odi

Aquest curs ha tingut un dels millors inicis que recordo al Teatre Lliure. Ha començat amb dos monòlegs, esplèndids, brutals, colpidors, replets d'odi, marcant aquests temps difícils que ens han tocat viure. Dos monòlegs d'un mateix escriptor Stefano Massini, a qui penso seguir la pista, doncs m'han semblat fantàstics, impactants al màxim, amb el públic atent, en un silenci respectuós, enganxats com mai a les paraules. Vaig començar amb Crecenunsoldéu, l'original és Credoinunsolodio, més explícit, portant-nos ja en el títol a l'odi, visceral, palpitant, que batega a la Franja de Gaza. Immensa Rosa Maria Sardà, en la pell de tres personatges i que només la il.luminació, gran direcció de Lluís Pasqual!, i la seva veu, la seva gesticulació ens marquen, però queda en tot moment claríssim, qui ens està parlant. 

 L'endemà, encara entusiasmada amb el que havia vist, vaig retornar al Lliure de Gràcia per veure Dona no reeducable, l'altre monòleg de Massini, dirigit també per Lluís Pasqual. L'homenatge a la periodista russa Anna Politkóvskaia, assassinada al 2006 pel terrorisme d'estat. De nou l'odi, entre nacionalismes, brutal, dolorós, salvatge. Míriam Iscla transformada en Anna, meravellosa. El fàstic, la vergonya dels polítics, el món terrible, insolidari i rancuniós que m'envolta. M'és difícil escollir un dels monòlegs. Em van corprendre els dos. 

I una recomanació, a casa vaig tornar a llegir l'esplèndid còmic Cuadernos rusos d'Igort (també italià com Massini!), que segueix l'esperit d'Anna Politkóvskaia i el seu amor a la Veritat, la seva humanitat. 

 Cartell de Los exiliados románticos de Clara León.

I per deixar tot aquest odi i aquesta ràbia, una preciosa pel.lícula de Jonás Trueba, el meu Trueba, ara sí, preferit. Los exiliados románticos, una road movie, sobre l'amor, la lleugeresa de l'estiu, cant a l'amor, a l'amistat, als darrers anys de joventut. Un viatge lluminós, espontani, que respira la llibertat de la improvisació. Deliciosa!

I em va fer molta il.lusió que a Los exiliados románticos es parlés d'un llibre que m'encanta, Las pequeñas virtudes de la gran Natalia Ginzburg (també italiana!). Precisament del text que dóna nom al llibre Por lo que respecta a la educación de los hijos, creo que no hay que enseñarles las pequeñas virtudes, sino las grandes. No el ahorro, sino la generosidad y la indiferencia hacia el dinero; no la prudencia, sino el coraje y el desprecio por el peligro, no la astucia, sino la franqueza y el amor por la verdad, no la diplomacia, sino el amor al prójimo (…), no el deseo del éxito, sino el deseo de ser y de saber. Las pequeñas virtudes, Natalia Ginzburg. Traducció de Celia Filipetto.

Segurament Anna Politkóvskaia hi estaria d'acord.

charlotte

 Autoretrat. Charlotte Salomon, 1940.

Vull trencar el meu silenci estiuenc amb el crit de l'obra de Charlotte Salomon. Protagonista del llibre del meu estiu, d'un dels llibres, ara ja, de la meva vida, Charlotte de David Foenkinos. Brutal, meravellós, intensíssim i dolorosíssim, com la breu vida de l'artista.

Charlotte Salomon, berlinesa, jueva, pintora…com Foenkinos, jo també m'he enamorat d'aquesta dona fascinant.

 Kristallnacht. Charlotte Salomon, 1940/42.

La vida de Charlotte va lligada a la vida de l'Alemanya dels anys 30. Una vida, la seva, que reflectirà en la seva obra Leben? Oder Theater? (Vida? o Teatre?), una obra de gran qualitat, complexa, on barrejava pintura, teatre, música, la música que ella volia que acompanyés la seva obra i que indagant he acabat trobant, escoltant, unint-me a ella, al seu record, per les notes que hem pogut compartir. 

 Charlotte Salomon, 1939.

