sí, interessants i estimulants. 

Vaig anar a veure la fascinant Laurie Anderson a l’Auditori. Va ser un concert/performance increïble. Acompanyada d’un grup de músics fantàstic, la seva veu, les seves paraules, sons, idees circulaven entre nosaltres amb una gran lleugeresa. I amb Reed, Dylan i Burroughs presents. Vem acabar tots fent tai-txi amb ella, tan flexible, tan dolça i potent, tan atractiva.

Vaig veure Akhnaten, l’òpera de Philip Glass al Liceu. Una meravella. Hipnòtica visualment i musicalment. Amb l’Himne al Sol que Glass va dir que havia de ser cantat en la llengua d’on es representés l’obra. I Anthony Roth Costanzo ens el va cantar en un català impecable. Quin faraó tan magnètic i alhora fràgil ens va regalar. Va ser un espectacle inoblidable.

I un parell de pel.lícules. N’hi ha moltes que vull veure. Espero que aquesta setmana em pugui posar una mica al dia. 

Mi amiga Eva de Cesc Gay em va agradar molt. Barcelona, Roma, l’amor, l’amor propi, l’amistat. Amb una gran Nora Navas. Una comèdia intel.ligent i tendra.

Adorable de Lilja Ingolfsdottir és, en canvi, un drama noruec que reflecteix una crisi de parella i una baixada als inferns d’ella. Hi batega Bergman en aquesta dona, esplèndida Helga Guren, frustrada, patidora però que sabrà trobar-se.

La fotografia és de la meva/nostra estimada Diane Keaton retratada per Norman Seeff el 1975. La seva mort em va fer mal. Protagonista d’algunes de les meves pel.lícules preferides, de sempre.

Passió

 

He passat menys de 20 hores a Madrid. Volia veure el concert de la Patti Smith per celebrar els 50 anys del seu disc mític, Horses, un disc que m’encanta. Quan es va anunciar la gira, tocar Horses de cap a peus, en teatres bonics, em vaig entusiasmar. Després, vaig veure que només ho faria en molt poques ciutats europees, la més propera Madrid, al Teatro Real, però em vaig animar i em vaig comprar l’entrada i els bitllets de tren.

Durant el viatge vaig començar a rellegir el seu llibre Uns marrecs, aquesta vegada en català, un llibre fascinant, com la seva vida.

Quan vaig arribar, vaig tenir temps d’anar a veure el documental Dolores Ibárruri, Pasionaria  d’ Amparo Climent. Em va agradar veure’l a Madrid, la ciutat del No pasarán, del Sí, sí, sí Dolores a Madrid que es corejava als 70, per exigir el seu retorn de l’exili. Em va agradar molt descobrir la vida, tan intensa i dura, d’aquest mite del segle XX. Pasionaria icònica. El seu feminisme, que difícil ser una dona amb talent i poder, sobretot en aquells moments. El seu dolor per la pèrdua de quasi tots els seus fills, només la va sobreviure una filla, de 6 que en va tenir. La sorpresa del seu catolicisme, d’una valentia brutal, deixar el marit, perquè no vol acompanyar-la a Madrid, on la reclamen per escriure articles, usarà el pseudònim Pasionaria perquè era Setmana Santa. Venir-hi sola amb els dos fills que li queden i emprendre una carrera política. I tot el que va venir, i les seves contradiccions, que també hi van ser. Aplaudiments al final de la sessió. Vaig recordar, la seva tomba, al cementiri civil de Madrid, que vaig veure fa uns anys.

El concert de la Patti Smith, una altra dona icònica, va ser sensacional. Tan jove, a punt de fer 79 anys! Plena de vitalitat, de poesia, de força, d’amor que ens regala. Va cantar tot el Horses d’una tirada, em va fer molta gràcia quan es va aturar i ens va escenificar que girava el disc i començava la cara B. I el seu pacifisme, el seu anhel d’un món millor, que hauríem de ser capaços de construir, la seva dolçor. Patti com la Pachamama que ens bressola.

I al matí, abans d’agafar el tren, vaig aturar-me un moment al Thyssen, per veure l’exposició Gaza a través de sus ojos. Fotoperiodistes de UNRWA han documentat la vida sota el setge. Són fotografies molt dures, però també molt boniques, malgrat tot l’horror que mostren, sense signar, per protegir els seus autors.

