solstici ferrante

 Elena Ferrante a Es Llané. Cadaqués, M.B. 2016.

Mentre celebràvem el solstici d'estiu a Cadaqués, jo començava el darrer llibre de la tetralogia d'Elena Ferrante, que he llegit seguida, un llibre darrere l'altre, sense respirar, aïllada del món que m'envoltava. Fascinada, commoguda, gaudint d'una lectura sublim, que m'ha atrapat  completament. Per què no he llegit abans la saga de les dues amigues napolitanes? Fa anys, vaig llegir Los días del abandono de l'escriptora italiana i m'havia agradat força, però em feia mandra…Per sort, aquest juny m'he decidit. I ara, em sento òrfena, trobo a faltar molt  la Lila i la Lenù, el meu enamorament per la seva història, per l'escriptura de l'Elena Ferrante, clar homenatge en el nom a Elsa Morante, la meva admiració pel seu anonimat, una persona que fa una obra mestra i no té la necessitat de cridar-ho al món. I Nàpols, Itàlia un país molt estimat i viscut, hi he reconegut molts moments de la seva història, de la seva política, que vaig viure intensament, del seu moviment feminista…I ara he caigut del món Ferrante, on vivia feliç, on  robava tots els minuts possibles per endinsar-me en el món de les dues amigues, on res m'afectava, ni resultats d'eleccions, ni cues quilomètriques per fugir de la ciutat…elles m'acompanyaven. I envejo a tothom que encara no ha llegit aquesta història, aquests 4 llibres meravellosos, per tot el plaer que us espera.

 I també és napolità Paolo Sorrentino, director de La Joventut. Malgrat que a mi em costa entrar en la seva pompositat, aquesta reflexió sobre el pas del temps em va agradar. Sobretot em van fascinar Michael Caine i Harvey Keitel, els vells directors d'orquestra i de cinema, i el luxós balneari suís de Davos, l'escenari de La muntanya màgica de Thomas Mann. De la fugacitat de la vida, de la lleugeresa del temps, de la bellesa i la seva decadència, de la solitud, dels dubtes existencials, de les converses lúcides i de l'amistat (aquí també!). Una petita meravella.

I seguint amb Itàlia, vaig veure Si Dios quiere, una comèdia lleugera de Edoardo Maria Falcone. Divertida, molt all'italiana, un metge ateu convençut que veu com el seu fill vol ser capellà. El dilema raó/fe, tractat molt superficialment, però que em va fer riure, malgrat que Woody Allen havia tractat el tema religiós i els seus dubtes, de manera divertidíssima a Hannah i les seves germanes, molt més interessant.