hannah

El diumenge 9 de juny vaig fer una llarga cua a la Filmoteca per poder veure, no ho vaig aconseguir doncs quasi tot eren invitacions, quina vergonya en una institució pública! , Hannah Arendt presentada per la seva directora Margarethe von Trotta. Per sort s'ha estrenat pocs dies després als cinemes. Vaig arribar fa anys a la filòsofa alemanya gràcies a Fina Birulés, la companya de Maria Mercè Marçal (perdoneu el cotilleo sentimental, però la poetessa em sembla immensa),professora de Filosofia i una eminència sobre l'Arendt. La pel.lícula de la von Trotta fa un retrat magnífic amb una Barbara Sukowa, la seva actriu de capçalera, absolutament formidable.

      Hannah Arendt fotografiada per Fred Stein, 1944.

Arendt, filòsofa, jueva, deixebla de Heidegger, va sacsejar l'opinió pública amb el seu esplèndid assaig Eischmann a Jerusalem, que va publicar al New Yorker després d'haver assistit com a corresponsal al judici del nazi a Israel. Les seves sorprenents conclusions, la banalització del mal, els seus dubtes, el seu raonament, el seu humor, el seu etern cigarret....I valenta, molt valenta. Una pel.lícula molt interessant.

La bellesa entre el mal. La meva preciosa rèplica de la ballarina de Degas entre dos llibres durs.

I aquests mateixos dies llegia un llibre esplèndid i duríssim, Claus y Lucas d'Agota Kristof. Brutal, una poètica del mal. El mal que tant va interessar a Hannah Arendt.

feréstecs

 Tinc molt clar que si he d'escollir l'espectacle de la temporada em quedo amb Els feréstecs de Lluís Pasqual. Quin plaer! Una overdose d'alegria que necessitem tots, més que mai. L'obra és d'allò més lleugera, un Goldoni pur, simple, però la lectura que en fa Pasqual, situar-la en la Catalunya profunda dels temps de la Primera República, el treball dels diversos dialectes del català, el joc constant, la converteix en una obra excel.lent, d'aquelles que recordaré sempre. Imperdible.

 I gran part de l'èxit també és gràcies al magnífic treball de tots els actors, en estat de gràcia absoluta.I la música, aquest Himne de Riego ballat com una comparsa de carnaval, i les màscares, i l'alegria, vaig riure moltíssim. Aquest any, per a mi, ha sigut l'any Pasqual, tant Blackbird com Els feréstecs han sigut els millors muntatges que he vist.

La joie de vivre. Picasso, 1946.

I en les meves associacions mentals anava pensant en aquesta pintura, La joie de vivre de Picasso. I en les paraules que havia escrit Marcos Ordóñez en la seva crítica teatral de l'obra Si están tristes, cabreados o aburridos y quieren placer en vena, corran al Lliure. Jo en vaig sortir feliç, com la dona del quadre.

garrel

 

Fa temps, un dia que mirava llibres a Laie, em vaig comprar el dvd de Les amants réguliers de Philippe Garrel, una pel.lícula que en aquest país, incomprensiblement, no es va arribar a estrenar mai.Fa unes quantes setmanes me la vaig mirar. Em va encantar. Una pel.lícula llarguíssima, crec que són més de 3 hores, però absolutament fascinant. El maig del 68, les barricades, l'esperit rebel, el desig, l'Amor (en majúscules), la bellesa, l'art-l'escultura i la poesia-, el desencant, París en blanc i negre...Garrel explica molt bé, en una conferència en els extres del dvd, perquè va rodar-la. Un dia, ajudant el seu fill a fer deures, es va adonar que a l'enciclopèdia, el maig del 68 ocupava amb prou feines dues ratlles. Era com si res hagués passat.Com si es volgués esborrar. Ell que havia viscut el moment intensament va voler deixar constància d'aquella lluita.

