Vaig anar al Verdi a veure el magnífic documental sobre Marina Abramovic dirigit per Matthew Akers.
Una de les pioneres en l'art de les performances, on sempre ha treballat amb el cos, explorant els seus límits físics i mentals, enfrontant-se al dolor, al patiment, molt extrema i radical en alguna d'elles.
El documental fa un repàs a la seva vida i obra amb motiu de la gran retrospectiva al Moma de Nova York. Allà es van recrear de nou algunes de les seves performances més importants. De 1975 a 1988 es va unir artística i sentimentalment amb Ulay un artista alemany, el seu gran amor, amb qui va viure molts anys en una vella furgoneta de país de l'est, voltant per Europa i creant. És molt commovedor veure com ella i Ulay, que va anar a Amèrica per retrobar-la després de molts anys, s'emocionen al veure la seva vella furgoneta al museu. Ella, que ara és riquíssima, que s'ha refet el cos, que té una casa al.lucinant al camp prop de Nova York, exclama amb llàgrimes als ulls...Aquí, en aquesta furgoneta degavellada és on he sigut més feliç...
Per la seva gran restrospectiva al Moma, va entrenar durant mesos a joves artistes perquè representessin les seves velles performances. Mentre ella en creava una de nova The artist is present, ella era present, en una sala asseguda en una cadira, immòbil, set hores i mitja diàries durant tres mesos, mentre els espectadors anaven asseient-se en l'altra cadira, mirant-se en silenci. De nou un repte de resistència física i mental. I una autèntica bogeria de públic.Cues immenses, els darrers dies gent dormint al carrer per aconseguir seure uns instants i mirar-se als ulls amb l'artista sèrbia.
Un munt de persones plorant en una mena de catarsi. Vaig pensar que estem molt sols i desemparats, que necessitem aferrar-nos a qualsevol cosa amable en aquest inici de segle de crisi tan forta d'ètica i valors. Em va fer pensar en l'Amma, la dona hindú que abraça i fa feliç a les persones amb aquest senzill gest. Marina Abramovic també feia feliç a tota aquesta gent que només volia seure i mirar-se amb ella.
A la foto el moment en què Ulay s'asseu amb ella i la sorprèn.
Aquesta és una de les performances que es van tornar a recrear al Moma. I de nou amb escàndol. La gent havia de passar entre dos cossos nus, com a través d'una cortina. El seu període amb Ulay va ser molt fructífer.A mi em va frapar molt la seva obra de comiat.Un viatge espiritual per acabar amb la seva història d'amor. Els dos van caminar per la muralla xinesa, començant cada un des de l'extrem oposat i retrobant-se a la meitat per despedir-se definitivament. Ella plorant. Ell esperava un fill amb una altra. Ella es va refer comprant roba caríssima a París.I creant. I acabant sent ella la gran artista.
Controvertida, alternativa, maleïda, però una dona molt carismàtica i honesta. Creu en el seu art.
2 comentaris:
Jo vaig anar a veure-la al MOMA, aquesta retrospectiva, tot i que ella no hi era asseguda en aquell moment... El vídeo de l'Ulay és molt emotiu, encara que em sembla que ells s'havien vist el dia abans i la cosa estava una mica preparada... I sí, vam passar entre els artistes nus, al final no és gens violent, tens la sensació de passar entre dues estàtues...
Sí que s'havien vist abans a casa d'ella. De fet es veu en el documental, el moment del retrobament i el no saber què dir-se. Però jo, que sóc fàcil de convèncer, sí que em crec que no s'esperava que s'assegués amb ella. Quina sort haver vist la retrospectiva. A mi aquesta dona, malgrat tots els malgrats, m'agrada.
Publica un comentari a l'entrada