29 de juliol 2012

complicité

Els darrers 21 anys he vist molt teatre. És una de les meves passions. Per tant, moltes obres, moltes companyies, molts muntatges...Que després de tant temps encara em sorprenguin, em meravellin i m'exaltin em sembla un petit miracle. I ho afirmo The Master and Margarita, portada a escena pel grup anglès Complicité dirigit per Simon McBurney, és la millor representació teatral que he vist fins ara, en tota la meva vida. I amb diferència. Absolutament al.lucinant. Visualment fascinant, una suggerent escenografia, uns efectes visuals que ens endinsen en una espiral de llum, coreografia, música, vídeo...Àgil, molt àgil, tres hores d'espectacle que passen volant. Un silenci respectuós, increïble ningú tossia-els efectes de la fascinació són màgics!-.
Cal dir que el text ajuda molt. El mestre i Margarida de Mikhail Bulgakov és una novel.la boníssima. L'estic llegint i gaudint aquests dies. Fa 9 anys, al Grec de 2003, vaig poder veure-la per primera vegada al Lliure de Gràcia dirigida per Xicu Masó i Pep Tosar i ja em va agradar molt.
Ara Complicité ha sigut una autèntica revelació. Em va fer pensar que encara ens falta molt, molta educació, molta cultura, molts més recursos per poder estar en aquesta alçada. Les obres que he vist fins ara que m'havien entusiasmat, Incendis, Hedda Gabler, La nostra classe, 2666 de Rigola...em semblen ara molt lluny encara d'això: l'espectacle intens, total.
Em sembla que mai a la vida havia començat a aplaudir ja dreta, de fet vaig ser la primera de la meva fila, vaig pràcticament saltar per poder expressar mínimament la gran emoció que sentia. Encara hi ha vida. Encara ha d'arribar el millor.

17 de juliol 2012

antoinette

Fa uns quants mesos vaig veure una pel.lícula que em va agradar moltíssim, Les adieux à la reine (Adiós a la Reina) de Benoît Jacquot. Basada en el llibre de Chantal Thomas guanyador del premi Femina.
L'enamorament de la lectora, esplèndida Léa Seydoux, Versailles, el debat intern d'aquesta noia entre la seva fascinació per la reina i el poble ple d'ira i revolucionari al qual pertany.
Diane Kruger és una meravellosa Marie Antoinette enamorada de la noble Gabrielle de Polignac. I és que en aquesta pel.lícula es tracta a fons el tema del lesbianisme de la reina, cotilleo morbós de l'època, es van publicar un munt de pamflets-abans de la revolució-sobre les tendències sexuals de Marie Antoinette i les seves presumptes amants.
Tot això em va portar a tornar a veure Marie Antoinette de Sofia Coppola, que malgrat totes les crítiques rebudes, a mi sempre m'ha agradat. Sí, molt esteticista, però molt interessant. I Kirsten Dunst també em va semblar una Marie Antoinette extraordinària (les dues actrius amb sang germànica com la reina que era austríaca!).
La lectura de la Coppola però incidia en l'adolescència d'una noia casada per conveniència amb el futur rei de França. Això ho va interpretar amb música rock, afegint unes Converse en el vestidor de la reina, amb una estètica pop...massa postmoderna per molts crítics que no van aprovar la seva interpretació del personatge històric.
Però a mi em va quedar la història de les Converse i sempre que me les poso hi penso! Les roses del meu aniversari, les Converse, lectura per l'estiu...em sento una Marie Antoinette!

04 de juliol 2012

cyrano

Cyrano de Bergerac a la Biblioteca de Catalunya, un espai preciós com ja he comentat diverses vegades i que afavoreix qualsevol obra que s'hi representi. Un altre triomf d'Oriol Broggi amb un Pere Arquillué brutal, immens, grandiós en un paper que és una autèntica delícia per qualsevol actor. Això sí, tot i la seva originalitat, a mi em va recordar el Cyrano de Depardieu. Em va entusiasmar l'escenografia de Max Glaenzel (esplèndida com quasi totes les que fa) amb la presència de la lluna, imponent,com un element clau en aquest muntatge.
Em va agradar moltíssim la música, en especial el moment coral en què els actors canten suaument l'himne gascó d'Occitània...sublim! Vull remarcar també a Marta Betriu que em va semblar una Rosaura amb molta força i l'esplèndida traducció/versió de Xavier Bru de Sala. Un però...jo no acabo de trobar la fascinació que desperta a tanta gent l'obra d'Edmond Rostand. No m'apassionen la cavalleria, els mosqueters, les aventures d'espadatxins...i per això no em va arribar a emocionar. I això que està basada en un personatge real! I que jo el 1985 vaig anar a Bergerac i em vaig fer una foto davant l'estàtua del Cyrano...a veure si la trobo!