Clavé

 

Amb motiu del vintè aniversari de la seva mort, el Palau Martorell va dedicar una gran retrospectiva a Antoni Clavé, gran figura de l’art del segle XX. 

Em va agradar molt poder veure peces procedents de col.leccions privades, els seus inicis barcelonins amb els cartells que pintava pels cinemes, el seu exili i triomf a París on es va consagrar com un artista de projecció internacional. La seva estada a la Nova York dels anys 70. Pintura, gravat, el seu papier froissé, molta força i potència.

A més, vem poder anar al Palau de la Generalitat, on amb prèvia inscripció, s’obrien amb motiu de la retrospectiva, les sales Clavé, que es troben just a sota el Pati dels Tarongers. Una experiència divertida, per a nosaltres, sortir per la porta gran de la Plaça Sant Jaume.

I vaig veure, fa unes setmanes, La corona d’espines de Josep Maria de Sagarra al TNC dirigida per Xavier Albertí. Amb una Àngels Gonyalons pletòrica i una resta d’actors i actrius també brillants. Que bonic em va semblar el català en vers, tan ric i suggestiu. Ja sé que cada generació troba que la llengua es va empobrint, i passa amb totes les llengües que tinc al voltant, castellà, italià, francès…però sap greu. L’argument no deixa de ser un fulletó, però amb molt sentit en el seu moment històric, i el muntatge esplèndid.

Estrany riu és l’opera prima d’un jove cineasta, Jaume Claret Muxart. El riu és el Danubi, i em va fer pensar en aquest últim estiu, que vem viatjar a Àustria i vaig veure el riu a Viena, a Melk i a Mauthausen, on el vaig veure més bonic que enlloc. Després ja vem anar cap als Alps i el vem abandonar. La família de la pel.lícula fa una ruta amb bicicleta seguint el riu. És una pel.lícula preciosa, intimista, amb uns adolescents guapíssims que descobreixen la vida, el pas al món adult, a la sensualitat. I les ganes de llegir a Hölderlin, que per sort tenia a casa.

I també he vist Caza de brujas de Luca Guadagnino, amb una gran Julia Roberts, una carismàtica professora de filosofia de Yale, plena de dubtes i secrets. Molt homenatge a Woody Allen usant la mateixa tipografia en els crèdits i retratant aquesta intel.lectualitat americana. Moltes converses sobre ètica, política, feminisme….i algunes un pèl feixugues. Però a mi, m’agrada veure aquest món, aquest ambient, i per tant, aquestes pel.lícules.

La fotografia és d’Antoni Clavé retratat per la seva filla Madeleine Clavé.

Laurie

 

He fet una pausa llarga perquè he tornat a estar malalta. Aquesta tardor m’estic emportant tots els virus al meu cos. I em costa recuperar-me.

He vist coses, això sí, interessants i estimulants. 

Vaig anar a veure la fascinant Laurie Anderson a l’Auditori. Va ser un concert/performance increïble. Acompanyada d’un grup de músics fantàstic, la seva veu, les seves paraules, sons, idees circulaven entre nosaltres amb una gran lleugeresa. I amb Reed, Dylan i Burroughs presents. Vem acabar tots fent tai-txi amb ella, tan flexible, tan dolça i potent, tan atractiva.

Vaig veure Akhnaten, l’òpera de Philip Glass al Liceu. Una meravella. Hipnòtica visualment i musicalment. Amb l’Himne al Sol que Glass va dir que havia de ser cantat en la llengua d’on es representés l’obra. I Anthony Roth Costanzo ens el va cantar en un català impecable. Quin faraó tan magnètic i alhora fràgil ens va regalar. Va ser un espectacle inoblidable.

I un parell de pel.lícules. N’hi ha moltes que vull veure. Espero que aquesta setmana em pugui posar una mica al dia. 

Mi amiga Eva de Cesc Gay em va agradar molt. Barcelona, Roma, l’amor, l’amor propi, l’amistat. Amb una gran Nora Navas. Una comèdia intel.ligent i tendra.

Adorable de Lilja Ingolfsdottir és, en canvi, un drama noruec que reflecteix una crisi de parella i una baixada als inferns d’ella. Hi batega Bergman en aquesta dona, esplèndida Helga Guren, frustrada, patidora però que sabrà trobar-se.

La fotografia és de la meva/nostra estimada Diane Keaton retratada per Norman Seeff el 1975. La seva mort em va fer mal. Protagonista d’algunes de les meves pel.lícules preferides, de sempre.

Passió

 

He passat menys de 20 hores a Madrid. Volia veure el concert de la Patti Smith per celebrar els 50 anys del seu disc mític, Horses, un disc que m’encanta. Quan es va anunciar la gira, tocar Horses de cap a peus, en teatres bonics, em vaig entusiasmar. Després, vaig veure que només ho faria en molt poques ciutats europees, la més propera Madrid, al Teatro Real, però em vaig animar i em vaig comprar l’entrada i els bitllets de tren.

Durant el viatge vaig començar a rellegir el seu llibre Uns marrecs, aquesta vegada en català, un llibre fascinant, com la seva vida.