Foenkinos, escriu la vida de l'artista com un poema, amb frases curtes, frases que vol punyents, com la vida en aquells anys, com la vida de Charlotte, que ens trasbalsa. Un llibre com un salm, que narra la brutalitat amb una delicadesa sense precedents. I la pintura que va salvar emocionalment Charlotte Salomon, en un món ple d'odi. 

I la meva primera pel.lícula al cinema d'aquesta rentrée, també va lligada a Charlotte Salomon, Un día perfecto de Fernando León de Aranoa. Una petita joia sobre la guerra dels Balcans, la vida dels cooperants, l'absurditat dels odis, de les guerres, el patiment de la població civil, sempre perdedora. Fantàstics Benicio del Toro i Tim Robbins. I amb un moment meravellós, la veu de Marlene Dietrich cantant Where have all the flowers gone? de Pete Seeger, una cançó que m'encanta i que em porta a Charlotte Salomon i a totes les víctimes de la humanitat.

jessica lange

 Que preciosa em semblava la Jessica Lange quan jo era una adolescent. Bona actriu, dona interessant i ara, fotògrafa fascinant. Vaig anar a veure la seva exposició Unseen a l'Arts Santa Mònica. Fotografies plenes de bellesa, de poesia, de viatges que van mostrant el moviment de la vida. Em van agradar molt.

 I aquesta fotografia em va frapar moltíssim, va ser com un mirall, perquè m'assemblo o m'assemblava  (els anys passen!) a la noia reflectida. Una altra jo a Minnesota, retratada per Jessica Lange. No suporto que em facin fotografies, un suplici en aquesta època tan multiretratada, plena de fotos basura com en dic jo, no pensades…però si em retratés la Lange segurament em deixaria, per veure quin instant captava, com em veuria. Jo em vaig veure en aquesta noia.

"Jessica Lange fa visible el moviment de la vida". Blancs i negres magnífics. Imatges suggerents, sense argument ni guió. Sense peu de foto, per això no he posat títols ni dates, són coses que veig va dir l'artista a la comissària de l'exposició. 

teatre

Avui he comprat els abonaments de teatre per la propera temporada. Malgrat que darrerament estava, una mica, saturada d'obres i de representacions. De fet el meu Grec d'enguany serà molt tranquil, molt seleccionat al meu gust i sense fer concessions. Però les noves programacions pel curs 2015/2016 m'han engrescat i fet sentir, de nou, la palpitació teatral. I he de dir que les dues últimes representacions del curs que he vist m'han agradat, i molt!

Incerta glòria de Joan Sales, que sí! finalment estic llegint i gaudint, dirigida per Àlex Rigola, director que segueixo i que em solen agradar molt les seves interpretacions literàries. Aquesta és una obra complexa d'adaptar, però que per a mi, resol molt bé. Alguns moments millors que altres. Esplèndid el segon acte, les cartes de Trini, lleugeres, íntimes…I tota la brutalitat de la Guerra Civil, la desesperació, els conflictes interns dels personatges, una radiografia de les emocions humanes...

Entremeses de Cervantes en la versió del Teatro de la Abadía, dirigida per José Luis Gómez. Una meravella. Una obra que es va representar fa 20 anys, als inicis de La Abadía i que ara, per sort, s'ha reposat i ha fet gira.Una festa, un cant a la joia, a la llengua, a la dicció, a la música, esplèndida, interpretada a escena per un instrumentista que ens marca els sorolls, de la pluja, de les portes, dels cants…Un escenari, quasi nu, presidit per un arbre al voltant del qual, els ocells, la primavera, els comediants, Cervantes i els seus entremeses divertidíssims, lleugers…Teatre amb majúscules, molt plaent.

aigua

 Aigua. Sóc signe d'aigua, és el meu element. Aquest any, cosa estranya en mi, ja m'he banyat al mar, a la primavera!, acostumo a fer els primers banys de l'any els dies del solstici d'estiu. I he vist Aguas tranquilas de Naomi Kawase. M'ha agradat molt aquesta reflexió sobre la vida i la mort, sensacions que associo a l'aigua del mar, un lloc que em porta a pensar-hi. I el Japó, les tradicions i la modernitat, la bellesa de les cases, dels futons, l'elegància de menjar amb "palillos", el poder de la Natura, que em persegueix, els arbres, el mar, els cicles vitals, el despertar de l'adolescència a la vida, el viatge de la vida, que culmina amb la mort. La mort tranquil.la, esperada o violenta, inesperada.

