26

 26. He començat aquest any, violent i difícil, de manera efervescent. Camus, Miró, Jarmusch. Tinc l’agenda plena de teatre, art, música…però aquests dies hi he pensat i vull ser més conscient, viure-ho de manera més espaiada i tranquil.la.

Vaig passar el cap d’any a casa, en calma, tête-à-tête (la filla ja fa els seus propis plans), acabant de llegir Orgull i prejudici, per celebrar el 250è aniversari de la Jane Austen. Em va tenir ben enganxada a la lectura. 

El dia 1, vaig anar a veure L’étranger, la versió que n’ha fet François Ozon. Volia començar l’any amb Camus, escriptor adorat, tan elegant, intel.ligent i seductor. No cal dir que el llibre és molt millor, és una obra meravellosa i per això cal ser valent per fer-ne una pel.lícula. Ozon és molt fidel a Camus. Benjamin Voisin és un magnífic Meursault. També m’ha agradat la Marie de Rebecca Marner. I l’esplèndida fotografia en blanc i negre. I com el director remarca amb sutilesa l’amoralitat, la impassibilitat, l’apatia, la justícia i la llibertat. I Killing an arab de The Cure! 

Miró i els Estats Units ha sigut la meva primera exposició de l’any. Finalment, una expo temporal de la Fundació Miro que m’ha agradat molt (alguna m’havia semblat molt fluixa).

Començar el 26 amb totes les precioses Constellations de Miró, reproduccions això sí, que sempre m’han emocionat, perquè les va començar a Varengeville-sur-mer, a la costa normanda, fugint del París ocupat. Perquè són el fruit del trauma de la Guerra Civil, dels nazis que avancen per Europa. Són el meu Miró preferit, que pinta escoltant Bach i mirant les estrelles del cel d’un món destrossat. Em va semblar també fascinant poder veure The seasons de Lee Krasner. Vaig recordar com m’havia agradat aquesta dona a la pel.lícula Pollock d’Ed Harris. Per cert, gran errada del traductor del darrer llibre de la Patti Smith, El pa dels àngels, en un moment parla de l’estudi de Pollock i Krasner, i ell (el traductor) la masculinitza amb un “en” Lee Krasner. No s’ha pres la molèstia de buscar qui era, cosa que m’ha molestat profundament, doncs precisament, en aquesta exposició, es pot veure la lluita de les dones artistes del moment per defensar el seu art.

Father Mother Sister Brother de Jim Jarmusch. Amb una estructura episòdica, típica del seu cinema. La família, les relacions entre pares i fills. A New Jersey, Dublin i París. Un meravellós Tom Waits, una gran Charlotte Rampling. I Cate Blanchett i Vicky Krieps, actrius preferides. I la sutilesa, i la melangia, i el temps que passa i els silencis…

La fotografia és Albert Camus aux Deux Magots retratat per René Saint-Paul, 1945.