31 de desembre 2009

llits


Tot i que a casa som fans de l'Albert Pla, de la música d'en Llach, de l'últim disc de la Lídia Pujol i ens agrada l'estètica "felliniana", no ens ha acabat de convèncer l'espectacle Llits de Lluís Danés que es representa aquests dies al TNC. Tot i que tant el Pla, com la Pujol, com els acròbates estan esplèndids i l'escenografia és preciosa visualment, ens ha semblat una repetició de Tranuites Circus, res de nou, vaja. Serà que ens tira més el teatre...

28 de desembre 2009

ball

Fa una setmana vaig anar a veure El Ball al TNC. Esplèndida. Al mateix matí, em vaig llegir la novel.leta de l'Irène Némirovski que em va encantar. Però la interpretació que n'ha fet el Sergi Belbel transformant el duel literari en combat escènic em va semblar immillorable com la idea d'enfrontar una gran actriu, Anna Lizaran, amb una gran ballerina, Sol Picó. L'escenografia a més és genial, de Max Glaenzel. Tot plegat, un muntatge boníssim.

21 de desembre 2009

Iglesias

La Pianista.
Dissabte vaig veure la preciosa exposició de Gregori Iglesias, Sense silenci a l'espai VolArt de la Fundació Vila Casas. Com sempre a última hora. Em va encantar.Vaig patir un d'aquests meus enamoraments sobtats per un artista.
Sense títol (de la sèrie Metros).
Vaig veure dues vegades el vídeo on ell ens parla de la seva vida, de les seves passions, de la seva feina.Em va semblar un home ple de sensibiltat, feminitat en un cos fort, gran. La seva vida de clochard a París, dormint als carrers i la seva vida actual al bell mig de la natura a les Borges Blanques.


Sense títol.
I la magnífica sèrie de Biblioteques. I el seu rol de pare amantíssim que deixa que els seus fills pintin en els seus quadres. Generositat desbordant. I la seva màxima vital..."jo només vull que els meus fills siguin feliços, que visquin molts anys, feliços." La comparteixo plenament, no cal res més.


Bussejadora i pop. Katsushika Hokusai, 1814.
Després del meu entusiasme Iglesias, em queda ja molt lluny l'exposició del Museu Picasso Imatges secretes. Picasso i l'estampa eròtica japonesa, que vaig veure fa un mes. Em va fer molta gràcia l'advertència, abans d'entrar, que era d'alt contingut eròtic. La veritat és que el muntatge és molt bonic, ple de sensualitat però no em va arribar a emocionar ni a colpir. S'hi poden veure els gravats eròtics japonesos que van pertànyer a Picasso i que el van inspirar (Picasso realment beu de totes les fonts possibles).


Le maquereau. Picasso, 1902.
De tota manera és una exposició que val la pena, doncs el diàleg que s'estableix entre l'estampa eròtica japonesa (n'hi ha de boníssimes i molt pornogràfiques!) i Picasso és interessant.



21 de novembre 2009

espriu


Ahir vaig anar al TNC a veure El jardí dels cinc arbres, un espectacle de Joan Ollé sobre textos narratius i poètics de Salvador Espriu. Em va semblar una meravella. Poètic, màgic, ple de sensacions, amb un regust de melangia per un món que ja no existeix. "I seguint el curs de les hores del dia passen per l'escenari la gent de Sinera". I podem imaginar el jardí dels cinc arbres, com ell anomenava el petit pati de la casa dels seus primers estiueigs a Arenys, Sinera, la seva única pàtria ideal i perduda, la infància. Jo també crec en aquesta única pàtria que vaig viure amb els meus germans en un altre temps.

14 de novembre 2009

diaghilev

El 1909 Serguei Diaghilev va fundar els famosos Ballets russos que van revolucionar el segle XX.
Creatius, moderns, volien elevar el ballet a la categoria d'art. Es va envoltar de gran artistes plàstics i de magnífics compositors que van col.laborar amb els seus ballets, Picasso, Cocteau, Satie, Matisse, Falla, Debussy....a més de magnífics ballarins i coreògrafs com Nijinsky, Anna Pavlova...