 I precisament els mateixos dies que jo em mirava Les amants réguliers, s'estrenava, aquest cop sí però amb dos anys de retard, un altre film de Philippe Garrel, Un été brûlant. No és ni de bon tros tan bona com l'anterior, però a mi em va agradar força. De nou el seu guapíssim fill, Louis Garrel n'és el protagonista. De nou l'Amor absolut, intens. La passió, la mort, l'art-la pintura en aquest cas-, la bellesa del que ens envolta i de Monica Bellucci. I alguns moments de morbo, quan fa que el personatge que interpreta el seu fill insulti a Sarkozy (el seu cunyat en la realitat). Moment cotilleo, Louis Garrel és la parella de Valeria Bruni-Tedeschi (sí, es porten uns vint anys!), la germana de Carla Bruni. 

            La rivoluzione siamo noi. Joseph Beuys, 1972.

I vaig anar a la Fundació Tàpies a veure l'exposició Contra Tàpies. Un trencament. A qui va influir Tàpies? Qui va influir-lo a ell? Un diàleg entre el pintor i artistes contemporanis seus que em va divertir molt.

I Beuys que ens dirigia cap a nous horitzons. Siamo noi, som nosaltres que hem de desencadenar els canvis, modificar les coses, conseguir-les. Una obra post 68, més actual que mai.

                               I.G. Gerhard Richter, 1993

Richter em fascina.Inquietant i esplèndid. Es mostrava aquesta obra com a oposició a Tàpies, des del verisme de la imatge pintada.

   Arthur Rimbaud in New York. David Wojnarowicz, 1978-1979.

Brutal i provocatiu Wojnarowicz i la seva sèrie dedicada al seu adorat Rimbaud (passió que compartia amb Patti Smith), personatges no només amb el rostre del poeta, també amb la seva decadència i cert lirisme. Wojnarowicz va ser un poeta visual, ens col.loca la bellesa del vers en el realisme més cru d'un món decebut. El desencís del que ens parla Garrel.

garcía-alix

                       Un instante de eterno silencio, Alberto García-Alix, 2010.

Aquesta primavera he vist una de les exposicions de l'any. Autorretrat d'Alberto García-Alix (León, 1956), un fotògraf per qui tinc una especial predilecció, a la Virreina. 76 fotografies i 2 audiovisuals brutals a la preciosa planta noble del palau de la Rambla. I allà dins, el món de García-Alix, amors, nus, addiccions, sense cap mena d'hipocresia, entregat a nosaltres. La seva intimitat feliç o dolorosa. Em va entusiasmar.

                           Mi habitación en Barcelona, Alberto García-Alix, 1978.

I és que ja he parlat en moltes ocasions de la meva fascinació pel món de la contracultura i l'underground de la Barcelona dels 70 i del Madrid dels 80. D'uns instants d'ingenuïtat on tot semblava possible. Alberto García-Alix va tenir la sort de viure intensament els dos moments. Escapant-se sovint a la Barcelona acollidora d'aquells anys, ell editava fanzines i vivint a l'antic hotel del Pi.

Autorretrato con Ana Curra, Alberto Garcia-Alix, 1984.

I Alberto també es troba amb l'explosió de la movida dels 80, n'era un protagonista. Autor de nombrosos retrats de personatges culturals de l'època. Parella sentimental en aquells anys de drogues, motos, amors i pèrdues, d'Ana Curra, dels Pegamoides i posteriorment de Parálisis Permanente, una de les muses de la movida, autèntica i enlluernadora. Avui dia és professora de piano al Conservatori de El Escorial.

                          Susana en Formentera, Alberto García-Alix, 1999.

García-Alix prové d'una família culta i benestant, com quasi tots els que van caure en aquells anys en el món de l'heroïna, Eduardo Haro Ibars ( fill d'Haro Tecglen), Pau Maragall, Antonio Vega, Enrique Urquijo...i molts d'altres.Són els primers que van accedir a aquells paradisos artificials, plens de rituals, d'hedonisme, de voler gaudir de la vida que els va acabar atrapant i matant. Alberto es va salvar. I una de les seves cures, Formentera. Por eso volveré siempre a Formentera como un hijo pródigo necesitado de paz y de sol para alimentar sus sentidos. I aquesta fotografia m'encanta perquè m'hi veig totalment reflectida. Podria ser jo. I al sortir exultant de la Virreina, la Rambla, com una bufetada de la realitat. Vaig pujar-la mirant els seus preciosos arbres, per no veure en què s'ha convertit aquesta ciutat.