La destrucció, la por, la fam, la pèrdua. L’Infern a Gaza. I vaig escollir aquesta foto, perquè hi vaig veure tota la llum del nostre Mediterrani, tot el dolor que ens infligim els humans, una i altra vegada.

La primera foto és la Dolores Ibárruri, retratada el 1978 per Manel Armengol.

Fosca

La mort i la primavera és un títol esplèndid. El millor possible. És també una novel.la enigmàtica, potent, fosca però alhora molt bella, insòlita, poètica en tot el seu dolor. M'ha entusiasmat (estic convençuda que serà un dels millors espectacles de la temporada) el muntatge que n'ha fet La Veronal. Una meravella del Marcos Morau. Reflecteix perfectament el món que va crear la Rodoreda, "des de la tristesa i la ràbia, però també des de la resistència". Un espectacle de dansa, música, quina meravella la Maria Arnal!, creant un poema visual. M'ha colpit, emocionat, fascinat. 

 També hi ha molta foscor en La Majordoma de Josep Maria Miró interpretada magistralment per Rosa Renom. L'he vista al Heartbreak Hotel i m'ha enganxat aquest monòleg dur, aquest viatge a l'Infern, aquesta destrucció de la bellesa. Impactant.

 I una mica de llum amb La guineueta astuta de Leoš Janáček al Liceu. Una òpera curta, de 1924, en txec, a partir d'un llibret de tires de còmic. Descriu la vida del bosc, l'instint vital dels animals i la relació dels homes amb la Natura. Una petita delícia amb escenografia de Barrie Kosky molt imaginativa, plena de llums, amb un bosc abstracte de cortines platejades, i un ambient proper al circ i al cabaret. Una sorpresa molt agradable. 

 La foto de la Mercè Rodoreda, que m'encanta, és de l'Arxiu de la seva Fundació, però ningú en cita l'autor.

Inici

 

El dia que va morir Robert Redford em vaig posar malalta. He començat així el curs, tinc l’agenda plena de coses per veure, gaudir, pensar, però m’he trobat malament. Estem vivint un moment històric tan horrible, que em costa, cada vegada més, ser optimista, creure en un futur, en les persones, en la humanitat. I aixó, emmalalteix.

Per sort, ja havia vist la Romería de Carla Simón, plena de bellesa intensa, de sentits, el mar, les illes Cíes (un viatge que no vem arribar a fer pels 40 anys de S., ja en fa molts…). Em va agradar molt aquesta recerca dels orígens, de veritats incòmodes. I la segona part de la pel.lícula, la meva preferida, quan entra en el món dels seus pares, de manera onírica, màgica, per a mi, una redempció. Hi vaig anar (al cine) amb la meva filla, amiga de la protagonista absoluta, la Llúcia Garcia, que està esplèndida.

I he començat la temporada teatral al Lliure amb El mestre i Margarita dirigida per Àlex Rigola. M’ha decebut una mica, perquè aquest estiu vaig rellegir el llibre de Bulgákov que és magnífic, i trobo que el muntatge no aprofundeix gaire en les diverses trames, hi passa de manera molt superficial. La primera part és molt potent, visualment, em va agradar força. Però a la segona part, tot decau. Malgrat alguns encerts, com el preciós vol de Margarita sobre Moscou, molt ben resolt, la resta, per qui no hagi llegit el llibre, crec que no ha de ser fàcil de captar. 

També és veritat que hi anava amb moltes expectatives, vaig veure el muntatge de l’obra que en va fer el Theatre Complicité, al mateix Lliure, el 2012. Una de les millors obres que he vist mai. Aquesta versió del Rigola queda molt lluny d’allò. Però val la pena igualment, això sí. I Francesc Garrido és un Woland insuperable.

La foto és el Robert Redford, el 1975, mentre rodava Three days of the Condor de Sydney Pollack. El meu món va morint, i em va entristir perquè jo, sempre vaig ser team Redford.

K.

 

Vaig acabar de llegir Anna Karènina dos dies abans d’anar al TNC, a veure la versió que n’ha fet la Carme Portaceli. El llibre és una meravella. El vaig llegir quan tenia 25 anys, i ara, potser encara l’he gaudit més. 

