gao xingjian

Fa unes setmanes vaig anar a veure les obres que Gao Xingjian exposava paral.lelament a la Fundació Cercle de Lectors i a la galeria Senda sota el nom de Després del diluvi.

Em va sorprendre moltíssim que tot un premi Nobel de Literatura es consideri abans pintor que escriptor. Fill d'un banquer i d'una actriu, educat en un ambient culte i liberal, Gao Xingjian representa a la perfecció un contemporani "artista del Renaixement": pintor, escriptor, poeta, cineasta, fotògraf, director de teatre, compositor.

La seva obra pictòrica que em va sorprendre gratament, es troba entre Orient i Occident, entre l'abstracció i la figuració, personalíssima. I la majoria de les seves obres en tinta xina sobre tela i paper d'arròs em van semblar exquisides.

mucha 2

Gauguin tocant l'harmònium a l'estudi de Mucha de la Rue de la Grande Chaumière, París, 1895.

Però la meva gran sorpresa ha estat descobrir que Mucha també va ser un gran fotògraf. Va fer servir la fotografia com a eina de composició i té tot un seguit de fotos dels seus viatges pels països eslaus que són una meravella, m'han entusiasmat.

Aquesta fotografia és de quan vivia a París i compartia estudi amb Gauguin. Mucha va comprar un harmònium i va aprendre a tocar-lo, i després una càmara fotogràfica i va començar a fer retrats, d'amics i de models.

mucha

Cartell per a Gismonda, 1894.

L'exposició d'Alphonse Mucha que fan al Caixafòrum és molt, molt interessant. Presenta totes les facetes de l'art de Mucha a partir de quatre grans temes fonamentals, Teatre, Bellesa, Misteri i Modernitat i a partir d'aquí, ens trobem envoltats de sensualitat, elegància, seducció...

Aquest cartell que es veu bastant malament (ho sento!) m'ha agradat molt. És un dels cartells que va fer per la companyia de l'actriu Sarah Bernhardt i que van ser decisius en el desenvolupament de l'Art Nouveau. El 1894 el destí va canviar per a Mucha. Treballava a la impremta Lemercier i el dia de Sant Esteve va arribar el gerent esverat perquè li acabaven de demanar un cartell urgent per al Théâtre de la Renaissance de Sarah Bernhardt. Havia d'estar enllestit l'1 de gener, tots els artistes eren fora. Mucha es va oferir i va fer aquesta creació. El gerent es va horroritzar, estava conveçut que seria rebutjat però el va enviar al teatre i a Sarah Bernhardt li va encantar!Així pot canviar la vida.

tolstoi

Lev Nikolàievitx Tolstoi.

He anat al Romea a veure Sonata a Kreutzer una obra sorprenent. Música i text s'entrellacen contínuament en una harmonia fascinant. La sonata és una peça preciosa de Beethoven (ja fa anys que estic totalment rendida a la música clàssica) que va inspirar un llibre de Tolstoi que porta el mateix títol. A partir d'aquest llibre i d'un altre que es diu La fuga de Tolstoi, Quim Lecina crea aquesta obra original. Tolstoi ens explica com als 82 anys va decidir fugir de la seva casa, de la seva dona. Es despulla per a nosaltres. Com el so de la música de la Sonata a Kreutzer el va acompanyar tota la vida, especialment durant la fugida.

Però el que m'ha encantat han sigut unes paraules de Tolstoi recollides en el programa, "...per viure honradament és necessari rompre's, confondre's, lluitar, equivocar-se, començar i abandonar, i començar de nou i de nou abandonar, lluitar eternament i patir privacions, La tranquil.litat és una baixesa moral...". Les necessitava.

ginevra

Ginevra d'Este. Pisanello, 1433

M'agrada aquesta pintura de Pisanello, em sembla tan delicada. A més darrera hi ha la història de la malaurada Ginevra d'Este que va morir enverinada pel seu marit que era un condottiero de la família Malatesta de Rímini. Segons alguns estudis degut a les infidelitats d'ella. Aquesta pintura segurament va ser encarregada pel seu pare després de la mort de Ginevra, doncs està repleta de símbols mortuoris, la papallona símbol de l'ànima que ha deixat el seu cos, les milfulles, flors mortuòries representades. Damunt el vestit una branca de ginebró per poder identificar-la, Ginevra: Un homenatge a totes les dones maltractades.

margarit

Joan Margarit ha guanyat el Premio Nacional de Poesía amb el seu preciós llibre Casa de Misericòrdia. M'ha fet molta il.lusió perquè m'encanta la poesia d'aquest home, tan propera, tan senzilla. Farà ja més de deu anys que vaig comprar el meu primer llibre seu i des d'aleshores he anat seguint tot el que ha anat publicant. Però sempre retorno a un poema seu que m'encanta i que ha estat clau en molts moments de la meva vida, es diu Horaris nocturns:

Estic dormint amb tu i sento passar els trens.