 I he anat a veure Las rosas de papel, un espectacle íntim sobre Jaime Gil de Biedma interpretat per Pep Munné, com alter ego del poeta, i Sílvia Comes, tocant diverses peces, de manera fascinant, a la guitarra. I escoltem a Gil de Biedma, els seus amors, les seves passions, la seva fragilitat, el seu diari, la seva vida, els seus poemes, Resolución de ser feliz por encima de todo, contra todos y contra mí, de nuevo-por encima de todo, ser feliz- vuelvo a tomar esa resolución. Pero más que el propósito de enmienda dura el dolor del corazón.

 El dia abans vaig llegir aquest llibret que corria per casa, amb pròleg d'Ana María Moix. Absolutament recomanable. Una excel.lent introducció al món de Gil de Biedma.

I a Las rosas de papel sonava Brassens i l'endemà havia mort Georges Moustaki, que es va posar Georges en honor a Brassens. Moustaki, banda sonora de la meva vida, company de tants viatges en cotxe escoltant les seves cançons.A qui vaig poder veure fa anys, encara en plena forma, al Palau de la Música. Un altre hedonista, apàtrida del Mediterrani, autor esplèndid, on desborda la seva joie de vivre. El nostre món va desapareixent...

camus

        Albert Camus fotografiat per Henri Cartier-Bresson, 1947.

He passat una setmana amb Camus gràcies a L'estranger que vaig veure representada al Lliure. Tenia molta curiositat per veure l'adaptació de la magnífica obra de Camus que havien fet Carles Alfaro i Rodolf Sirera amb direcció del primer.I no em va decebre, al contrari, em va agradar molt. Això sí, jo portava l'obra fresca, el dia abans l'havia rellegida després de molts anys, per cert em va semblar extraordinària, no la recordava amb tant entusiasme...I he de dir que em va anar molt bé, doncs penso que sense haver llegit el llibre, era fàcil perdre's una mica amb el desdoblament del protagonista, els secundaris...A partir d'aquí, una setmana llegint sobre l'existencialisme, Algèria, la resistència, l'absurd, i tot el món de Camus. I una altra relectura, Le premier homme, un llibre meravellós, autobiogràfic, inacabat, que l'escriptor portava al damunt quan va morir estavellat en el cotxe de Gallimard el 1960.

Francesc Orella i Ferran Carvajal, dos intèrprets per tota una obra. I tots dos són Meursault, el personatge principal aquí desdoblat, l'estranger, estrany a la doctrina moral imperant que el condemna per no plorar a l'enterrament de la seva mare. El pied-noir Meursault, anagrama de mer-mar- i soleil-sol, enlluernat pel sol d'Algèria tan present en Camus.Unes actuacions molt brillants, malgrat els problemes de so.

 I fascinant la música del muntatge, una Gimnopèdia de Satie amb tocs àrabs. Em va encantar. I això que per a mi L'étranger de Camus sempre ha sonat amb la veu de Robert Smith de The Cure cantant Killing an arab, la cançó que va escriure inspirat per l'obra.

            Tomba de Camus a Lourmarin, Provence, desembre 2002.

I la meva passió mitòmana per tombes de personatges que admiro em va portar a Lourmarin, a la Provença, a la preciosa tomba d'Albert Camus, una de les meves preferides. Senzilla, en el poble on aquell nen pobre d'Algèria, fill d'una mare analfabeta, descobert per un professor, que va arribar a guanyar el premi Nobel, va poder comprar-se una casa. Al sud de França, prop del Mediterrani, cercant el sol de la seva Algèria estimada.

jacqueline

 Jacqueline amb un collaret de ceràmica fet per Picasso. David Douglas Duncan, 1957.