És difícil posar en escena un llibre tan immens. Tot i que, sincerament, m’esperava que la versió teatral fos millor, em va agradar. Sobretot per les interpretacions, destacant l’Ariadna Gil, que em va encantar. Quina Karènina tan esplèndida, ben copsada, personal i intensa que fa. Em va semblar un encert enfocar el muntatge en les tres relacions amoroses, tan diferents, de l’obra de Tolstoi, però no vaig entendre perquè no es posa més èmfasi en el rebuig que pateix la protagonista per part de la societat russa que la jutja. 

Que maca m’ha semblat Temps compartit (Hors du temps en original, títol millor, doncs narra aquest estar fora del temps en pandèmia) d’Olivier Assayas, un director preferit!. El temps de la quarentena, suspès, tranquil, fora del temps, sí. Les obsessions, les pors, però també la felicitat, l’Art, quina il.lusió quan parla de l’enciclopèdia El Universo de las Formas dirigida per Malraux, que tots els estudiants d’Història de l’Art hem admirat i consultat, en algun moment. 

I m’ha dolgut molt la mort de la Marisa Paredes, a qui vaig poder veure, per última vegada, al Grec passat. Dona admirada, pel compromís, per l’elegància, per la lluita, per la llibertat i com actriu. Vaig recordar, quan als anys 90, va fer Tacones lejanos d’Almodóvar, a la facultat, amb un grup d’amigues ens vem posicionar, unes preferien la Victoria Abril, vestida de Chanel i altres la Marisa Paredes, d’Armani. Jo era del team Marisa, per sempre.

La fotografia de la Marisa Paredes és de Diego Ramadés.

Llum

 La dona que m’escolta m’ho diu cada vegada: escriu. Has d’escriure. Ara que vaig deixant la foscor, 

la profunditat, i sembla que, finalment, vaig cap a la llum, ho he de fer, en petites pinzellades.

Vaig veure la Sophie Auster, al Jamboree, la nit després que Trump guanyés les eleccions. La Sophie estava trasbalsada, i va dir que era un vespre per emborratxar-se i voltar pels carrers, destruïda, però que era millor, i més productiu, estar cantant en companyia. Va fer un concert preciós, en aquella petita sala, en petit comité. Té una veu fascinant. Vaig pensar que era un privilegi poder veure-la, tan propera, explicant-nos, deleitant-nos. Vaig xerrar una mica amb la noia alemanya, encantadora, que seia al meu costat. Va ser una nit màgica, en un món, que semblava enfonsar-se, però nosaltres resistíem amb la bellesa i la música de la Sophie Auster.

Al teatre Akadèmia, he vist Pura passió, l’adaptació del llibre de l’Annie Ernaux, que vaig llegir aquest estiu. Tenia molta curiositat per saber com es podia representar la dissecció d’una història d’amor, d’una obsessió. Lucia del Greco, la directora, ho aconsegueix amb una proposta radical, efectiva, de gran bellesa. La Cristina Plazas està esplèndida, sòbria, continguda. Molt fidel al llibre.

Hi ha un fil que uneix diverses pel.lícules que he anat a veure. El viatge emocional d’acompanyar algú a la mort, a Los destellos de la Pilar Palomero i a The room next door, la primera pel.li en anglès del Pedro Almodóvar. Lluminoses.

I la depressió, la maternitat, l’angoixa, en El baño del diablo de Veronika Franz i Severin Fiala, i Salve Maria de Mar Coll. Obscures.

Les quatre m’han agradat molt. 

La foto és la gran Gena Rowlands a A woman under the influence de John Cassavetes, 1974.

Quan va morir aquest estiu, vaig pensar molt en aquest personatge, en la seva inestabilitat emocional, en la seva magnífica actuació. Tot i que jo em quedo amb la seva interpretació a Another Woman de Woody Allen.

Jane

Vaig veure la Jane Birkin al concert que va fer al Teatre Grec, l'estiu de 2022. Vaig pressentir que no la tornaria a veure, que era la darrera vegada. Però no podia imaginar que moriria menys d'un any després. Va ser un concert molt bonic, ple de nostàlgia però també de confidències, d'obrir-se en canal explicant la mort de la seva filla Kate. El seu gran dolor. La Jane ja estava molt fràgil. Caminava amb dificultat i va cantar/actuar dreta, però sempre amb una mà recolzada en un tamboret. Cercava la seguretat per al seu cos dèbil. La seva mort em va entristir. La bellesa que marxa del món, en un moment on és més necessària que mai, enmig de tant d'odi, mort, destrucció i prepotència.

