K.

 

Vaig acabar de llegir Anna Karènina dos dies abans d’anar al TNC, a veure la versió que n’ha fet la Carme Portaceli. El llibre és una meravella. El vaig llegir quan tenia 25 anys, i ara, potser encara l’he gaudit més. 

És difícil posar en escena un llibre tan immens. Tot i que, sincerament, m’esperava que la versió teatral fos millor, em va agradar. Sobretot per les interpretacions, destacant l’Ariadna Gil, que em va encantar. Quina Karènina tan esplèndida, ben copsada, personal i intensa que fa. Em va semblar un encert enfocar el muntatge en les tres relacions amoroses, tan diferents, de l’obra de Tolstoi, però no vaig entendre perquè no es posa més èmfasi en el rebuig que pateix la protagonista per part de la societat russa que la jutja. 

Que maca m’ha semblat Temps compartit (Hors du temps en original, títol millor, doncs narra aquest estar fora del temps en pandèmia) d’Olivier Assayas, un director preferit!. El temps de la quarentena, suspès, tranquil, fora del temps, sí. Les obsessions, les pors, però també la felicitat, l’Art, quina il.lusió quan parla de l’enciclopèdia El Universo de las Formas dirigida per Malraux, que tots els estudiants d’Història de l’Art hem admirat i consultat, en algun moment. 

I m’ha dolgut molt la mort de la Marisa Paredes, a qui vaig poder veure, per última vegada, al Grec passat. Dona admirada, pel compromís, per l’elegància, per la lluita, per la llibertat i com actriu. Vaig recordar, quan als anys 90, va fer Tacones lejanos d’Almodóvar, a la facultat, amb un grup d’amigues ens vem posicionar, unes preferien la Victoria Abril, vestida de Chanel i altres la Marisa Paredes, d’Armani. Jo era del team Marisa, per sempre.

La fotografia de la Marisa Paredes és de Diego Ramadés.