 I encara m'ha agradat més Mandarinas de Zaza Urushadze, un cant pacifista, ple d'humanisme, d'ètica, al voltant de la guerra de Georgia, a inicis dels anys 90, la guerra dels cítrics pels protagonistes. Guerra que va afectar, i molt!, als estonis que vivien a la zona. Una meravella. La llum, les interpretacions, els diàlegs, els silencis…La calma, la serenitat que dónen els anys, i les emocions/passions, amors/odis dels combatents. M'ha colpit molt.

I per acabar aquest post cinèfil, Güeros d'Alonso Ruizpalacios, una interessant road movie mexicana, que sí, recorda a Jim Jarmusch, rodada en blanc i negre, com l'última d'Arturo Ripstein. 

La joventut i la seva educació sentimental, el viatge a la recerca d'un cantant de rock, Los detectives salvajes de Bolaño entra en la meva ment!, les vagues universitàries d'un Mèxic classista, els vicis i les virtuts de la joventut. Quin plaer el cinema!

madrid

 Retiro, M.B. 2015

Arbres i cels de Madrid. Em fascinen. En aquest cap de setmana de celebracions passat en aquesta ciutat que m'agrada, i molt!, en vaig gaudir intensament. Passejades pels parcs madrilenys, sota aquests arbres immensos, majestuosos, protectors, altíssims, que formaven autèntics passadissos per on passàvem, meravellats, oxigenats, feliços, per tot aquest verd i aquest blau del cel, lluminós, elèctric, intens...

 Les deux frères, Pablo Picasso, 1906.

I malgrat que aquesta escapada estava prevista per fer coses diferents, la magnífica oferta artística que sol oferir Madrid ens va portar a veure les exposicions al voltant de les obres del Kunstmuseum Basel, en obres actualment, i amb part del seu fons exposat a la ciutat. La primera, els 10 Picassos al Prado,  simbòlic retorn de l'artista al museu que va dirigir honoràriament de 1936 a 1939. Una meravella. Picasso ple de força, enfrontat a les grans obres del Renaixement i el Barroc  a la Galeria central. I dels 10, aquests Dos germans que em van commoure. Bellesa absoluta. L'etapa rosa, l'adolescència, els tons, el dibuix, l'estiu.

 Senecio, Paul Klee, 1922.

I al Reina Sofía, Fuego blanco, la col.lecció moderna del Kunstmuseum Basel. Obres importants, cubistes, expressionistes, abstractes…totes les avantguardes en un recorregut fascinant.

I Paul Klee, un dels punts forts de la pinacoteca, amb la seva pintura espontània, honesta, independitzant-se del moviments establerts. 

 Homme et femme, Emil Nolde, 1918.

Coleccionismo y Modernidad, també al Reina Sofía. Dues importants col.leccions d'art de la primera modernitat que ara formen part del Kunstmuseum Basel. A la col.lecció Im Obersteg destaca el color, l'expressionisme, em va encantar. 

 Buveuse d'absinthe, Pablo Picasso, 1901.

Magnífic aquest Picasso, també de la col.lecció Im Obersteg, la bevedora d'absenta. L'etapa blava, la tristesa, la solitud, la misèria. Picasso estimadíssim pels ciutadans de Basilea. Em va sorprendre i emocionar que el 1967, el propietari d'un dels Picasso que vaig veure, volia vendre´l i la ciutat va organitzar una col.lecta perquè el museu pogués adquirir-la. Picasso sorprès per aquest gest cívic (i culte!) va donar quatre obres més a la ciutat.

Medea. Teatro de La Abadía. Fotografia de Luis Castilla.

Però aquesta vegada, el millor de la fugida madrilenya, va ser Medea al Teatro de la Abadía. Impressionant l'obra, basada en Séneca, i dirigida pel gran Andrés Lima, que ja em va entusiasmar amb Desde Berlín. Tributo a Lou Reed, però aquí m'ha flipat. Muntatge històric, amb una Aitana Sánchez-Gijón sublim, immensa, en un paper difícil, molt físic, extraordinària en la seva fúria, en la seva bogeria, en la seva tristesa, en la seva ment perduda. Pell de gallina. Emocions transmeses des d'una mise en scène bellíssima per la seva plasticitat, per la seva nuesa, per la música. Magnífics també els tres altres actors, només quatre persones a escena, entre elles el mateix Lima. 