Em travessen el front els llums de finestrelles

estripant el vellut blau fosc d'aquesta nit.

L'estona de silenci em deixa un llum vermell,

la nota a un pentagrama de cables i vies

obscures i lluents. Estic dormint amb tu

i els sento com s'allunyen amb el soroll més trist.
Potser m'he equivocat no pujant en un d'ells.

Potser l'últim encert és -abraçat a tu-

deixar que tots els trens se'n vagin en la nit.

sombreros

Sombreros. Philippe Decouflé i la companyia DCA.

Últimament torno a estar molt enganxada a la dansa, serà records d'infantesa o que m'agrada ensenyar-li moviments a la meva filla, però em crida anar a veure espectacles de coreògrafs.

Divendres vaig anar al TNC a veure l'obra de Philippe Decouflé, un dels grans de la dansa contemporània que la situa en el context de l'art multimèdia. El resultat, brillantíssim, ple de sensibilitat i poesia. Tot un joc d'ombres amb impactants efectes visuals plens de màgia. Parla de "sombre héros" herois ombrívols, doble sentit de sombreros.

mamma mia

Em va fer molta gràcia l'article de diumenge al suplement de El País de la Maruja Torres sobre la pel.li Mamma mia. És que deia exactament el que li havia explicat al S. després de veure-la al cinema. Hi vaig anar aquest estiu amb les meves germanes i ens ho vem passar bomba. Vem riure, vem cantar, vem recordar la nostra infància, especialment jo que era una nena "superpop" i fan dels Abba, tot i ser bastant petita quan triomfaven. La pel.li, doncs sí, no és res de l'altre món, però alhora és especial. Jo no m'esperava res i vaig rebre molt, sentit de l'humor, molta joia de viure, com diu la Maruja Torres et treu el malhumor. Però a més les actrius protagonistes sensacionals...ja m'encantava la Meryl Streep, però aquí m'ha reafirmat que és una gran comediant. Com diu la Torres "cuando terminé, amaba más al humano género".

pina

Café Müller. Pina Bausch

"Quan Pina Bausch entra a la teva vida, s'hi queda per sempre. Cada espectacle seu és un estremiment, un revulsiu-també un festí-per a la intel.ligència i els sentits, del qual rares vegades se surt indemne. De l'alegria desbordada a la tristesa més insondable, el territori de la genial creadora alemanya són les zones més intranquiles i escarpades de l'ànima humana, un traginar continu pels sentiments estellosos, que a la tornada de cada viatge ens retorna transformats en imatges d'una bellesa tan pura que commou i reconforta. El desig i l'alegria, l'esperança i la malenconia, l'agressió i la seducció, la histèria i la tendresa, l'eufòria i la desconfiança, el pànic, la nostàlgia, l'angoixa i el dolor per l'amor insatisfet, la solitud, la incomunicació entre homes i dones...". No es pot descriure millor, tot això vaig sentir dissabte a la nit al Liceu veient els seus dos espectacles, Café Müller i La consagració de la primavera. En el primer és en l'únic espectacle on balla la pròpia Pina, amb tota la seva fragilitat, rememorant la seva infància de nena, filla de taverners, plena de dolor i angoixa. És un cop de puny.

