No sé quantes vegades puc haver vist Una giornata particolare, la pel.lícula d'Ettore Scola amb la Loren i el Mastroianni. És una de les meves preferides, per això sentia curiositat i alhora una mica d'inquietud per anar a la Biblioteca de Catalunya, un lloc preferit, a veure el muntatge que n'havia fet Oriol Broggi, un director preferit. El resultat em va commoure. Clara Segura i Pablo Derqui, immensos, verídics, en el seu entusiasme, en la seva fragilitat, en la seva solitud (en una família de sis fills!), en aquesta giornata tan especial, que canviarà les seves vides, per sempre, sempre m'emociona el final, amb Antonietta obrint el llibre, començant a llegir, entrant en un món nou d'on ja no sortirà. Preciosa mise en scène, Roma a la Biblioteca, els terrats de Roma en la petita sala gòtica, una meravella. I m'imagino que poques persones, les italianitzades com jo, van reconèixer la cançó, el cant socialista, La lega, que sortia a Novecento de Bertolucci, i que em va fer molta il.lusió tornar a sentir.
Aquesta primera escena, que em recorda l'Angelus de Millet, és de El curiós incident del gos a mitjanit dirigida per Julio Manrique i amb un Pol López extraordinari, d'un altre planeta. Personalment, em va agradar més a Ivan i els gossos, perquè era un text més brillant, aquest gos és un muntatge molt bo, trepidant, vibrant, amb grans actuacions, molt ben resolt, però el text, la història en si, no em va meravellar. Malgrat això, reconec que és un dels grans muntatges del Lliure, molt recomanable.
The woman in gold, dirigida per Simon Curtis, amb una gran Helen Mirren em va interessar. La neboda d'Adele, model d'un dels millors retrats de Klimt, Maria Altmann i la seva lluita per recuperar el retrat de la seva tia, que els nazis van robar de casa els Bloch-Bauer a Viena, on ella vivia amb els seus pares i oncles. Maria, perseguida per jueva, va haver de fugir i emigrar als Estats Units. El millor de la pel.lícula, la recreació d'aquell món perdut, la causa judicial que obrirà pas al retorn d'obres d'art expoliades pels nazis. A mi però, em sap greu que finalment el retrat hagi acabat a Nova York, a la galeria del fill d'Estée Lauder. El quadre és una meravella i ara que he espiat la vida dels Bloch- Bauer encara m'agrada més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada