24 d’octubre 2009

urtain

Brutal. Un cop de puny a l'estómac. Un nus a la gola. I un teatre rendit, emocionat. Hem anat al Romea a veure Urtain, l'obra de Juan Cavestany dirigida per Andrés Lima. És una coproducció dels Animalario a qui vam admirar amb el seu Marat/Sade farà un parell d'anys i del Centro Dramático Nacional. No ens deceben, al contari, sortim extasiats. Ens ha colpit moltíssim la història d'un perdedor, d'un home que esdevé una joguina trencada, la riota de tothom...Un home que va ser símbol de l'Espanya casposa de quan vaig néixer i que acaba oblidat, sol. I em desperta una tendresa i una pena terribles. I Roberto Álamo fa el miracle, és Urtain. Feia temps que no veia un treball d'actor tan impressionant com aquest. Desperta tantíssimes sensacions, et sacseja, t'implica, t'emociona. Feia temps que no veia una obra així que m'arribés a l'ànima. Al final de l'espectacle en els aplaudiments el Roberto Álamo abandona l'Urtain, i t'adones que és una persona diferent, i ens demana que si ens ha agradat ho diguem, fem córrer el boca/orella. Li faig cas i ho penjo aquí. M'ha encantat i m'ha reafirmat que sempre, sempre preferiré als perdedors amb totes les seves misèries que als triomfadors i al món glamurós que cada vegada em sembla més fastigós amb tot l'egocentrisme que els envolta. Els perdedors a la fi tenen a uns actors tan bons com els d'Animalario representant una obra esplèndida.