El segon, una autèntica preciositat. Són tantes les emocions que ens va regalar que vaig sortir flotant, renovada i totalment enamorada.

kiki

Le violon d'Ingres. Man Ray, 1924

Aquest estiu he estat enganxada a la Kiki de Montparnasse. Just abans de marxar de vacances vaig anar a veure l'exposició de Duchamp, Man Ray i Picabia i em va colpir molt una fotografia de la Kiki amb el seu amant Man Ray. Fins aleshores la tenia per la musa de l'artista i m'encantava Le violon d'Ingres on se la veu fascinant, però no sabia gairebé res més d'ella. Al sortir de l'exposició em vaig comprar un fantàstic còmic francès de Catel & Bocquet sobre la vida de la Kiki de Montparnasse. Em va acompanyar els primers dies de vacances i vaig quedar totalment atrapada per la vida de la Kiki.Musa de la bohèmia, Alice Prin (el seu nom) aconsegueix escapar de la misèria per esdevenir un dels personatges més carismàtics dels anys d'avantguarda. Companya de Man Ray a qui inspirarà les seves fotografies més mítiques, serà retratada (era model de pintors) per Kisling, Foujita, Calder, Utrillo o Léger. Amiga de Picasso serà una de les primeres dones emancipades del segle XX. Una dona totalment lliure, creadora d'alguns quadres, amb una vida dura però interessantíssima, que no va poder tenir fills (com tantes altres dones que m'han fascinat, és curiós...) i l'ànima de Montparnasse. Em va emocionar la seva història i l'he tinguda present tot l'estiu.

formentera

Si mai em perdo em trobareu a Formentera. Cada any que passa sento més meva aquesta illa, és "el meu lloc en el món" com explicava aquella pel.lícula de l'Aristarain. El lloc on sempre vull tornar, on espero poder tenir-hi un dia una casa pròpia i passar-hi llargues temporades, on la vida m'hi ha portat i m'ha fet estimar-la amb passió des del primer moment.

dissidances

Coup de foudre a la meva vida! M'he enamorat de la Nancy Spero. He vist la seva retrospectiva al Macba, la primera de la seva obra, que va des dels seus inicis fins a les últimes peces i m'ha entusiasmat. La Spero és pionera de l'art feminista, artista i activista i la seva carrera continua sent un exemple de compromís polític, social i cultural. Feia temps que no connectava tant amb un artista. A més la trobo guapíssima als seus 82 anys. Em rendeixo totalment davant la capacitat creadora dels artistes, els envejo profundament. M'he de conformar amb la meva petita creació humana de 3 anys, sento que és l'única cosa que em fa sentir creativa.

bruni

M'agrada la música de la Bruni. He escoltat molt els seus dos anteriors cd's (sí, també m'agrada força el segon!) i aquest tercer serà segurament una de les bandes sonores del meu estiu. M'ha sorprès molt gratament i últimament l'escolto contínuament. M'agraden les paraules i la música.

I estic totalment enganxada a la cançó "la possibilité d'une île", ha musicat un poema de Houellebecq (optimista!), preciosa. El seu francès em gronxa i em retorna a la meva infància, no deixa de ser la llengua en la que vaig aprendre a llegir, a escriure, a crear els primers i dolentíssims poemes. Cada cop veig més clar tot el que ens marca la infància i com tot retorna tot i que hem intentat fugir.

ukiyo-e

36 vistes del mont Fuji. Primera vista. Sota la gran onada de Kanagawa
Hokusai (1829-1833)

He anat a la Pedrera a veure l'exposició sobre ukiyo-e, paraula que designa l'estil de dibuix d'aquesta escola que podem traduir com "escola del món vivent o de la vida tal com ens passa per davant dels ulls, o de totes les coses que veiem..."o de forma més poètica "viure tan sols el moment present, lliurar-se en cos i ànima a la contemplació de la lluna, de la neu, de la flor del cirerer..."Sensualitat a dojo. M'ha agradat retrobar la sèrie de Hokusai sobre les vistes del mont Fuji i concretament aquesta de l'onada que em va semblar preciosa quan estudiava les influències del gravat japonès a l'Impressionisme. I és que tot i que a l'exposició no ho explica, recordo que em va frapar molt saber que els japonesos embolicaven els paquets de te amb gravats i així aquest art es va fer popular a Europa i va fascinar als impressionistes.

sasha waltz

Dissabte em vaig reconciliar amb la humanitat. Vaig anar a veure l'espectacle Dido & Aeneas que ha muntat la coreògrafa Sasha Waltz. Absolutament meravellós, feia anys que no veia un espectacle així, a mesura que avançava m'anava emocionant per tanta bellesa, flotàvem tots extasiats. Encara em sorprenc quan veig que hi ha persones que són capaces de crear sentiments tan intensos...He tornat a creure en la gent.