A més de ser una de les grans personalitats de l'art del segle XX sense ser cap creador però sí un magnífic mecenes,promotor excepcional i va ser amant del gran i adorat Nijinsky. Aquest any es commemora el centenari dels Ballets Russos de Diaghilev i avui he anat al TNC a veure l'espectacle In the spirit of Diaghilev. Per a aquest esdeveniment Sadler's Wells de Londres ha encarregat quatre peces noves a quatre grans coreògrafs perquè facin quatre aproximacions a l'esperit i als ideals dels ballets russos, una aproximació a l'ideal de Diaghilev.



El primer ha estat Wayne Mc Gregor amb Dyad 1909. Inspirat per una expedició al Pol Sud que Shackleton va fer el mateix 1909, any de fundació dels ballets homenatjats. Boníssim. Amb moltíssima força. Des del meu seient a la fila 4 sentia l'alè dels ballerins i tota la seva potència.


Russell Maliphant presenta After Light Part 1. Una autèntica meravella. Pell de gallina, nus a la gola, una emoció intensa. Reinterpreta a Nijinsky dansant les Gnossiennes de Satie, que ja m'emocionen i m'encanten per si soles. Tremenda ovació al fantàstic ballarí que sol en escena és capàs de transmetre'ns totes les sensacions.

Sidi Larbi Cherkaoui ens deleita amb Faun amb la música de Prélude à l'après-midi d'un faune de Débussy. Un duet que també s'inspira en el poema de Mallarmé, la música de Débussy i en la coreografia que en va fer Nijinsky. Preciós. Són unes interpretacions lliures molt interessants.



L'última i la més transgressora. Eternal Damnation to Sancho and Sanchez de Javier de Frutos. Basada en els dibuixos que Cocteau va dissenyar per als Ballets Russos inspirats en la Valse de Maurice Ravel. La més teatralitzada i radical. No agrada a tothom i em fa pensar que és el millor homenatge a uns ballets que també van ser incompresos per cert públic al ser tan moderns. Jo he gaudit moltíssim amb l'espectacle.




I aquí tenim al gran Vaslav Nijinsky caracteritzat de Faune. Era el 1912 i va coreografiar L'après-midi d'un faune de Mallarmé amb música de Débussy. La sensualitat de la música, la sexualitat de Nijinsky, les malles cenyidíssimes i els seus moviments plens d'erotisme van escandalitzar al París de l'època. El gran amor de Nijinsky amb Diaghilev va acabar fatal. El 1917 en una gira per Amèrica, Nijinsky es va casar a Buenos Aires amb una mediocre ballarina polonesa. Segons molts escrits per rentar la seva imatge d'homosexual. Diaghilev boig de ràbia pel que considerava una traïció el va despatxar de mala manera. No el va perdonar mai. El 1929 Diaghilev que havia acumulat grans èxits però cap fortuna va morir a Venècia, com a bon romàntic, en la misèria absoluta. La seva amiga Coco Chanel va pagar el seu enterrament.
El 1950 va morir en un hospici de Londres Nijinsky que patia esquizofrènia i que no havia tornat a ballar mai més.


I aquest és un retrat preciós d'Olga Koklova, ballarina dels Ballets Russos i l'única dona que es va casar amb Picasso. El va conèixer quan aquest col.laborà amb Diaghilev. Va ser la mare del seu primer fill, Paulo, i també va acabar patint per amor...






09 de novembre 2009

petit indi


Preciosa l'última pel.lícula de Marc Recha. Potser la més lleugera de totes. Com sempre en la seva filmografia hi ha una melangia, un crit a la innocència perduda, al paradís perdut. Crec que és important saber que Recha va viure una part de la seva infància en una comuna hippie, com va explicar l'Àlex Gorina un dia que parlava d'ell en un programa seu del 33. Em va semblar un fet primordial per entendre gran part del seu cinema. El que m'ha flipat de la pel.lícula és que aconsegueix trobar una bellesa esclatant en un lloc, Vallbona-afores de Barcelona-que quan hi passes amb cotxe et sembla d'una lletjor insultant. I com sempre la natura, la bondat, la innocència que perdem i apareix el pitjor de nosaltres, el món dels adults, fals i cruel.