M'encanta aquesta foto de Jacqueline Roque, l'última dona de Picasso. Em sembla un retrat fascinant. Jacqueline, amb qui el gran pintor va passar els seus darrers vint anys de vida. Jacqueline, la dolenta, l'antipàtica, que el va aïllar del món, apartar dels seus fills i néts.Possessiva, gelosa, mitòmana i suïcida.

 Foto de Caterina Barjau Dachs. Museu Picasso, Barcelona.

Ceràmiques de Picasso. Un regal de Jacqueline a Barcelona, una petita exposició per commemorar el trentè aniversari de la donació de Jacqueline a la ciutat de 41 ceràmiques. Plats, gerros...que va rebre de Picasso. Precioses, imaginatives,mediterrànies, vitals. Tot un plaer passar una estona envoltada de bellesa, senzilla però intensa.

  

                                              Jacqueline amb flors. Picasso, 1954.

A casa vaig tornar a mirar el documental Picasso y sus mujeres de Manuel Palacios. La presència, molt important, de les dones de Picasso en la seva pintura. La seva influència, la seva desesperació. Jacqueline, forta, acompanyarà un Picasso ja vell, però encara ple de potència artística. Esplèndids els retrats que fa d'ella. Aquest em sembla absolutament meravellós.

 Picasso decorant el seu plat amb peix. Per cert que l'obra més famosa de la donació, i exposada dues vegades en vida de Picasso és el seu gran Peix, un plat decorat amb una inusual combinació de materials.

 El meu collage de la nevera amb el retrat de Jacqueline. Quan una cosa m'agrada no em canso de contemplar-la.

 

I per canviar radicalment de tema, una suggerència. Una pel.lícula extraordinària, La caza de Thomas Vinterberg. De nou cinema nòrdic, suec en aquest cas, i amb el gran actor Mads Mikkelsen, protagonista també a Un asunto real en una altra interpretació excel.lent. Un drama angoixant, dur, impactant. La vida i el mal que ens pot arribar a fer.

anna k.

 M'ha agradat molt l'Anna Karenina de Joe Wright.Per diferent, per radical. Com si fos una òpera, com en un teatre, els personatges van interpretant els seus papers, en un ambient fastuós, d'una bellesa fascinant. Sí, d'acord, la novel.la de Tolstoi és infinitament millor, però això ja ho sabem abans d'anar al cinema, Anna Karenina és la novel.la per excel-lència, llegint-la, amb tots aquells detalls, amb la riquesa de les paraules, ja és com si veiéssim una pel.lícula. Per això m'ha agradat la proposta de Wright, perquè ha fet la seva visió particular, sense complexes.

I sobretot m'ha entusiasmat Keira Knightley, una Karenina tan apassionada, tan plena de vida, tan palpitant, que se m'ha desdibuixat en la ment la imatge de la Greta Garbo, fins ara la meva Anna K. preferida. Llàstima que no acabi de funcionar la química entre ella i Aaron Taylor-Johnson, un Vronski excessivament infantil.En canvi, fantàstic Jude Law com a Karenin.

I a mi Anna Karenina sempre em fa pensar en Tereza i Tomás, els protagonistes de La insostenible lleugeresa del ser de Milan Kundera. Un llibre extraordinari, tenim una traducció esplèndida al català de Monika Zgustová, que va tenir una versió cinematogràfica que em sembla que no va agradar gens, però que a mi em va entusiasmar en el seu moment, amb prou feines tenia 18 anys, i ara. Quan els protagonistes es coneixen ella està llegint Anna Karenina. Més tard el seu gos es dirà Karenin en honor a la novel.la.

I he vist una altra pel.lícula d'època, absolutament meravellosa que vull recomanar a tothom. Un asunto real de Nikolaj Arcel, amb algun premi al Festival de Berlín. Esplèndida, emocionant, molt brillant en tots els aspectes, interpretacions sublims, fotografia fascinant, argument interessantíssim...Uns idealistes que es van avançar al seu temps, il.lustrats, valents, amb idees d'igualtat en un món d'absolutisme, d'ignorància, desolador. Colpidora, tant, que quan vaig tornar a casa vaig córrer a buscar informació sobre el rei boig danès Cristian VII, la seva dona Carolina Matilde i l'il.lustrat idealista apassionat Johann Friedrich Struensee. Una història verídica.

auster

 Diari d'hivern de Paul Auster amb les primeres flors de primavera collides de l'hort de M.