Quan vaig arribar, vaig tenir temps d’anar a veure el documental Dolores Ibárruri, Pasionaria  d’ Amparo Climent. Em va agradar veure’l a Madrid, la ciutat del No pasarán, del Sí, sí, sí Dolores a Madrid que es corejava als 70, per exigir el seu retorn de l’exili. Em va agradar molt descobrir la vida, tan intensa i dura, d’aquest mite del segle XX. Pasionaria icònica. El seu feminisme, que difícil ser una dona amb talent i poder, sobretot en aquells moments. El seu dolor per la pèrdua de quasi tots els seus fills, només la va sobreviure una filla, de 6 que en va tenir. La sorpresa del seu catolicisme, d’una valentia brutal, deixar el marit, perquè no vol acompanyar-la a Madrid, on la reclamen per escriure articles, usarà el pseudònim Pasionaria perquè era Setmana Santa. Venir-hi sola amb els dos fills que li queden i emprendre una carrera política. I tot el que va venir, i les seves contradiccions, que també hi van ser. Aplaudiments al final de la sessió. Vaig recordar, la seva tomba, al cementiri civil de Madrid, que vaig veure fa uns anys.

El concert de la Patti Smith, una altra dona icònica, va ser sensacional. Tan jove, a punt de fer 79 anys! Plena de vitalitat, de poesia, de força, d’amor que ens regala. Va cantar tot el Horses d’una tirada, em va fer molta gràcia quan es va aturar i ens va escenificar que girava el disc i començava la cara B. I el seu pacifisme, el seu anhel d’un món millor, que hauríem de ser capaços de construir, la seva dolçor. Patti com la Pachamama que ens bressola.

I al matí, abans d’agafar el tren, vaig aturar-me un moment al Thyssen, per veure l’exposició Gaza a través de sus ojos. Fotoperiodistes de UNRWA han documentat la vida sota el setge. Són fotografies molt dures, però també molt boniques, malgrat tot l’horror que mostren, sense signar, per protegir els seus autors.

La destrucció, la por, la fam, la pèrdua. L’Infern a Gaza. I vaig escollir aquesta foto, perquè hi vaig veure tota la llum del nostre Mediterrani, tot el dolor que ens infligim els humans, una i altra vegada.

La primera foto és la Dolores Ibárruri, retratada el 1978 per Manel Armengol.

Fosca

La mort i la primavera és un títol esplèndid. El millor possible. És també una novel.la enigmàtica, potent, fosca però alhora molt bella, insòlita, poètica en tot el seu dolor. M'ha entusiasmat (estic convençuda que serà un dels millors espectacles de la temporada) el muntatge que n'ha fet La Veronal. Una meravella del Marcos Morau. Reflecteix perfectament el món que va crear la Rodoreda, "des de la tristesa i la ràbia, però també des de la resistència". Un espectacle de dansa, música, quina meravella la Maria Arnal!, creant un poema visual. M'ha colpit, emocionat, fascinat. 

 També hi ha molta foscor en La Majordoma de Josep Maria Miró interpretada magistralment per Rosa Renom. L'he vista al Heartbreak Hotel i m'ha enganxat aquest monòleg dur, aquest viatge a l'Infern, aquesta destrucció de la bellesa. Impactant.

 I una mica de llum amb La guineueta astuta de Leoš Janáček al Liceu. Una òpera curta, de 1924, en txec, a partir d'un llibret de tires de còmic. Descriu la vida del bosc, l'instint vital dels animals i la relació dels homes amb la Natura. Una petita delícia amb escenografia de Barrie Kosky molt imaginativa, plena de llums, amb un bosc abstracte de cortines platejades, i un ambient proper al circ i al cabaret. Una sorpresa molt agradable. 

 La foto de la Mercè Rodoreda, que m'encanta, és de l'Arxiu de la seva Fundació, però ningú en cita l'autor.

Inici

 

El dia que va morir Robert Redford em vaig posar malalta. He començat així el curs, tinc l’agenda plena de coses per veure, gaudir, pensar, però m’he trobat malament. Estem vivint un moment històric tan horrible, que em costa, cada vegada més, ser optimista, creure en un futur, en les persones, en la humanitat. I aixó, emmalalteix.

Per sort, ja havia vist la Romería de Carla Simón, plena de bellesa intensa, de sentits, el mar, les illes Cíes (un viatge que no vem arribar a fer pels 40 anys de S., ja en fa molts…). Em va agradar molt aquesta recerca dels orígens, de veritats incòmodes. I la segona part de la pel.lícula, la meva preferida, quan entra en el món dels seus pares, de manera onírica, màgica, per a mi, una redempció. Hi vaig anar (al cine) amb la meva filla, amiga de la protagonista absoluta, la Llúcia Garcia, que està esplèndida.

I he començat la temporada teatral al Lliure amb El mestre i Margarita dirigida per Àlex Rigola. M’ha decebut una mica, perquè aquest estiu vaig rellegir el llibre de Bulgákov que és magnífic, i trobo que el muntatge no aprofundeix gaire en les diverses trames, hi passa de manera molt superficial. La primera part és molt potent, visualment, em va agradar força. Però a la segona part, tot decau. Malgrat alguns encerts, com el preciós vol de Margarita sobre Moscou, molt ben resolt, la resta, per qui no hagi llegit el llibre, crec que no ha de ser fàcil de captar. 

També és veritat que hi anava amb moltes expectatives, vaig veure el muntatge de l’obra que en va fer el Theatre Complicité, al mateix Lliure, el 2012. Una de les millors obres que he vist mai. Aquesta versió del Rigola queda molt lluny d’allò. Però val la pena igualment, això sí. I Francesc Garrido és un Woland insuperable.

La foto és el Robert Redford, el 1975, mentre rodava Three days of the Condor de Sydney Pollack. El meu món va morint, i em va entristir perquè jo, sempre vaig ser team Redford.