muses

 Aquest 16, que espero sigui molt cinematogràfic, l'inicio amb La Academia de las musas de José Luis Guerín, director fascinant i molt personal. Aquesta Acadèmia m'interessava molt, doncs el protagonista, el professor de Filologia Italiana Raffaele Pinto, va ser professor meu a l'Institut Italià de Cultura, a finals dels 80. És difícil de definir aquesta pel.lícula, documental però també ficció, però a mi m'ha agradat molt. Repleta de reflexions sobre l'amor, el paper de les muses en la creació, Dante (segueix sent la gran passió de Pinto!), la poesia. Però també la gelosia, els sentiments…Em va commoure la interpretació de la dona del professor, Rosa Delor Muns, per a mi, la millor de tots, i la seva discussió sobre com ordenar la biblioteca. Tota aquesta obra cinematogràfica és com una poesia, la composició dels primers plans, els reflexes en els vidres…Una meravella, molt particular.

 Les muses, Maurice Denis, 1893.

I finalment vaig anar a veure El triomf del color, l'exposició que inaugurava la nova Fundació Mapfre de Barcelona a la Casa Garriga i Nogués. Va ser com un déjà vu, doncs recordava molt bé alguns dels quadres, que havia pogut veure al Quai d'Orsay i al Musée de l'Orangerie de París. Malgrat la gentada que hi havia, i les trobades molt agradables, l'exposició valia molt la pena, doncs les pintures presents eren obres molt importants, Van Gogh, Gauguin, Seurat, Cézanne, Toulouse-Lautrec…Destaco la sala dels Nabis, on hi havia aquestes muses de Maurice Denis, modernitzant el bosc sagrat que en la mitologia les acollia i amb el rostre de la seva dona.

Profil de femme, Aristide Maillol, 1890.

Una de les obres que no recordava i que em va agradar molt, va ser aquest perfil de dona de Maillol. He d'anar, ja!, a Banyuls a veure el seu museu.

De l'exposició, el millor, va ser anar veient com el color es va convertir en el camí per arribar de l'Impressionisme a les Avantguardes. El color que va anar envaint el dibuix fins al seu triomf absolut.

De fet, per a mi, el millor arriba a partir dels fauves!

I seran les muses que ajudaran a Oriol Pla, absolutament immens, a composar aquest Ragazzo que ens trasbalsa i emociona? Ragazzo al Teatre Eòlia, escrita i dirigida per Lali Alvárez, narra les darreres hores de Carlo Giuliani, el noi assassinat a Gènova, el 2001, sota les bales dels carabinieri. Recordo que quan van passar els fets, jo era a Itàlia i vaig poder veure la gran commoció, la multitud de debats que va ocasionar aquesta tràgica mort. Ragazzo és una passada, un text boníssim, una actuació sublim, extenuant, vibrant, potentíssima. Plena de passió, plena de talent.

I sí, les muses segueixen acompanyant Sidi Larbi Cherkaoui. Vaig anar a veure Fractus V, l'última proposta del coreògraf al Mercat de les Flors. Una peça inspirada en textos de Noam Chomsky que denuncien la manipulació en la informació. Brutal, plena de màgia, especialment la música en viu interpretada per joves músics, japonès, coreà, indi…Músiques orientals lligant meravellosament amb la dansa de ballarins de nacionalitats i identitats diverses. Muses sublims!