Venècia

La plaça de San Marco. Michele Marieschi (1741)

Aquest matí he anat a la Pedrera a veure l'exposició sobre l'Art a la Venècia dels segles XVII i XVIII. Sense ser una gran exposició, m'ho he passat molt bé doncs érem poquíssims visitants i l'he poguda visitar al meu ritme, tranquilament. A mi Venècia m'agrada moltíssim. Tant la seva història, en el seu moment d'esplendor com en la decadència, em sembla una ciutat meravellosa. Hi he anat 3 vegades i avui mentre la visitava he pensat que no hi he anat mai acompanyada sentimentalment. La primera vegada tenia 16 anys, hi vaig anar amb l'institut, em va encantar i vaig pensar-amb la cursileria típica de l'edat- que hi havia de tornar amb el que seria l'amor de la meva vida i que ens havíem de fer un petó sota el pont dels Sospirs perquè el nostre amor fos etern (havia vist una peli de l'est raríssima per la tele on deixaven anar aquesta teoria, que jo em vaig creure com a adolescent il.lusa que era). La segona vegada ja havia viscut el meu primer amor i m'acabava de deixar, amb el cor destrossat vaig anar a veure el concert que els Pink Floyd van fer a la llacuna. M'ho vaig passar fatal, estava molt trista, no se sentia res, vaig veure la ciutat arrassada per tots nosaltres i per una ciutadania que no acceptava aquest concert i el va boicotejar tancant bars, comerços, no hi havia lavabos, vem haver de dormir al carrer tirats. Em va semblar que la ciutat acompanyava el meu estat anímic, per això no la vaig odiar. La tercera i última vegada hi vaig anar com a professora amb els meus alumnes, va ser divertit, Venècia seguia preciosa però em vaig quedar amb les ganes de fer-la meva, en el fons estava treballant i no em sentia lliure. Per tant avui ho he pensat, tinc un compte pendent amb Venècia i el vull resoldre aviat!