Vaig anar, molt encuriosida, a veure la Marina Abramović al Liceu. Hi presentava 7 deaths of Maria Callas. La primera part em va agradar molt, ella estirada, com morta en un llit, mentre diverses cantants anaven interpretant les àries més conegudes de la Callas. Alhora vèiem projeccions, on ella i Willem Dafoe, representaven 7 morts tràgiques, més o menys poètiques.
La segona part no em va agradar, la vaig trobar banal i sense aportar res. Només el moment en què ella, més diva que mai, transformada en la Callas, amb un vestit daurat, lluent com el sol, ens va saludar.
I una diva és la Cate Blanchett, esplèndida a Tár, la pel.lícula de Todd Field que m’ha entusiasmat. Ella és la directora d’orquestra, enigmàtica, dèspota i poderosa. La deixeble de Bernstein que abusa del poder.
La bellesa i el dolor, el documental de Laura Poitras, també m’ha semblat magnífic. Aquí la diva és la fotògrafa i activista Nan Goldin. Jo em pensava que narrava la seva lluita contra l’empresa farmacèutica de la família Sackler, responsables de l’epidèmia més gran d’opiacis als Estats Units. (Vull llegir el llibre L’imperi del dolor de Patrick Radden Keefe!). Però gran part del documental és la història personal de la Nan Goldin, la fugida dels seus pares, les drogues, la prostitució, tota aquesta vida intensa reflectida en la seva fotografia. Hi és tota la seva potència vital.
La fotografia és Self Portrait writing in my diary. Boston, 1989 de Nan Goldin.