paradís

En el meu paradís no hi hauria gent. Sóc rata de ciutat però necessito descansar de gent, de massa, aïllar-me una mica per tornar amb força. Mai havia sentit tanta necessitat d'espai vital!

ingrid

M'he emocionat molt amb l'alliberament de l'Ingrid Betancourt i m'ha sorprès moltíssim la seva fortalesa mental i física. He pensat que deu ser cosa del nom...i és que la meva admirada Ingrid Bergman també va ser una lluitadora, va créixer orfe de pares, va escandalitzar el món enamorant-se d'un director de cinema i quedant-se embarassada d'ell mentre era casada i mare
d'una filla. Fou declarada "persona non grata" als Estats Units per aquest motiu. Preciosa, elegant i intel.ligent fins al final. Morí el dia del seu aniversari. Sempre ens quedará l'Ingrid!

grec

Per a mi l'estrena del Grec significa l'arribada de l'estiu. És un moment que m'encanta doncs jo sóc una "persona d'estiu" i moltes coses importants de la meva vida han passat un juliol, néixer, la primera regla, el primer amor, casar-me, parir...la nit de l'estrena és un moment especial, l'olor d'estiu, les escales, les hortènsies, els "cotilleos", els plans propis i els que vas sentint a les converses per les vacances...tot molt pausat i relaxat. Generalment acaba bé, però ahir va ser una excepció, em sembla que he anat a unes quinze estrenes del Grec i mai, mai havia sentit tants xiulets i cridòria contra un espectacle. A la tele ho han "camuflat" bastant, la veritat és que em vaig avorrir força i no em va agradar, però potser tampoc n'hi havia per tant, he vist coses pitjors al Grec que no han estat tan rebutjades, i és que jo en el fons pateixo pels altres i vaig passar una mica de vergonya. Sort de l'entorn, m'encanta aquest teatre i del "cucut" que ens saluda com cada any!

valdés

Manolo Valdés. Las Meninas

A la Rambla de Catalunya hi ha una exposició de Manolo Valdés que organitza la Fundació La Caixa i que va voltant per diverses ciutats. Ja la vam trobar a Palma a la tardor. És petita, 15 escultures, però molt xula. M'agrada la idea de l'art al carrer, en aquest cas en un dels carrers més bonics de la ciutat, que forma un marc incomparable (jo que odio els marcs convencionals), un art tangible que podem tocar o fins i tot escalar-com ha fet la meva filla!-. Aquesta sèrie de les Menines m'ha encantat. M'agrada Valdés, de sempre, i tot i que era molt més punyent quan formava part de l'Equipo Crónica amb Rafael Solbes, i les seves anteriors interpretacions de Menines eren més bèsties, amb un rerafons més ideològic, segueixo pensant que Valdés és un gran artista.

llum

Mark Rothko

Ha tornat la llum a la meva vida, poc a poc tot torna a encaixar. He fet el procés contrari a Rothko i he tornat al seus inicis en l'abstracció, plens de llum. La lluminositat que ens acompanya quan estem bé. Que duri.

lisboa

Hem passat el cap de setmana fent plans. Parlem de l'estiu, de les ganes de marxar sols uns dies d'agost, de no agafar finalment el cotxe. Lisboa, de repent penso en aquesta ciutat on vaig anar-hi fa 25 anys!, S. no hi ha estat mai i de repent sento que vull tornar-hi, que és la ciutat que necessitem. Un impuls ràpid i comprem els bitllets d'avió i trobem un hotel que vist d'internet ens ha encantat. Ens pategerem els calers que en S. ha de cobrar d'una feina extra que va fer, però Lisboa s'ho mereix! Seguim fent plans, ara per anar al Grec, decidim espectacles, dies...malgrat la pluja, l'estiu ha arribat a casa nostra i després, els plans i propòsits de cada estiu i llogar aquest any sí, un Mehari a l'illa!

romànic

Relleu amb els apòstols Pau, Andreu i Jaume. Catedral de Vic 1140-1160. (Actualment a Kansas City).

He anat a veure la preciosa exposició El romànic i la Mediterrània al MNAC. He volgut anar-hi avui que era La Nit dels Museus amb portes obertes i horaris nocturns, però he decidit que prefereixo pagar i veure les obres amb tranquilitat. Massa gent, massa soroll per una exposició que convidava a la calma.

g.g.g.

Azucarero solito. Gonzalo Goytisolo.