 Pocs dies abans, havia mort Milan Kundera, el meu etern candidat al Nobel, que m'havia regalat tanta felicitat lectora. El meu món, el segle XX, va desapareixent cada vegada més ràpidament.

 Aquest curs cultural l'he començat amb Txaikovski i crec que l'acabaré, també, amb ell. Vaig veure la seva òpera Eugeni Onegin, que va obrir la nova temporada del Liceu. A part de la música meravellosa, a mi em va agradar el muntatge tan nòrdic, tan estil Hammershoi. Els dies anteriors m'havia llegit el llibre de Puixkin, fascinant, traduït en vers per Arnau Barios.

 També vaig tenir l'oportunitat de veure Antony & Cleopatra de John Adams, dirigida per ell mateix. És un privilegi veure el propi creador dirigir la seva obra. A mi sí que em va agradar la identificació del poder romà amb el feixisme italià dels anys 20/30 del segle XX. El poder i la seducció en una òpera contemporània. 

I vaig tornar al teatre, al TNC a veure La Plaça del Diamant de la Mercè Rodoreda, dirigida per Carlota Subirós. Obra que he llegit un munt de vegades, rellegida feia pocs mesos, per parlar-ne amb la meva filla doncs era lectura de la selectivitat. I al Lliure, La nostra ciutat de Thorton Wilder, dirigida per Ferran Utzet. Dues obres que em van agradar molt perquè tota bona reflexió sobre el pas del temps m'interessa des de que era una nena petita. La vida que passa, la vida de la Natàlia/Colometa i la vida dels habitants de Grover's Corners.

 I la vida dels protagonistes de Love, love, love de Mike Bartlett dirigida per Julio Manrique, també és un viatge en el temps. Un viatge amarg en el desengany de les utopies. Les tres obres em van captivar.

 I tinc moltes cites amb l'art properament. Per començar, he vist a La Pedrera la magnífica retrospectiva d'Antonio López. Un meravellós reflexe de la vida, la vida quotidiana, de les coses senzilles, dels interiors domèstics, dels seus paisatges, de la figura humana que l'apassiona. De l'amor a la seva dona, la també pintora María Moreno, companya de vida que va morir fa uns anys. Tota l'atmosfera del pintor de Tomelloso flotant en l'edifici de Gaudí. Una meravella.

 La foto és la Jane Birkin retratada per la seva filla Kate Barry.

Seguir

He de ser més constant. Ho sé. És una fi de curs vertiginosa, que em fa estar en tensió. Ja fa dos mesos que vaig anar a Madrid, aquesta vegada amb acompanyant, per veure les meravelloses exposicions de Freud i Carrington.

La retrospectiva de Lucian Freud, un dels meus pintors preferits, em va entusiasmar. Des dels seus inicis, on retrata la tensió en la vida de la gent dels difícils i cruels primers anys 40, passant pels seus magnífics anys 60, plens de la seva intimitat, família, amants, amics. I el poder, retratat com al Renaixement, amb els protagonistes asseguts amb actituds introspectives. I el seu estudi, escenari i tema de la seva pintura com la plasticitat de la carn, del cos nu, del pas del temps.

No em podia perdre la primera retrospectiva al país dedicada a Leonora Carrington. Tot el seu món surrealista, fantàstic ple de màgia i rebel.lia. Una artista espiritual, lliure, amb una vida, en certs moments molt dura. Recordava el magnífic llibre que li va dedicar Elena Poniatowska, que vaig llegir l'estiu del 2011, i que em va colpir. L'exposició feia tot un recorregut per la seva vida i obra, el seu feminisme, amor a la Natura, els seus alter ego com a animals, cavall especialment, o arbres...Magnífica.