Ja està. Ja ho he fet. Ja sóc normal. Ja he llegit a Paul Auster. Els darrers dies d'aquest hivern passat vaig llegir Diari d'hivern, el meu primer Auster. No sé per què he sigut tan reticent fins ara, però sempre trobava lectures que m'interessaven més, l'autor em feia mandra. I això que visc amb un fan dels seus llibres! I sí, m'ha agradat.És un gran llibre. He pogut entrar en el seu món, observar la seva vida des del forat del pany, des de les pàgines escrites. Ja estic llesta per endinsar-me en els seus llibres. S. em recomana La música de l'atzar, el seu preferit.

Els meus llibres de la Siri Hustvedt amb el meu Rescue Remedy.

En canvi, sempre he sigut una entusiasta de la seva dona, la Siri Hustvedt, sempre l'he llegida de pressa, tot just tenir el llibre. Sense saber explicar el motiu. I m'ha fet gràcia compartir amb aquesta gran parella literària el mal d'ansietat. En el seu cas molt més greu, en el meu vaig tirant amb les flors de Bach que porto sempre amb mi. I aquí s'acaben les coïncidències malgré moi.

onada

L'onada, text d' Ignacio García May, dirigida per Marc Montserrat Drukker i basada en l'experiment real de Ron Jones.Em vaig deixar emportar per l'onada del Lliure.Una obra impactant, d'aquelles que queden en la memòria.Que fan pensar. Un gran Eduard Farelo en el paper del professor enrotllat i adorat, autor d'aquest experiment, que per poc no se li escapa de les mans, per demostrar empíricament com neix i es desenvolupa el nazisme o qualsevol totalitarisme. Sobta però la rapidesa de la conversió, i no puc deixar de fer-me un munt de preguntes comparant l'època dels fets, 1967, i l'època actual. L'obra però em va semblar extraordinària, el text, les interpretacions, l'escenografia... De les que fan història.

menorca

 Menorca, Nura pels fenicis, Melusa pels grecs. Preciosa, intensa, màgica. I en la meva recerca de cases maques, que puguin ser nostres uns pocs dies a la vida, vaig trobar aquest vell estable reconvertit, un bouer com diuen allà, restaurat amb un gust exquisit.

 Aïllats, en un dels barrancs més bonics de l'illa, vem poder gaudir de la caseta, de la seva situació privilegiada, del cel ple d'estrelles, del silenci del bosc, del cant dels ocells, dels arbres...una overdose de natura...

 I vem tenir la sort d'uns dies preciosos, de bon temps, de la primavera esclatant, de l'illa verdíssima i amb molt poca gent.

 La naveta des Tudons (1400 AC). Meravellosa, solitària, la petita nau invertida, atribuïda a les llegendes dels gegants, sepulcre privilegiat.

 I les flors que hi creixen. La vida que segueix a la terra.El paisatge mediterrani en tot el seu esplendor. Amb els ramats pasturant al voltant. Tot d'una bellesa exultant.

 La taula de Torralba d'en Salord (2000 AC aprox.). La presència constant de les pedres a l'illa. De la seva màgia, de la seva energia. Ens vem dedicar a recarregar-nos, a tocar-les, abraçar-les, escoltar-les. Són pedres que bateguen.

Palau Comte de Torresaura, Ciutadella (1839). I platges, i cales, i fars, i més sepulcres talaiòtics, i coves...Menorca és plena de racons, de paisatges...I Maó, i Ciutadella.

 Flors i més flors. La primavera ja és aquí. Si penso en Menorca penso en flors per tot arreu.

Cala del Pilar. I també vem caminar molt. Per gaudir del paisatge, per obtenir recompenses com aquesta. Després de quasi una horeta de camí, la cala del Pilar. Bellesa que emociona. I sí, vaig ballar de puntes damunt d'aquesta roca...com diu una de les meves cançons preferides.