Art, bellesa, una ciutat que espera amb il.lusió i efervescència el canvi ( Madrid se merece a Manuela!), serà difícil, però espero que ho aconsegueixin, per poder tornar aviat, més contenta, a veure els seus arbres i els seus cels.

amb g de giornata, gos, gold

Fotografia de David Ruano.

 No sé quantes vegades puc haver vist Una giornata particolare, la pel.lícula d'Ettore Scola amb la Loren i el Mastroianni. És una de les  meves preferides, per això sentia curiositat i alhora una mica d'inquietud per anar a la Biblioteca de Catalunya, un lloc preferit, a veure el muntatge que n'havia fet Oriol Broggi, un director preferit. El resultat em va commoure. Clara Segura i Pablo Derqui, immensos, verídics, en el seu entusiasme, en la seva fragilitat, en la seva solitud (en una família de sis fills!), en aquesta giornata tan especial, que canviarà les seves vides, per sempre, sempre m'emociona el final, amb Antonietta obrint el llibre, començant a llegir, entrant en un món nou d'on ja no sortirà. Preciosa mise en scène, Roma a la Biblioteca, els terrats de Roma en la petita sala gòtica, una meravella. I m'imagino que poques persones, les italianitzades com jo, van reconèixer la cançó, el cant socialista, La lega, que sortia a Novecento de Bertolucci, i que em va fer molta il.lusió tornar a sentir.

 Fotografia de Ros Ribas.

Aquesta primera escena, que em recorda l'Angelus de Millet, és de El curiós incident del gos a mitjanit dirigida per Julio Manrique i amb un Pol López extraordinari, d'un altre planeta. Personalment, em va agradar més a Ivan i els gossos, perquè era un text més brillant, aquest gos és un muntatge molt bo, trepidant, vibrant, amb grans actuacions, molt ben resolt, però el text, la història en si, no em va meravellar. Malgrat això, reconec que és un dels grans muntatges del Lliure, molt recomanable.

Retrat d'Adele Bloch-Bauer, Gustav Klimt, 1907.

The woman in gold, dirigida per Simon Curtis, amb una gran Helen Mirren em va interessar. La neboda d'Adele, model d'un dels millors retrats de Klimt, Maria Altmann i la seva lluita per recuperar el retrat de la seva tia, que els nazis van robar de casa els Bloch-Bauer a Viena, on ella vivia amb els seus pares i oncles. Maria, perseguida per jueva, va haver de fugir i emigrar als Estats Units. El millor de la pel.lícula, la recreació d'aquell món perdut, la causa judicial que obrirà pas al retorn d'obres d'art expoliades pels nazis. A mi però, em sap greu que finalment el retrat hagi acabat a Nova York, a la galeria del fill d'Estée Lauder. El quadre és una meravella i ara que he espiat la vida dels Bloch- Bauer encara m'agrada més.

golucho

 Vaso con flor de membrillo y María. Golucho, 2011.

Fa unes setmanes vaig anar al MEAM (Museu Europeu d'Art Modern) a veure l'antològica de Golucho. Una meravella. Golucho, pintor nascut a Madrid el 1949 i representant del Nuevo Realismo espanyol, em va fascinar. 

 Lara. Golucho, 2001.

Va viure a París de 1964 a 1969, un període efervescent, combatiu, brillant, de revoltes i on va descobrir la bohèmia artística. Això sí, aquesta antològica mostrava les seves obres de 1998 a l'actualitat.

 La soledad del límite. Golucho, 2006.

Impressionants els seus dibuixos que em van encantar. Honestos, afirmant la realitat amb tota la seva cruesa. Mostrant la vulnerabilitat de l'ésser humà.

 En la habitación verde. Golucho, 2012.

Golucho va ser cofundador del grup La gallina ciega amb Antonio López (un dels meus pintors preferits!), Dino Valls i altres.

Perfeccionista, exigent, amb un llenguatge molt personal.

 Alma y las sombras. Golucho.

Drama, tendresa, indignació, somnis, misteris, infantesa, vellesa…La seva filla Alma i el Golucho poeta.

No temas son más débiles que su apariencia,

             Su seguridad, tu titubeo.