He anat a la Sala Parés a veure l'obra de Gonzalo Goytisolo Gil. És la parella d'una companya de feina i quan em va portar el petit catàleg de l'exposició a la galeria, ja vaig veure que m'agradaria molt. Avui finalment hi he anat.M'ha semblat interessantíssima la seva obra hiperrealista i realment bona. M'encanta quan passen aquestes coses i no cal dissimular una decepció o haver de mentir. Poder dir m'ha agradat molt, de veritat.

m.b.2

Aquesta és María Blanchard fent classe. Estic segura que devia ser una professora excel.lent. Lorca va escriure sobre ella: " Si los niños te vieran de espaldas exclamarían -ahí va la bruja, ahí va la bruja-. Si un muchacho ve tu cabeza asomada sola en una de esas diminutas ventanas de Castilla exclamaría -el hada, mirad el hada-. Bruja y hada, fuiste ejemplo respetable del llanto y la claridad espiritual...Con toda sinceridad, te he llamado jorobada constantemente y no he dicho nada de tus hermosos ojos que se llenaron de lágrimas, con el mismo ritmo que sube el mercurio por el termómetro, ni he hablado de tus manos magistrales...pero hablo de tu cabellera y la elogio, y digo aquí que tenías una mata de pelo tan generosa y tan bella que quería cubrir tu cuerpo, como la palmera cubrío al niño que tu amabas en la huida a Egipto. Porque eras jorobada ¿y qué?. Los hombres entienden poco las cosas y yo te digo, María Blanchard, como amigo de tu sombra, que tú tenías la mata de pelo más hermosa que ha habido en España."
I jo penso en la María Blanchard, camí de l'institut.

m.b.

Jeune fille lisant María Blanchard

He tornat a la docència i al plaer/martiri d'ensenyar. Penso en la María Blanchard, tan immensa en la seva pintura i tan desgraciada en la seva vida. Rebutjada per la seva mare, va néixer amb una deformitat incurable, era geperuda, rebutjada pels seus alumnes de qui va patir humiliacions i crueltats vàries. Viu al París més esplèndid artísticament, amiga de Gris, Modigliani, Chagall...

Es mor de gana però és capaç de renunciar a la seva feina de professora, havia aprovat oposicions de dibuix, per escapar-se a França i viure pintant, és la seva teràpia per afrontar una vida duríssima. Morirà sola als 51 anys però pintant i fent realment el que volia. "Pintar sense coaccions et fa lliure" o l'equivalent pels que no pintem, viure sense coaccions et fa lliure.

negre

Mark Rothko. Silence is so accurated.

Hi ha moments en la vida que tot és negre, que la sort passa de llarg i no s'atura, que tots els plans es volatilitzen. Estic cansada, cansada que sempre em toqui patir moltíssim per aconseguir les coses. El silenci és tan encertat va dir Rothko i potser només cal això, silenci. Ell però, a mesura que la seva vida s'anava enfosquint també ho feia la seva pintura. Fins al final. Es va tallar les venes. La meva foscor en canvi espera de nou la llum.

abril

Ja han passat 77 anys...visca la república!

amedeo

Nu recostat. Modigliani, 1917

La mare m'ha portat de Madrid el catàleg de l'exposició que fan al Thyssen sobre Modigliani. M'he passat la tarda llegint-lo. Una vida plena de penúries i turments que acaba amb la seva mort als 35 anys. Això sí va tenir un enterrament gloriós, una multitud amb Brancusi, Picasso, Léger, Vlaminck i molts més el van acompanyar des de l'Hôpital de la Charité de París on va morir fins al cementiri del Père-Lachaise. Pels carrers la gent llençava flors sobre el seu taüt. En vida Modigliani només va tenir una exposició individual, a la dècada dels 20 (mor el gener de 1920) se'n van fer dotzenes. Cal morir-se per triomfar en el món de l'art (amb poques excepcions que han triomfat i s'han enriquit en vida), tot i que ell va gaudir d'un cert reconeixement del públic. Sempre m'ha encantat Modigliani, per independent, no se'l va enquadrar en cap moviment d'avantguarda, per fràgil, va ser víctima d'ell mateix, enganxadíssim a l'alcohol i les drogues que el van portar a l'autodestrucció, per incomprès i per atractiu. I per la bellesa de la seva obra.

