31 de desembre 2009

llits


Tot i que a casa som fans de l'Albert Pla, de la música d'en Llach, de l'últim disc de la Lídia Pujol i ens agrada l'estètica "felliniana", no ens ha acabat de convèncer l'espectacle Llits de Lluís Danés que es representa aquests dies al TNC. Tot i que tant el Pla, com la Pujol, com els acròbates estan esplèndids i l'escenografia és preciosa visualment, ens ha semblat una repetició de Tranuites Circus, res de nou, vaja. Serà que ens tira més el teatre...

28 de desembre 2009

ball

Fa una setmana vaig anar a veure El Ball al TNC. Esplèndida. Al mateix matí, em vaig llegir la novel.leta de l'Irène Némirovski que em va encantar. Però la interpretació que n'ha fet el Sergi Belbel transformant el duel literari en combat escènic em va semblar immillorable com la idea d'enfrontar una gran actriu, Anna Lizaran, amb una gran ballerina, Sol Picó. L'escenografia a més és genial, de Max Glaenzel. Tot plegat, un muntatge boníssim.

21 de desembre 2009

Iglesias

La Pianista.
Dissabte vaig veure la preciosa exposició de Gregori Iglesias, Sense silenci a l'espai VolArt de la Fundació Vila Casas. Com sempre a última hora. Em va encantar.Vaig patir un d'aquests meus enamoraments sobtats per un artista.
Sense títol (de la sèrie Metros).
Vaig veure dues vegades el vídeo on ell ens parla de la seva vida, de les seves passions, de la seva feina.Em va semblar un home ple de sensibiltat, feminitat en un cos fort, gran. La seva vida de clochard a París, dormint als carrers i la seva vida actual al bell mig de la natura a les Borges Blanques.


Sense títol.
I la magnífica sèrie de Biblioteques. I el seu rol de pare amantíssim que deixa que els seus fills pintin en els seus quadres. Generositat desbordant. I la seva màxima vital..."jo només vull que els meus fills siguin feliços, que visquin molts anys, feliços." La comparteixo plenament, no cal res més.


Bussejadora i pop. Katsushika Hokusai, 1814.
Després del meu entusiasme Iglesias, em queda ja molt lluny l'exposició del Museu Picasso Imatges secretes. Picasso i l'estampa eròtica japonesa, que vaig veure fa un mes. Em va fer molta gràcia l'advertència, abans d'entrar, que era d'alt contingut eròtic. La veritat és que el muntatge és molt bonic, ple de sensualitat però no em va arribar a emocionar ni a colpir. S'hi poden veure els gravats eròtics japonesos que van pertànyer a Picasso i que el van inspirar (Picasso realment beu de totes les fonts possibles).


Le maquereau. Picasso, 1902.
De tota manera és una exposició que val la pena, doncs el diàleg que s'estableix entre l'estampa eròtica japonesa (n'hi ha de boníssimes i molt pornogràfiques!) i Picasso és interessant.