29 de setembre 2008

sombreros

Sombreros. Philippe Decouflé i la companyia DCA.


Últimament torno a estar molt enganxada a la dansa, serà records d'infantesa o que m'agrada ensenyar-li moviments a la meva filla, però em crida anar a veure espectacles de coreògrafs.
Divendres vaig anar al TNC a veure l'obra de Philippe Decouflé, un dels grans de la dansa contemporània que la situa en el context de l'art multimèdia. El resultat, brillantíssim, ple de sensibilitat i poesia. Tot un joc d'ombres amb impactants efectes visuals plens de màgia. Parla de "sombre héros" herois ombrívols, doble sentit de sombreros.

16 de setembre 2008

mamma mia

Em va fer molta gràcia l'article de diumenge al suplement de El País de la Maruja Torres sobre la pel.li Mamma mia. És que deia exactament el que li havia explicat al S. després de veure-la al cinema. Hi vaig anar aquest estiu amb les meves germanes i ens ho vem passar bomba. Vem riure, vem cantar, vem recordar la nostra infància, especialment jo que era una nena "superpop" i fan dels Abba, tot i ser bastant petita quan triomfaven. La pel.li, doncs sí, no és res de l'altre món, però alhora és especial. Jo no m'esperava res i vaig rebre molt, sentit de l'humor, molta joia de viure, com diu la Maruja Torres et treu el malhumor. Però a més les actrius protagonistes sensacionals...ja m'encantava la Meryl Streep, però aquí m'ha reafirmat que és una gran comediant. Com diu la Torres "cuando terminé, amaba más al humano género".

15 de setembre 2008

pina

Café Müller. Pina Bausch
"Quan Pina Bausch entra a la teva vida, s'hi queda per sempre. Cada espectacle seu és un estremiment, un revulsiu-també un festí-per a la intel.ligència i els sentits, del qual rares vegades se surt indemne. De l'alegria desbordada a la tristesa més insondable, el territori de la genial creadora alemanya són les zones més intranquiles i escarpades de l'ànima humana, un traginar continu pels sentiments estellosos, que a la tornada de cada viatge ens retorna transformats en imatges d'una bellesa tan pura que commou i reconforta. El desig i l'alegria, l'esperança i la malenconia, l'agressió i la seducció, la histèria i la tendresa, l'eufòria i la desconfiança, el pànic, la nostàlgia, l'angoixa i el dolor per l'amor insatisfet, la solitud, la incomunicació entre homes i dones...". No es pot descriure millor, tot això vaig sentir dissabte a la nit al Liceu veient els seus dos espectacles, Café Müller i La consagració de la primavera. En el primer és en l'únic espectacle on balla la pròpia Pina, amb tota la seva fragilitat, rememorant la seva infància de nena, filla de taverners, plena de dolor i angoixa. És un cop de puny.
El segon, una autèntica preciositat. Són tantes les emocions que ens va regalar que vaig sortir flotant, renovada i totalment enamorada.

08 de setembre 2008

kiki

Le violon d'Ingres. Man Ray, 1924

Aquest estiu he estat enganxada a la Kiki de Montparnasse. Just abans de marxar de vacances vaig anar a veure l'exposició de Duchamp, Man Ray i Picabia i em va colpir molt una fotografia de la Kiki amb el seu amant Man Ray. Fins aleshores la tenia per la musa de l'artista i m'encantava Le violon d'Ingres on se la veu fascinant, però no sabia gairebé res més d'ella. Al sortir de l'exposició em vaig comprar un fantàstic còmic francès de Catel & Bocquet sobre la vida de la Kiki de Montparnasse. Em va acompanyar els primers dies de vacances i vaig quedar totalment atrapada per la vida de la Kiki.Musa de la bohèmia, Alice Prin (el seu nom) aconsegueix escapar de la misèria per esdevenir un dels personatges més carismàtics dels anys d'avantguarda. Companya de Man Ray a qui inspirarà les seves fotografies més mítiques, serà retratada (era model de pintors) per Kisling, Foujita, Calder, Utrillo o Léger. Amiga de Picasso serà una de les primeres dones emancipades del segle XX. Una dona totalment lliure, creadora d'alguns quadres, amb una vida dura però interessantíssima, que no va poder tenir fills (com tantes altres dones que m'han fascinat, és curiós...) i l'ànima de Montparnasse. Em va emocionar la seva història i l'he tinguda present tot l'estiu.

01 de setembre 2008

formentera


Si mai em perdo em trobareu a Formentera. Cada any que passa sento més meva aquesta illa, és "el meu lloc en el món" com explicava aquella pel.lícula de l'Aristarain. El lloc on sempre vull tornar, on espero poder tenir-hi un dia una casa pròpia i passar-hi llargues temporades, on la vida m'hi ha portat i m'ha fet estimar-la amb passió des del primer moment.