brecht

He anat a veure El cercle de guix caucasià al Tnc. Boníssima, com totes les obres d'aquest home i amb una escenografia preciosa. Amb S. hem comentat que ja portem força Brechts vistos i que tenen molt en comú, per a mi el missatge de lluita sempre present, encara és validíssim i la música, importantíssima en la seva obra, juga aquí un paper clau. Per cert he tornat a casa amb ganes d'escoltar la Ute Lemper que té un disc que m'encanta Berlin cabaret songs on hi canta èxits de la Lotte Lenya que estava casada amb en Kurt Weil compositor de música d'obres de Brecht, tot i que no d'aquesta. M'encanten aquests "cotilleos". Per cert, la seva tomba em sembla preciosa al costat del seu amor i segona dona, Helene Weigel a Berlín. He llegit que a l'altre costat hi ha enterrat Hegel.

the english patient

Cova dels nedadors

Ahir pensava en aquesta pel.lícula, i avui sento a les notícies que ha mort el seu director Anthony Minghella. Sóc una fanàtica del pacient anglès, l'he vista tantíssimes vegades i mira que em sé el final, però sempre m'emociono amb les paraules que escriu la Katherine Clifton a la cova dels nedadors mentre espera que ell torni a rescatar-la "som nosaltres els països de veritat i no les fronteres traçades en els mapes amb els noms d'homes poderosos. Sé que vindràs i te m'emportaràs al palau del vent. Això és el que sempre he volgut, caminar en un lloc com aquest, amb tu, amb els amics, en una terra sense mapes".

Amb el temps vaig descobrir que el personatge protagonista havia existit realment i que el comte austrohongarès Almasy havia descobert la cova dels nedadors al desert del Sàhara, on les precioses pintures demostren que a la prehistòria, al desert actual hi havia aigua.

En tot cas m'ha sorprès la mort de Minghella (ha mort jove) i he d'agraïr-li aquesta pel.lícula que m'encanta.

Zoran Music

No som els últims (1970) Zoran Music

Avui he anat a la Pedrera a veure l'exposició sobre Zoran Music. Encara estic trasbalsada per tanta bellesa enmig de tant horror.

"Sovint passava a la vora dels forns crematoris, on hi havia quatre metres de cadàvers. Un amic txec em deia:- Veus? Demà o demà passat, passarem per la xemeneia. Mai més no podrà passar una cosa semblant. Som els últims que veurem una cosa com aquesta.-

Més tard, quan la càrrega interior va esdevenir massa forta, quan els records del camp em van ressorgir, vaig començar a pintar-los, uns quants anys més tard, i em vaig adonar que no era veritat. No som els últims."

Se m'ha glaçat el cor. Sort de Venècia que em crida, lluminosa i aquest artista que m'ha enamorat.

bellesa

Kate Moss. Heidi Slimane (Libération)

Per a mi la Kate és una obra d'art. Si enlloc de la cigarreta portés una Montblanc ja seria massa.

eleccions

Quan anava a l'institut portava aquest adhesiu enganxat al meu quadern. Encara no podia votar, però tenia clar que eren els meus. Han passat més de 20 anys, el partit ha canviat de nom, el món ja no és el mateix, però jo segueixo pensant que són els meus. Els he votat més o menys contenta amb qui presentaven, més o menys enfadada, però segueixo pensant que són els que millor representen les meves idees d'un món més just. Serà que no he canviat tant!

amnistia

El abrazo Juan Genovés, 1976

Fa un parell de setmanes vaig anar a veure l'exposició En Transició. Em va agradar molt, però vaig sortir trista. Em va semblar que hem anat a pitjor en moltes coses i que aquell esperit de lluita, d'alegria, de fraternitat entre tots plegats s'ha perdut, com aquella innocència de creure en un món millor. Jo vaig viure la transició, de petita, però em queden alguns records llunyaníssims.

Recordo la mort de Franco, no hi havia escola i em vaig quedar al llit, recordo la mare dient-nos "s'ha mort el Franco no cal que us lleveu", recordo les manifestacions per l'amnistia que baixaven pel passeig de Sant Joan. Recordo el retorn de Tarradellas i que no vam poder arribar a la plaça Sant Jaume de tanta gent i només vam veure un cotxe que passava. Recordo la ràdio del cotxe anunciant morts i més morts i jo preguntant "volen matar el Suárez?"No era conscient dins el meu núvol de la infància, que estava vivint un moment tensíssim i clau de la història.

