Inici

 

El dia que va morir Robert Redford em vaig posar malalta. He començat així el curs, tinc l’agenda plena de coses per veure, gaudir, pensar, però m’he trobat malament. Estem vivint un moment històric tan horrible, que em costa, cada vegada més, ser optimista, creure en un futur, en les persones, en la humanitat. I aixó, emmalalteix.

Per sort, ja havia vist la Romería de Carla Simón, plena de bellesa intensa, de sentits, el mar, les illes Cíes (un viatge que no vem arribar a fer pels 40 anys de S., ja en fa molts…). Em va agradar molt aquesta recerca dels orígens, de veritats incòmodes. I la segona part de la pel.lícula, la meva preferida, quan entra en el món dels seus pares, de manera onírica, màgica, per a mi, una redempció. Hi vaig anar (al cine) amb la meva filla, amiga de la protagonista absoluta, la Llúcia Garcia, que està esplèndida.

I he començat la temporada teatral al Lliure amb El mestre i Margarita dirigida per Àlex Rigola. M’ha decebut una mica, perquè aquest estiu vaig rellegir el llibre de Bulgákov que és magnífic, i trobo que el muntatge no aprofundeix gaire en les diverses trames, hi passa de manera molt superficial. La primera part és molt potent, visualment, em va agradar força. Però a la segona part, tot decau. Malgrat alguns encerts, com el preciós vol de Margarita sobre Moscou, molt ben resolt, la resta, per qui no hagi llegit el llibre, crec que no ha de ser fàcil de captar. 

També és veritat que hi anava amb moltes expectatives, vaig veure el muntatge de l’obra que en va fer el Theatre Complicité, al mateix Lliure, el 2012. Una de les millors obres que he vist mai. Aquesta versió del Rigola queda molt lluny d’allò. Però val la pena igualment, això sí. I Francesc Garrido és un Woland insuperable.

La foto és el Robert Redford, el 1975, mentre rodava Three days of the Condor de Sydney Pollack. El meu món va morint, i em va entristir perquè jo, sempre vaig ser team Redford.