03 de novembre 2009

secret


Recomano a tothom El secreto de sus ojos, l'última pel.lícula de Juan José Campanella. Quan va acabar ens vem mirar i vem dir..."peliculón"! D'acord, potser és un pèl llarga, però aquest drama replet de sentit de l'humor protagonitzat per un idealista que creia en la justícia i que, enamorat, deixa perdre el tren de la seva vida, t'arriba a l'ànima. Esplèndid Ricardo Darín i tots els altres, sense excepció. I la corrupció, la dictadura argentina de retruc, l'amistat, l'amor, el temps que passa i la vida que cal omplir de sentit...

26 d’octubre 2009

mandra

La Paresse, Félix Vallotton, 1895.

El meu gran defecte. I empitjoro amb l'edat.

24 d’octubre 2009

urtain

Brutal. Un cop de puny a l'estómac. Un nus a la gola. I un teatre rendit, emocionat. Hem anat al Romea a veure Urtain, l'obra de Juan Cavestany dirigida per Andrés Lima. És una coproducció dels Animalario a qui vam admirar amb el seu Marat/Sade farà un parell d'anys i del Centro Dramático Nacional. No ens deceben, al contari, sortim extasiats. Ens ha colpit moltíssim la història d'un perdedor, d'un home que esdevé una joguina trencada, la riota de tothom...Un home que va ser símbol de l'Espanya casposa de quan vaig néixer i que acaba oblidat, sol. I em desperta una tendresa i una pena terribles. I Roberto Álamo fa el miracle, és Urtain. Feia temps que no veia un treball d'actor tan impressionant com aquest. Desperta tantíssimes sensacions, et sacseja, t'implica, t'emociona. Feia temps que no veia una obra així que m'arribés a l'ànima. Al final de l'espectacle en els aplaudiments el Roberto Álamo abandona l'Urtain, i t'adones que és una persona diferent, i ens demana que si ens ha agradat ho diguem, fem córrer el boca/orella. Li faig cas i ho penjo aquí. M'ha encantat i m'ha reafirmat que sempre, sempre preferiré als perdedors amb totes les seves misèries que als triomfadors i al món glamurós que cada vegada em sembla més fastigós amb tot l'egocentrisme que els envolta. Els perdedors a la fi tenen a uns actors tan bons com els d'Animalario representant una obra esplèndida.

18 d’octubre 2009

Hipàtia

Hipatia a l'Escola d'Atenes de Rafael.1510,1511.
M'ha encantat Agora d'Alejandro Amenábar. M'ha emocionat profundament la història basada en la vida d'Hipàtia, una dona extraordinària, lliure i intel.ligent. Amb la seva mort es va posar fi a l'ensenyament platònic a l'imperi romà. L'Església i els fanatismes van triomfar i va començar un període d'obscurantisme. Amenábar, a través de la vida d'Hipàtia, denuncia la intol.lerància i fa una recreació de la vida a Alexandria en el segle IV molt interessant. En un món tan masclista Hipàtia no ha tingut el reconeixement merescut, espero que ara gràcies a la pel.lícula se li faci justícia.

non solum


No em pensava que Non Solum, que interpreta Sergi López, fos tan surrealista. Molt divertida, l'actor es multiplica dalt de l'escenari en molts altres per interpretar-nos un monòleg absurd però alhora tan real. I l'actor, una bèstia escènica, capàs d'estar sol en escena durant 1 hora i 40 minuts aproximadament, brillant, sense decaure ni un segon. Una passada.

17 d’octubre 2009

poder

Que poc m'interessa el poder! És la primera cosa que vaig pensar veient l'obra de Nixon/Frost dirigida per l'Àlex Rigola al Lliure. Em va agradar molt tot i que m'és difícil entendre el comportament dels homes "poderosos", perquè no he sabut trobar ni la bellesa, ni la famosa "eròtica" del poder...Això sí, malgrat gaudir força amb l'espectacle començo a enyorar el Rigola de Les variacions Goldberg, de Titus Andrònic, de Juli Cèsar...espectacles molt més senzills en el muntatge però més emotius per al meu gust. Vaig trobar que abusava potser una mica dels "efectes especials"...
I seguint amb el poder...Aquest estiu a Mèrida, en plena ambientació romana, em vaig comprar en DVD tota la sèrie I, Claudius que és una autèntica meravella. Aquests dies m'he empassat els 12 capítols totalment entusiasmada. Tot i ser del 1976 no té res a envejar a cap altra sèrie moderna. M'ha semblat insuperable. Intrigues de poder a dojo!