Tampoc sabia que eren un anys esplendorosos per l'art espanyol. Juan Genovés que formava part del Grupo Hondo, es va dedicar a pintar aquella transició, manifestacions, denúncia...Els membres de la Junta Democrática van escollir aquesta obra per fer-ne un cartell reivindicant l'amnistia.

El gener de 1977 un exemplar va quedar tacat per la sang dels advocats laboralistes del carrer Atocha. A mi m'emociona. Tanta gent que va morir, que va patir, per arribar a aquest egoisme i aquest materialisme actuals...vaig sortir amb ganes de plorar.

periodista

La periodista Sylvia von Harden. Otto Dix (1926)

Un petit homenatge a la periodista que es llegeix el meu avorrit blog. Tot i que ella és molt més guapa que la seva col.lega berlinesa dels anys 20, he escollit aquesta imatge perquè m'encanta.
A la pel.lícula Cabaret (una meravella) de Bob Fosse, hi ha un homenatge a aquesta pintura d'Otto Dix i entre el públic una figura semblant a la periodista que ell va voler retratar. Em sembla moderníssima, de gran ambigüitat sexual...m'encantaria viatjar al Berlín de la república de Weimar! I com més gran em faig més m'agrada Otto Dix.

manzano

Ho confesso: ell és el meu amor platònic. I encara més després d'haver llegit el seu preciós Pinyols d'aubercoc. Serà que em faig gran però el trobo tan sexy amb el seu accent mallorquí, les seves bosses sota els ulls, m'encanta. M'agraden els dijous perquè el puc veure i m'agrada el que explica, el que diu i com ho diu. Estic d'acord amb les seves idees. No tinc cap interès a conèixe'l personalment, està casat amb una francesa i té un fill una mica més gran, no gaire, que la meva filla. Això fa uns anys, que me'l vaig trobar pel barri, ara potser en té més, no ho sé. Per a mi, és un tipus d'home que m'atrau i m'agrada i prou.

Venècia

La plaça de San Marco. Michele Marieschi (1741)

Aquest matí he anat a la Pedrera a veure l'exposició sobre l'Art a la Venècia dels segles XVII i XVIII. Sense ser una gran exposició, m'ho he passat molt bé doncs érem poquíssims visitants i l'he poguda visitar al meu ritme, tranquilament. A mi Venècia m'agrada moltíssim. Tant la seva història, en el seu moment d'esplendor com en la decadència, em sembla una ciutat meravellosa. Hi he anat 3 vegades i avui mentre la visitava he pensat que no hi he anat mai acompanyada sentimentalment. La primera vegada tenia 16 anys, hi vaig anar amb l'institut, em va encantar i vaig pensar-amb la cursileria típica de l'edat- que hi havia de tornar amb el que seria l'amor de la meva vida i que ens havíem de fer un petó sota el pont dels Sospirs perquè el nostre amor fos etern (havia vist una peli de l'est raríssima per la tele on deixaven anar aquesta teoria, que jo em vaig creure com a adolescent il.lusa que era). La segona vegada ja havia viscut el meu primer amor i m'acabava de deixar, amb el cor destrossat vaig anar a veure el concert que els Pink Floyd van fer a la llacuna. M'ho vaig passar fatal, estava molt trista, no se sentia res, vaig veure la ciutat arrassada per tots nosaltres i per una ciutadania que no acceptava aquest concert i el va boicotejar tancant bars, comerços, no hi havia lavabos, vem haver de dormir al carrer tirats. Em va semblar que la ciutat acompanyava el meu estat anímic, per això no la vaig odiar. La tercera i última vegada hi vaig anar com a professora amb els meus alumnes, va ser divertit, Venècia seguia preciosa però em vaig quedar amb les ganes de fer-la meva, en el fons estava treballant i no em sentia lliure. Per tant avui ho he pensat, tinc un compte pendent amb Venècia i el vull resoldre aviat!

relax

L'odalisca. Ingres (1814)

Els matins dels dimarts són el meu temps de relax. Baixar passejant fins a la Ciutadella, fer un tomb respirant els arbres, rebre un massatge, anar a fer ioga i meditació, un darrer te estirada al sofà...i ja tinc les piles carregades per passar la tarda dins una caseta de cartró seguint les indicacions d'una "mestratites" de dos anys.