I una sortida en família, tots tres, a Salamanca, la preciosa ciutat, com una Florència ibèrica, amb una llum que reflecteix els tons daurats de la pedra de Villalba. Va ser un plaer recórrer els seus carrers, pensar en la Carmen Martín Gaite, filla de la ciutat, gran escriptora, al tren em vaig llegir Entre visillos, que encara no havia llegit, que em va encantar. Percebre a tot arreu la Universitat, el seu batec, tota Salamanca gira al seu voltant. I sentir La Internacional a tot volum, era l'1 de maig, a la preciosa plaça Mayor. I al tornar, mirant des del tren els camps de Castilla, vaig pensar en Machado i en els Comuneros del segle XVI, que van lluitar en aquelles terres per un món més just.

I aquí he anat al teatre. He vist El temps i els Conway de J.B.Priestsley dirigida per Àngel LLàcer al TNC, que he trobat esplèndida. El pas del temps, un tema obsessiu per a mi, i com modifica la vida de les persones. L'amor, els somnis, les frustracions. Una escenografia genial i la felicitat perduda.

I encara he trobat millor Les amistats perilloses al Lliure dirigida per Carol López. Quina meravella la interpretació de Mònica López, una marquesa de Merteuil, tan sutilment maquiavèlica, tan potent, hipnotitzadora. He trobat molt brillant l'escenografia i el vestuari, i el moment L.O.V.E. de Sinatra, i Mima Riera, una Madame de Tourvel que commou en la seva preciosa dansa de bogeria ultratjada. I sobretot el final, explosiu.

I una pel.lícula, La mujer de Tchaikosvky de Kirill Serebrennikov, la història d'Antonina Miliukova i la seva passió pel compositor, una relació tortuosa i tòxica, on ella no va poder acceptar, de cap manera, el rebuig d'ell a causa de la seva homosexualitat. Tota la pel.lícula, immensa i molt bella, és a través dels ulls d'ella.

La foto és de David Dawson del 2011. Una fotografia de l'estudi de Lucian Freud a Kensington, Londres, just després de la mort de l'artista. Em va impactar,les seves botes, testimoni de la seva vida, que em van recordar aquelles que va pintar Van Gogh. Tota la presència d'una absència en una foto.

Model

Em va impactar molt visitar l'exposició d'Antonio López a La Model. Les seves obres, algunes plenes de delicadesa, tancades en sòrdides cel.les, on encara s'hi respira patiment i dolor, em va colpir. Després vem poder veure la interpretació de Winterreise, el viatge d'hivern de Schubert, en una galeria de l'antiga presó. L'univers poètic de López, en una creació digital de Bárbara Lluch, acompanyava la música, l'esplèndid baríton Benjamin Appl, com un pres enfollit, i el pianista James Baillieu. Va ser un espectacle replet de bellesa en un entorn miserable. El dia abans vaig anar a la breu xerrada que va fer el pintor al foyer del Liceu. Antonio López, proper, humil, savi, ens va explicar com li havia agradat instal.lar la seva obra a La Model. Hi trobava la sensació de temple, de sacre, en un lloc, on ens va dir, tots hi haguéssim pogut anar a raure, en algun moment de la vida.

La mateixa setmana vaig veure Roger Waters, cinc anys després del seu darrer concert a Barcelona. Em va soprendre la seva força, l'any que celebrarà els seus vuitanta anys!, i la vigència de la seva música, molt present en la meva vida. Malgrat els seus sermons eterns, justificant les seves opcions polítiques i ideològiques (no m'entusiasma que em diguin què he de pensar), vaig gaudir molt d'un espectacle brillant, potent, amb un comiat original que em va encantar.

I un parell de pel.lícules que he vist al cinema, Emily de Frances O'Connor que fa un retrat, amb força ficció, de la vida imaginada d'Emily Brontë, l'autora de Cims borrascosos (ganes de rellegir-lo!) que m'ha agradat molt. Plena de bellesa, d'emoció, de passió de viure, amb una Emma Mackey sublim.

Crónica de un amor efímero d'Emmanuel Mouret, de qui ja m'havia sorprès molt gratament Las cosas que decimos, las cosas que hacemos. Ens explica la relació amorosa especial entre un home casat i una mare soltera. Viure l'amor com una aventura, sense certeses, sense futur, només el plaer d'estar junts. Una comèdia lleugera, sutil, amb bones interpretacions i moltes paraules, plena de diàlegs, que a mi és una cosa que m'encanta, escoltar en el cinema!. I a ritme de La javanaise de Gainsbourg...

La foto d'Antonio López és d'Ale Megale.