08 d’octubre 2009

ilíada


Fa uns dies vem anar a la Biblioteca de Catalunya a veure la Ilíada basada en l'obra Homer, Ilíada d'Alessandro Baricco. Per sort m'acabava de llegir el llibre i vaig poder seguir l'obra, però reconec que tot i ser un muntatge originalíssim-em va agradar molt que fossin cinc dones les que representessin un text tan masculí- i d'una gran bellesa estètica, era força difícil seguir l'obra doncs cada personatge era interpretat per diverses actrius. A més, no vaig entendre per què oblidava certs passatges importants. El treball de les actrius impecable.
Ara bé, em va agradar que fos una versió del llibre de Baricco que em va semblar boníssim. L'autor alleugera moltíssim l'obra d'Homer suprimint tots els passatges dels déus, la fa molt més humana i fins i tot propera a l'actualitat. Escriu amb una prosa acuradíssima. I al capítol final, d'aportació pròpia, ens explica que l'home ha sabut trobar la bellesa en la guerra (la dona mai), i que fins que no sigui capàs de trobar una altra bellesa que el perturbi tant, no deixarà de fer la guerra. I la Ilíada és un monument a la guerra. I l'adaptació de Baricco és una joia.

27 de setembre 2009

van dongen

Tableau ou Le Chal Espagnol, 1913
Ja fa uns dies vaig anar a veure l'exposició de Van Dongen al Museu Picasso. Per a mi una de les millors exposicions de l'any a Barcelona. Vaig descobrir el pintor holandès ja fa uns anys al Museu de l'Annonciade de Saint Tropez- un museu xulíssim, petit amb obres boníssimes, una d'aquestes trobades que sorprenen molt gratament-. Recordo que em va impactar molt positivament Van Dongen i vaig tornar amb algunes postals d'ell. Aquesta exposició ratifica totalment aquella primera impressió. M'encanta. Extravagant, sensual, ple de força, inspirarà al grup expressionista Die Brücke (que m'entusiasma). Obres titllades d'impúdiques com aquest Le chal espagnol que va haver de ser retirat del Salon d'Automne de 1913 per escàndol i que em sembla un quadre meravellós.
Retrat de Fernande Olivier, 1905.

Van Dongen va viure al Bateau-Lavoir a Montmartre. Relació intensa amb Picasso i la seva dona del moment, Fernande Olivier, que en aquells moments ja només posava com a model per a Picasso que era gelosíssim. Em sorprèn que la deixés posar per al seu amic holandès, potser ja començava a sentir-se molt lluny d'ella. Fernande es va convertir durant un temps en la model preferida de Van Dongen-juntament amb la seva dona- que la va retratar esplèndida.

Les lluitadores de Tabarin, 1907-1908.

Aquest quadre recorda les Demoiselles d'Avignon de Picasso en versió fauve. Té una força increïble. És l'exaltació de la carn, el desig, la feminitat. Una exposició esplèndida!

