31 de desembre 2011

persèfone

No he acabat d'entendre les males crítiques que ha rebut Persèfone de Comediants que vaig veure al Teatre Lliure. Em semblen immerescudes, perquè em va semblar un bon espectacle- sense ser extraordinari, d'acord-,potser amb algunes parts prescindibles que trencaven una mica el bon ritme, però amb unes actuacions molt potents-fantàstica l'Àngels Gonyalons per qui no passen els anys, quin cos més fibrat i quina veu!-i l'estètica Comediants que personalment sempre m'ha captivat. Una oda a la mort en clau musical, on vem riure del negoci i de la hipocresia humana davant la mort.
I finalment mor el 2011, un any per oblidar per a nosaltres i per a molta altra gent. Adéu i si us plau que arribin temps millors!

26 de desembre 2011

psicoanàlisi

Em va semblar molt interessant Un método peligroso, la pel.lícula de David Cronenberg basada en una obra de teatre, on es narra els inicis del psicoànalisi amb Carl Jung i Sigmund Freud.
La relació entre ells dos i amb Sabina Spelrein, la primera pacient a qui Jung va psicoanalitzar i que va acabar convertint-se en amant i en psicoanalista. Molt brillant la interpretació de Keira Knightley i desprenent molta química amb Michael Fassbender.
Una pel.lícula molt elegant, amb unes esplèndides localitzacions, amb molt magnetisme. Viggo Mortensen té poc paper però interpreta a un Freud tal i com l'imaginem.
Una obra complexa, que potser es fa un pèl pesada al final, tot i que a mi em va semblar impactant i molt interessant.

20 de desembre 2011

maragall i ciutat

Per celebrar l'any Maragall, el 2011 ha sigut el centenari de la seva mort, vaig anar a prendre el te amb el poeta al menjador de casa seva. En això es basa l'espectacle Maragall a casa, des del menjador de casa seva a Sant Gervasi, Maragall ens explica les seves vivències, els seus somnis, el seu ideari. Fantàstic Jep Barceló fent de Joan Maragall. Descobreixo un poeta melancòlic que va patir depressions, que va morir jove. Vaig poder respirar l'atmosfera de la seva vida.
Això sí, tots apilonats al voltant de la taula del menjador, recordant aquelles visites que tant agradaven a Maragall, que venien a prendre un te a les cinc en punt, tradició que va imposar Clara, la seva dona mig anglesa, mig andalusa.
La ciutat és un text de Martin Crimp que ens fa pensar. No és una obra fàcil però un cop acabada com més hi he anat pensant, més m'ha anat agradant. La sala Beckett és un teatre que m'encanta doncs permet una proximitat, una intimitat que ajuda a entrar en l'espectacle, i aquesta obra ho necessita. Els actors extraordinaris, Sílvia Bel, que sempre m'entusiasma, Joan Carreras, el noi de Rigola, sempre a l'alçada de qualsevol paper, Míriam Iscla que només amb dues escenes demostra un talent brutal...Té quelcom del Copie conforme de Kiarostami.
La creació, el fracàs, la crisi...i una cita del Llibre del desassossec de Pessoa que encapçala l'edició impresa de La ciutat i que dóna molta llum a l'obra "tot el que fem en l'art i en la vida és la còpia imperfecta del que preteníem fer".

15 de desembre 2011

Papa

Michel Piccoli és el millor de la pel.lícula Habemus Papam de Nanni Moretti. Grandiós, és un actor extraordinari que ens regala una interpretació magistral. Tot i que no és la millor pel.lícula de Moretti, un director que m'agrada força, em va divertir i em va semblar molt encertada la seva crítica amb un cert toc de cinisme, però sense ser demolidora, sempre amb un to molt respectuós. Fantàstica la recreació de la Capella Sixtina...vaig arribar a dubtar...tot i saber que és impossible!

08 de desembre 2011

melancholia

Melancholia de Lars von Trier serà ja, per sempre, una de les pel.lícules de la meva vida. Em va fascinar. I aviso, crec que és una pel.lícula que pot no agradar gens, però a mi em va enganxar completament. Des de l'inici preciós de la dansa de la mort del planeta Melancholia a punt d'estavellar-se contra la Terra al so de Tristany i Isolda de Wagner, a les dues parts representades per les dues germanes Justine i Claire-meravelloses Kirsten Dunst i Charlotte Gainsbourg-. Per cert quin gran favor que va fer a la humanitat la Penélope Cruz rebutjant el paper de la Dunst per anar a rodar els Pirates del Caribe. La Kirsten Dunst és Melancholia, de fet va guanyar el premi a millor actriu a Cannes! I no puc entendre com a Cannes va guanyar la bírria pretenciosa de The Tree of Life tenint aquesta joia de Lars von Trier, a qui no van perdonar la seva gracieta tonta d'enfant terrible sobre Hitler. Però la pel.lícula es mereixia el premi i per sort ha sigut recompensada com la millor pel.lícula europea de l'any.
Visualment espectacular i temàticament inquietant, la malenconia, el dolor, la tristesa, l'enyorament...és plena d'emocions, de sensacions. Per a mi, absolutament meravellosa. Entusiasme no compartit però per qui m'acompanyava ni per altres opinions que vaig sentir!

05 de desembre 2011

l'espera

Brutal i tràgica L'espera de Remo Binosi, dirigida per Juan Carlos Martel Bayod al Lliure de Gràcia. Amb dues de les millors actrius teatrals del moment, Clara Segura i Marta Marco, totalment entregades a un text brillant, plenes de llum i de força.
Temes durs, la maternitat no desitjada, la vida imposada que no volem, la rebel.lió, la obediència.
Com va dir el seu autor, mort el 2002 a 53 anys, "L'espera és un viatge a aquest infern de fer allò que un no desitja fer i ser allò que un no desitja ser, en el qual només el descobriment de l'amor ho remourà tot violentament". M'ha encantat i sacsejat.