             Tus sueños, su insomnio.

             No temas; observa cómo se forma un cúmulo

             sobre los chopos.

             Alto, blanco, inalcanzable.

             Sólo está allí para ti.

             Se escapa con su libertad, 

             no temas,

             síguele.

Inacabado. Golucho.

No tengo noticias tuyas.

Sólo las del pasado.

Siempre llegan sin piedad.

I la vellesa, sense miraments, autèntica. Antològica magnífica, en una tarda tranquil.la de diumenge, en un preciós palau Barroc. Un privilegi.

pasolini i altres

 Pasolini d'Abel Ferrara. Retrat esplèndid de les últimes hores de l'intel.lectual, escriptor, cineasta, artista italià. No sóc objectiva, sóc una entusiasta de Pasolini, interpretat per un actor que m'encanta Willem Dafoe. Doble joia, doncs per a mi, Pasolini i Dafoe. Fins i tot no em desagrada el fet que Dafoe parli en anglès, em convenç totalment, és idèntic a PPP! Pel.lícula magnífica, molt ben documentada, que això sí, si un no coneix prèviament una mica la vida i obra de Pasolini, pot perdre's en els personatges, en les cites, en les obres…Pels apassionats seguidors com jo, una joia.

 Em va sorprendre que La historia de Marie Heurtin de Jean-Pierre Améris només estés una setmana en alguns cinemes. Em va agradar i commoure aquest cant a l'educació, envoltat d'una preciosa estètica que despertava els nostres sentits, la bellesa de la natura, el vent en els arbres, el sol en una finestra…els plaers que Marie Heurtin només podia percebre amb el tacte, amb la pell…Unes interpretacions excel.lents que recreen una història verídica de finals del segle XIX, entre una noia sorda, muda i cega i la monja que li obrirà el món a la comunicació, a la vida. Intel.ligència, reflexió, bellesa, sentiments...

 I abans de marxar de vacances havia anat a veure Maps to the stars de David Cronenberg que jo sí que vaig trobar molt bona. Actuacions magistrals, Julianne Moore brillant intensament, en una pel.lícula satírica, macabra, boja, el món del Hollywood més podrit, més estúpid, més patètic…Sàtira de les estrelles del cinema, dura, contundent, intensa. Molt bona.

I també el març vaig veure Fuerza mayor de Ruben Östlund, pel.lícula sueca, premi del Jurat de Cannes. Hivern, Alps, natura blanca, pura, Vivaldi, família i el drama de la incomunicació, crisi en la parella modèlica, nens angoixats, pors, la ridiculesa de no saber ocupar el lloc preconcebut, les misèries humanes. Em va interessar.

primavera

 Fotos: M.B.Formentera, abril 2015. Fetes amb el mòbil que encara no domino gens.

Fa una setmana que vaig tornar, malalta, de l'illa. Una setmana per recuperar-me, amb molta lentitud, el cos ja no és el què era. Malgrat les meves angines incipients, vaig gaudir de l’ illa, preciosa, buida com mai, sorprenent veure-la tan deshabitada!, més verda i florida que mai. Vaig poder fer totes les excursions previstes, les que la calor i la mandra estiuenca no ens permet fer a l'agost.

 La primavera esclatant. Obertura, inici, nou cicle...

 La Formentera més camperola, tranquil.la, diferent. 

 La Bellesa que cura, el silenci que cura, la solitud que cura, quin plaer fugir de la gent, d'aquest món tan superpoblat! Aquest any però em va curar l'ànima, el cos va seguir rebel amb els seus dolors.

 La platja, on anem sovint, buida, fet insòlit que ens va colpir.

 I el ritual de sempre. Anar a veure la posta de sol a Barbaria, lloc màgic ple d'energia. Carregar-nos per la ciutat, les feines, els projectes, la vida quotidiana. I aquest cop sentint el mar, el vent, el lleu rumor del sol quan s'endinsa a l'aigua…A l'estiu entre la cridòria de la gent, els aplaudiments (!) al sol, els que toquen els bongos, es fa molt difícil...

I la primera lluna plena de primavera. A Barbaria, preciosa, tinc debilitat per la lluna, molt lligada al meu signe astral, marcant la vida i anunciant-nos la primavera, el renaixement, la llum que ja arriba.