22 de setembre 2009

cohen


És difícil expressar en paraules tota l'emoció que vem viure al concert de Leonard Cohen d'ahir al vespre al Palau Sant Jordi. La seva música forma part de la meva vida, des de l'adolescència fins a la maduresa. Un concert meravellós, sublim. Va començar amb Dance me to the end of love, que em va transportar a una nit d'un mes de juliol de fa més de deu anys, quan vem decidir que volíem tenir un fill i ens vem posar a ballar aquesta cançó, sense saber tot el que vindria després a la nostra vida...I a partir d'aquí l'apoteosi...les va cantar absolutament totes -tret de Chelsea Hotel, la cançó que va dedicar a la Janis Joplin i de la qual s'avergonyeix una mica-, The Future, Anthem, In my secret life-escoltada pels carrers de la ciutat mil i una vegades-, Suzanne enmig d'un silenci absolut i amb un nus a la gola, The Partisan, Sisters of Mercy, Hallelujah escoltada per un palau mut amb una devoció que no he vist en cap altre concert...i totes amb la seva veu ronca, preciosa, xiuxiuejada, com si cantés només per a tu... Take this waltz, els anys a l'institut i un treball sobre Lorca que vaig acompanyar amb aquesta cançó en una classe, per cert la seva filla es diu Lorca en homenatge al poeta que el té captivat, bisos, ens regala So Long Marianne i una versió increïble d'una cançó seva que adoro If It Be Your Will... Hi ha una màgia especial, estem tots emocionadíssims, cantant, músics, públic...acaba donant les gràcies a tothom, conductors, afinadors..., a tots nosaltres que li hem donat suport i força, i apareix el gurú Cohen que ens desitja felicitat, en la nostra vida, en la nostra companyia i en la nostra solitud, ens beneeix...i sentim que és un comiat, un comiat feliç i em sento contenta i privilegiada d'haver passat uns instants meravellosos amb una persona que m'ha donat molt. I emocionats marxem amb la certesa d'haver estat amb un mite.

21 de setembre 2009

matisse

Odalisque et fauteuil turc, 1927-1928.

Matisse al Thyssen. Una exposició meravellosa que ens porta al període d'entreguerres quan Matisse s'allunya de París i marxa a Niça. És el moment de la "pintura d'intimitat", les lectures de Baudelaire i Mallarmé, el "luxe, calme et volupté". Obres plenes de sensualitat. Bellesa extasiant. Matisse val sempre qualsevol viatge.

tren


M'agraden els trens. A la meva vida sempre han estat sinònim de llibertat. Aquesta setmana he anat a Madrid, anada i tornada el mateix dia, i he gaudit moltíssim les hores passades al tren. M'he sentit lliure per una estona. Lliure per estar sola. Temps per a mi. He llegit un parell de llibres, El papel de mi familia en la revolución mundial de Bora Cosic (m'encanta l'editorial minúscula, ideal per viatjar) i Ascesi de Nikos Kazantzakis de l'editorial Adesiara. He escoltat música, contemplat el paisatge per la finestra, mirat els altres viatgers...un regal, ara que ja no recordo quasi com era la vida quan tenia tot el temps per a mi.

13 de setembre 2009

utopia

Ens ha encantat la Utopia de Leo Bassi que hem vist avui a la Villarroel. Amb nosaltres era fàcil, també ens sentim internacionalistes, apàtrides, utòpics-com diu Bassi "la utopia és per al laic el que la fe és per al creient, és a dir, un lloc màgic, fora de la realitat". Moments divertidíssims en un moment duríssim políticament, de desengany, de sentir-nos abandonats per unes esquerres adormides,però alhora una reivindicació a la revolució permanent, a un futur millor... Un espectacle molt emotiu.

11 de setembre 2009

vida


M'ha agradat molt Le premier jour du reste de ta vie. És un cant a la família. Els que hem viscut un ambient familiar intens ens hi podem veure reflectits. I em quedo amb les paraules del seu director, Rémi Bezançon "la vida familiar es a la vez lo que nos moldea y aquello de lo que nos liberamos, el núcleo donde se nos transmite todo y en el cual se originan todas las frustraciones. ¿Qué papel desempeña la familia en nuestra trayectoria personal y cuál es nuestro margen de libertad?...Una peli boníssima.

07 de setembre 2009

coixet

Potser sóc rara, però a mi m'agraden molt les pelis de la Coixet, Elegy inclosa. Té un sentit estètic que m'encanta. I la veritat és que em va agradar força aquesta última que vaig veure dissabte i no em va semblar ni lenta ni avorrida, a diferència dels comentaris que vaig sentir al sortir. Ni trobo que sigui gens buida. Sí, és preciosa visualment, recorda a l'Últim tango a París-vagament, i com que és una de les pelis de la meva vida ja em va bé que la recordi- i també una mica a Lost in Traslation. A nosaltres ens va agradar, vem sortir fascinats per Tokyo i ens declarem fans de la Coixet, passant de tothom.

