Passió

 

He passat menys de 20 hores a Madrid. Volia veure el concert de la Patti Smith per celebrar els 50 anys del seu disc mític, Horses, un disc que m’encanta. Quan es va anunciar la gira, tocar Horses de cap a peus, en teatres bonics, em vaig entusiasmar. Després, vaig veure que només ho faria en molt poques ciutats europees, la més propera Madrid, al Teatro Real, però em vaig animar i em vaig comprar l’entrada i els bitllets de tren.

Durant el viatge vaig començar a rellegir el seu llibre Uns marrecs, aquesta vegada en català, un llibre fascinant, com la seva vida.

Quan vaig arribar, vaig tenir temps d’anar a veure el documental Dolores Ibárruri, Pasionaria  d’ Amparo Climent. Em va agradar veure’l a Madrid, la ciutat del No pasarán, del Sí, sí, sí Dolores a Madrid que es corejava als 70, per exigir el seu retorn de l’exili. Em va agradar molt descobrir la vida, tan intensa i dura, d’aquest mite del segle XX. Pasionaria icònica. El seu feminisme, que difícil ser una dona amb talent i poder, sobretot en aquells moments. El seu dolor per la pèrdua de quasi tots els seus fills, només la va sobreviure una filla, de 6 que en va tenir. La sorpresa del seu catolicisme, d’una valentia brutal, deixar el marit, perquè no vol acompanyar-la a Madrid, on la reclamen per escriure articles, usarà el pseudònim Pasionaria perquè era Setmana Santa. Venir-hi sola amb els dos fills que li queden i emprendre una carrera política. I tot el que va venir, i les seves contradiccions, que també hi van ser. Aplaudiments al final de la sessió. Vaig recordar, la seva tomba, al cementiri civil de Madrid, que vaig veure fa uns anys.

El concert de la Patti Smith, una altra dona icònica, va ser sensacional. Tan jove, a punt de fer 79 anys! Plena de vitalitat, de poesia, de força, d’amor que ens regala. Va cantar tot el Horses d’una tirada, em va fer molta gràcia quan es va aturar i ens va escenificar que girava el disc i començava la cara B. I el seu pacifisme, el seu anhel d’un món millor, que hauríem de ser capaços de construir, la seva dolçor. Patti com la Pachamama que ens bressola.

I al matí, abans d’agafar el tren, vaig aturar-me un moment al Thyssen, per veure l’exposició Gaza a través de sus ojos. Fotoperiodistes de UNRWA han documentat la vida sota el setge. Són fotografies molt dures, però també molt boniques, malgrat tot l’horror que mostren, sense signar, per protegir els seus autors.

La destrucció, la por, la fam, la pèrdua. L’Infern a Gaza. I vaig escollir aquesta foto, perquè hi vaig veure tota la llum del nostre Mediterrani, tot el dolor que ens infligim els humans, una i altra vegada.

La primera foto és la Dolores Ibárruri, retratada el 1978 per Manel Armengol.