02 d’octubre 2015

odi

Aquest curs ha tingut un dels millors inicis que recordo al Teatre Lliure. Ha començat amb dos monòlegs, esplèndids, brutals, colpidors, replets d'odi, marcant aquests temps difícils que ens han tocat viure. Dos monòlegs d'un mateix escriptor Stefano Massini, a qui penso seguir la pista, doncs m'han semblat fantàstics, impactants al màxim, amb el públic atent, en un silenci respectuós, enganxats com mai a les paraules. Vaig començar amb Crecenunsoldéu, l'original és Credoinunsolodio, més explícit, portant-nos ja en el títol a l'odi, visceral, palpitant, que batega a la Franja de Gaza. Immensa Rosa Maria Sardà, en la pell de tres personatges i que només la il.luminació, gran direcció de Lluís Pasqual!, i la seva veu, la seva gesticulació ens marquen, però queda en tot moment claríssim, qui ens està parlant. 
 L'endemà, encara entusiasmada amb el que havia vist, vaig retornar al Lliure de Gràcia per veure Dona no reeducable, l'altre monòleg de Massini, dirigit també per Lluís Pasqual. L'homenatge a la periodista russa Anna Politkóvskaia, assassinada al 2006 pel terrorisme d'estat. De nou l'odi, entre nacionalismes, brutal, dolorós, salvatge. Míriam Iscla transformada en Anna, meravellosa. El fàstic, la vergonya dels polítics, el món terrible, insolidari i rancuniós que m'envolta. M'és difícil escollir un dels monòlegs. Em van corprendre els dos. 
I una recomanació, a casa vaig tornar a llegir l'esplèndid còmic Cuadernos rusos d'Igort (també italià com Massini!), que segueix l'esperit d'Anna Politkóvskaia i el seu amor a la Veritat, la seva humanitat. 
 Cartell de Los exiliados románticos de Clara León.
I per deixar tot aquest odi i aquesta ràbia, una preciosa pel.lícula de Jonás Trueba, el meu Trueba, ara sí, preferit. Los exiliados románticos, una road movie, sobre l'amor, la lleugeresa de l'estiu, cant a l'amor, a l'amistat, als darrers anys de joventut. Un viatge lluminós, espontani, que respira la llibertat de la improvisació. Deliciosa!
I em va fer molta il.lusió que a Los exiliados románticos es parlés d'un llibre que m'encanta, Las pequeñas virtudes de la gran Natalia Ginzburg (també italiana!). Precisament del text que dóna nom al llibre Por lo que respecta a la educación de los hijos, creo que no hay que enseñarles las pequeñas virtudes, sino las grandes. No el ahorro, sino la generosidad y la indiferencia hacia el dinero; no la prudencia, sino el coraje y el desprecio por el peligro, no la astucia, sino la franqueza y el amor por la verdad, no la diplomacia, sino el amor al prójimo (…), no el deseo del éxito, sino el deseo de ser y de saber. Las pequeñas virtudes, Natalia Ginzburg. Traducció de Celia Filipetto.
Segurament Anna Politkóvskaia hi estaria d'acord.

7 comentaris:

Núria ha dit...

oooh! Jo hi aniré quan laa reposin a l'estiu!

Núria ha dit...

per cert, l'altre dia vaig quedar amb un editora que acaba de publicar aquest mateix llibre de la Ginzburg en català! Quina casualitat! Me'l va donar però ja el tinc en castellà també, of course ;) Quan vulguis llibres d'acantilado, digue-m'ho!!!

Mònica ha dit...

Crec que t'agradaran molt els monòlegs! Sí, ja he vist que han traduït Les petites virtuts, que bé! És un llibre magnífic. Sóc molt fan de la Ginzburg. Gràcies per l'oferta però ja m'heu regalat tants llibres que em fa vergonya.

núria alemany ha dit...

cap vergonya!!! per favor...
petonets

Anònim ha dit...

Perdoneu que un desconegut s'atreveixi a trencar la vostra intimitat.
Segueixo el blog de fa temps sense deixar petjada.

Em permeto fer-ho per preguntar-vos si us sembla que la Sardà es fa l'obra a la seva mida i si us sembla que els tres personatges quedan a la mateixa mida.
Potser perquè vaig trobar-me una Sardà encostipada (em sembla que el mocador el va incorporar perfectament a la representació) vaig sortir amb la sensació que la soldat no queda ben caracteritzada sino una mica caricaturitzada.

Us saluda, Xavier

Mònica ha dit...

Hola Xavier, moltes gràcies pel vostre comentari. Jo vaig veure la Sardà sense mocador, en plena forma i sincerament em va agradar molt. Us dóno la raó en què el personatge de la dona soldat potser és el més caricaturitzat, però crec que l'autor ja el fa així, una dona que no entén el conflicte on es troba, que pensa "si són tots iguals", que viu en un món intern totalment allunyat, defensant els valors americans en terres llunyanes, sense gaire interès. Els dos altres personatges en el fons també són un estereotip de la dona intel.lectual i de l'estudiant captada per la causa. Entenc que els personatges no queden potser tots a la mateixa mida, de fet són molt diferents, però crec que l'autor els deixa així, alguns molt més rics, molt més ben desenvolupats, molt més interessants. Per a mi el de la professora és el millor. Potser el de la dona soldat seria prescindible, l'obra funcionaria igual de bé amb les altres dues que porten el pes de la història. Potser sí que l'actriu és més histriònica fent de dona soldat. Tot i això a mi la interpretació de la Sardà em va commoure, em va tenir molt atenta i meravellada per la senzillesa en com canviava de registre, de persona, de veu, de cara…Jo me la vaig creure en tot moment. Però l'experiència personal que vivim en un teatre és tan subjectiva…Moltes gràcies de nou pel comentari, m´ha fet molta il.lusió.
Jo també us saludo.

Núria ha dit...

Escriu! Ho trobo a faltar... ;)