03 de setembre 2009

dinou

Dinou. El número de la nostra habitació. Un poblet del sud d'Extremadura. Un convent desamortitzat reconvertit en hotel. Calma, silenci, bellesa. Flotem en un núvol. Inici meravellós de vacances. L'habitació es troba en el claustre. Fora un llit on llegim durant hores.
La nostra habitació. La retratem de tots costats de tant que ens agrada. No hi ha televisió, ni aire condicionat. Felicitat total.

La saleta, al fons el bany, banyera amb espelmes...És com la casa d'estiu que sempre hem somniat.







I el claustre on desconnectem de tot. Llegir, mandrejar, estar junts, sols ara que és difícil poder estar-hi. I el silenci, només trencat per la remor de l'aigua dels patis del sud.











02 d’agost 2009

sud


Des que va néixer la meva filla que m'escapo cap al sud. És el quart estiu que viatgem cap avall. Els dos primers anys, un parell de dies, el tercer una setmaneta i aquest uns nou dies. Però sempre a la recerca de la llum intensa del sol, de la vida del sud. D'aquí unes hores començarà el nostre viatge on the road. Espero no enyorar-me massa i tornar plena d'energia del meu sud estimat. I després uns dies a l'Empordà tots junts i cap a la nostra illa que també està anant cap al sud!

família

Una petita recomanació: Tres dies amb la família. Una pel.lícula que m'ha encantat. Breu i alhora dura contra aquesta institució. Jo que tinc un lligam massa absorbent amb la meva i que intento que la que he creat sigui més "alternativa" i lliure, m'he vist reflectida en certs moments. Un petit plaer d'estiu.

bieito

Acabem el Grec d'enguany amb el Don Carlos de Schiller dirigida pel Bieito. Tinc debilitat per aquest director i m'agraden força els seus muntatges. Aquest m'ha semblat molt interessant i molt, molt millor que l'Edipo del Lavaudant que no em va agradar gens (malgrat que els actors em van semblar molt bons).
Reprenent amb el Don Carlos he trobat boníssima l'escenografia, un hivernacle on Felip II té cura de les seves plantes, inspirat en el quadre del Bosco El Jardí de les delícies, quadre que Felip II tenia penjat a la seva habitació.
Ens ho hem passat força bé i m'ha agradat tornar al Grec per acomiadar-me de la temporada.

23 de juliol 2009

anna

Aquest juliol he fet un curs sobre el Diari de l'Anna Frank. M'ho he passat molt bé a classe, llegint-lo, comentant-lo i descobrint que és un dels grans llibres de la literatura malgrat els molts prejudicis que arrossega. Aquest any l'Anna Frank hauria fet 80 anys i el dia 11 de maig de 1944 va fer una reflexió sobre com seria ella als 80 anys. Malauradament tots sabem que va morir amb 15 anys deixant-nos un dietari increïble, ple de vida.

Tot i la seva precocitat, la seva obra és d'una gran maduresa, i ens deixa el testimoni d'una època plena de dolor, però també és plena de moments divertits i poètics, m'encanta les ganes de viure que desprèn..."Els dos hem mirat el cel blau, el castanyer sense fulles amb les seves branques plenes de gotetes resplendents, les gavines i altres ocells que quan volen sobre els nostres caps semblen d'argent, i tot això ens ha commogut i ens ha encongit tant el cor que no podíem ni parlar"(23 de febrer de 1944)
Per cert fa poc volien talar el castanyer(malalt) que veia l'Anna des del seu amagatall a la casa del darrera. Gràcies a la pressió dels veïns i internacional s'ha salvat. Té fins i tot una web que va inaugurar l'Emma Thompson http://www.annefranktree.com/
LLegiu o rellegiu el Diari, jo l'he descobert amb uns altres ulls (ara que a més tenim la versió íntegra, amb els retrets a la seva mare i els passatges de sexualitat que havien estat censurats), i és molt emocionant a més d'un plaer literari.

21 de juliol 2009

hamlet


Brutal el Hamlet d'Oriol Broggi. Més que recomanable, imprescindible. Era el meu tercer Hamlet. El primer fa deu anys (ja!), Grec 99, Lluís Homar. El segon, Grec del 2006, Eduard Fernández dirigit per Lluís Pasqual i aquest, sense cap dubte, el millor i de llarg. El Julio Manrique commou, està esplèndid, insuperable. La resta d'actors totalment a l'alçada. La Biblioteca de Catalunya, un tresor, una preciosa sala gòtica, tot plegat forma un conjunt extraordinari, pur teatre. I la música...Pau Riba, Tom Waits, Mozart, Beethoven... Actual, modern, jugant amb les paraules i creant bromes, tal com Shakespeare entenia el teatre, com un joc. Entusiasma, de veritat.

19 de juliol 2009

eonnagata


No estic gens d'acord amb certes crítiques que vaig llegir sobre aquest espectacle. Personalment em va semblar boníssim. El trio format per Sylvie Guillem, Robert Lepage i Russell Maliphant emociona. Tot i ser un espectacle de dansa, té força de teatre, i ens explica la fascinant història del Cavaller d'Éon, el primer espia que va utilitzar el transvestisme. Lluís XVI el va acabar castigant prohibint-li vestir-se d'home i ningú sabia al final si era home o dona.
L'onnagata és una tècnica procedent del teatre Kabuki que permet als actors representar papers femenins. I a partir d'aquí tota una creació d'una gran bellesa estètica gràcies especialment al vestuari del gran Alexander McQueen. I tot un record per Middlesex!

13 de juliol 2009

savall


Fa una setmana vem tornar a pujar al Grec a veure un concert preciós de Jordi Savall del qual sóc molt fan. La seva música m'acompanya sempre que estudio i vist que a aquest pas seré una estudiant eterna, la banda sonora de la meva vida tindrà molt de la seva música.
En aquest concert presentava Mare nostrum, músiques d'orient i occident al voltant del mar Mediterrani, per tant una música molt propera i en paraules d'Amin Maalouf (que adoro!) "a l'emoció estètica s'hi ajunta un sentiment encara més intens, aquell que et fa sentir partícep, com per art d'encantament, d'una humanitat reconciliada". Va ser una nit màgica.

06 de juliol 2009

farrah


Feia dies que volia escriure el meu petit homenatge al meu ídol de la infantesa, la Farrah Fawcett que va morir fa uns quants dies. Vaig ser una de les moltíssimes nenes fans dels "Ángeles de Charlie" i ella era la meva preferida. Sempre escollia el seu paper quan jugàvem a imitar les famoses detectius. Em semblava guapíssima, moderníssima, de gran volia ser com ella...Aquí em teniu l'estiu del 79 disfressada de Farrah (sort que a l'època era rossa!) amb aquest vestit tan "setentero" que em van fer per l'ocasió i imitant-la...estava totalment obsessionada! M'ha entristit molt la seva mort i amb ella se'n va part de la meva infància, ja molt llunyana!...

purgatorio


De la trilogia de Castellucci em quedo amb el Purgatorio. Feia temps que una obra de teatre no m'impactava tantíssim. És brutal. El Purgatori és el vertader infern, crec que és una de les obres més dures que he vist mai. M'ha trasbalsat profundament alhora que he pensat que feia temps que no veia una cosa "diferent" en el món teatral com he vist avui.
En canvi la performance de Paradiso, m'ha semblat totalment prescindible i una mica "timo" la veritat.

02 de juliol 2009

inferno

Potser aquesta és una de les imatges més boniques de l'Inferno que Romeo Castellucci va presentar al Grec. Els nens jugant en el seu món, presents també en un infern que acull a tothom, vells, joves, nens...i nosaltres el públic. Un espectacle molt visual, de molta plasticitat, difícil de relacionar amb l'obra de Dante, però que t'arrossega...Diumenge la continuació, el Purgatorio i el Paradiso.
Justificar a ambos lados

pina bausch


Ha mort Pina Bausch d'un càncer fulminant i m'he quedat totalment commoguda. Vaig tenir la immensa sort de veure-la ballar el passat setembre al Liceu i es va quedar per sempre amb mi. Una dona fascinant, de les que no es poden oblidar, elegantíssima amb una àurea de misteri... Enamorava. Em sap molt greu no poder tornar-la a veure mai més i pensar que la meva filla que m'esperava fora del Liceu no podrà veure-la ballar mai, tot i que li vaig prometre que l'aniríem a veure quan fos més gran...