30 de març 2012

chagall & co

Vista des de la finestra a Zaolchie, prop de Vitebsk. Chagall, 1915.

Dimecres, amb la Maite, vem anar a passar el dia a Madrid. Volíem anar a veure l'exposició Chagall que hi ha al Museu Thyssen-Bornemisza, una esplèndida retrospectiva sobre el pintor rus i el seu art inspirat en l'amor, els records, les tradicions russes i jueves...Em va fascinar.Marc Chagall va néixer a Vitebsk un 7 de juliol com jo. Era una ciutat amb una important comunitat jueva. L'estiu de 1915 es va casar amb Bella Rosenfeld, estudiant d'història, literatura i filosofia que va ser el gran amor de la seva vida. Durant la seva lluna de mel va pintar aquest quadre que em va flipar. Ell i Bella mirant per la finestra el bosc de bedolls propis del paisatge rus.
Les maduixes. Chagall, 1916.

Chagall havia viscut a París on s'havia interessat pel fauvisme i per l'obra de Matisse com es pot veure en aquesta pintura que també em va agradar molt, una escena d'interior on veiem a Bella i a la seva filla Ida, que havia nascut l'estiu de 1916, assegudes a una taula en un moment d'intimitat. Una senzilla escena plena de felicitat.

El violinista. Chagall, 1912-1913.

Chagall parlava en yiddish, de fet no va aprendre rus fins als 13 anys! Sempre va mantenir un estret lligam amb les seves arrels, amb la cultura jueva, especialment la tradició jasídica que parla de l'alegria. Són els seus records d'infància. Un dels seus tiets pujava a la teulada de casa per tocar el violí. El violinista que balla sobre les teulades serà una figura recurrent en la seva obra.
La guerra. Chagall, 1964-1966.

El tema de la fugida, del jueu errant serà sempre present en la seva pintura. A La guerra hi trobem la idea d'expulsió i de fugida. La crueltat de la guerra, el dolor de la gent és el missatge que ens transmet. El seu temps, un temps dur, marcat per les guerres mundials i pel patiment del seu poble.
Meravellosa exposició d'una vida intensa. Preciosa aquesta fotografia de Bella posant per Marc i amb la seva filla Ida mirant-s'ho. Bella va morir el 1944 inesperadament. Chagall va tenir dues dones més, separant-se de les dues, i un altre fill, David. Però Bella va ser la seva passió, la seva història d'amor, la seva vida.
Buda com a Gran Sanador. Tibet, segle XV.

Al Thyssen hi havia també una exposició sobre Visiones de la India. Pinturas del sur de Asia del San Diego Museum of Art. Vem aprofitar per visitar-la. Una selecció exquisida de pintura que il.lustrava manuscrits religiosos, llibres de poesia...des del segle XII al segle XIX.
A mi m'agrada molt la pintura religiosa hindú on fidels budistes, hinduistes o jainistes encarregaven il.lustracions de textos religiosos que donaven als temples. Una exposició petita però molt interessant.
El ojo con adormidera. Odilon Redon, 1892.

L'altra exposició que ens va portar a Madrid és la d'Odilon Redon a la Fundación Mapfre.
Magnífica. La primera gran retrospectiva sobre Redon que es fa a Espanya. Bertrand Redon-conegut com Odilon, una derivació del nom de la seva mare Odile- va ser un pintor enigmàtic. Atret pel món de la imaginació i del subconscient. Coetani dels impressionistes, rebutjava però la seva visió de l'art.
Aranya somrient. Odilon Redon, 1881.

Un estil absolutament personal. Un esplèndid dibuixant. Em van encantar els seus Negres, gravats i dibuixos fets amb carbonet. Redon era plenament conscient del poder del color negre.
El seu gran interès per la ciència i la literatura el van portar a crear éssers fantàstics, de fàbules.

Roses en un gerro. Odilon Redon, 1900.

A partir de 1900 Redon es va apropar al color. Flors plenes de color recorden la seva relació amb la natura. Es va relacionar amb els simbolistes i amb els nabis.
La petxina. Odilon Redon, 1912.

Preciosa aquesta petxina, plena de llum. Poc a poc els seus quadres van ser representacions de flors, plantes, terrestres, marines, fruites...la natura sempre.
Todo es felicidá. Jack Babiloni, 2008.

I encara vem passejar una mica per Madrid. I vem anar a veure Todo es felicidá. Jack Babiloni va pintar un antic i preciós edifici amb personatges mitològics i déus grecs. Em va encantar. Realment transmet felicitat i optimisme.
La veritat és que vaig pensar com podria convèncer els meus veïns per fer una intervenció semblant al nostre edifici!
I en l'anada i la tornada, sempre més curtes, l'AVE vola! vaig tenir temps per llegir-me El tiempo envejece deprisa d'Antonio Tabucchi que, malauradament, va morir fa pocs dies. Un petit homenatge a un gran escriptor. Sostiene Pereira i Tristano es mor són, per a mi, dos llibres excepcionals. Aquest també el recomano, és un excel.lent llibre de relats. Trobaré a faltar Tabucchi...

27 de març 2012

coriolà

Coriolà de William Shakespeare dirigida per Àlex Rigola al Lliure. No és dels millors muntatges de Rigola però em va agradar força, tot i l'excessiva reducció del text que fa que no acabis d'entendre amb claredat els motius de les accions de plebeus, tribuns, patricis...Em va agradar molt però la interpretació que en fa Rigola denunciant-nos els perills que pateix la democràcia amb la manipulació política que rebem els ciutadans. Tot i la gran austeritat de l'escenografia vaig trobar moments de gran bellesa com les diverses coreografies de les batalles i quan tots els actors canten junts Five years de David Bowie. Gran moment rigolià!
Joan Carreras Coriolà, el noi Rigola, ens regala una altra actuació sublim! Com diu Marcos Ordóñez, Carreras juega en otra liga y te clava en la butaca: potencia absoluta, no pudes dejar de mirarle(...) con un gran fuego interior, una autoridad feroz (le basta una mirada, un gesto, para hacer callar a sus adversarios) y una melancolía arrasadora. Hi estic d'acord.

22 de març 2012

meryl

Després de veure La dama de hierro de Phyllida Lloyd vaig dubtar sobre si parlar de la Meryl Streep o de la Margaret Thatcher. I això que una m'encanta i l'altra em queia fatal quan era Primera Ministra. Però és que la Meryl Streep aconsegueix el miracle, que sentim empatia per la dama de ferro! No és una pel.lícula rodona, em va sobrar tota la part de la demència senil i en canvi em va interessar molt tota la part històrica, la carrera política d'una dona en un món d'homes, d'una senzilla filla de botiguer que arriba a dalt de tot. L'actuació de la Streep val la pel.lícula, l'Oscar i tots els premis que ha rebut! I de la Thatcher, de qui em considero a anys llum ideològicament, em quedo amb una frase que em va semblar molt acertada "Abans feiem política per fer alguna cosa, avui fan política per ser algú".
Meryl Streep fotografiada per Annie Leibovitz, 1981.

I sí, finalment el post és per a la meva admiradíssima Meryl Streep, una actriu meravellosa. Sempre, sempre, sempre aconsegueix que ens la creguem. Fins i tot com a Thatcher! És impressionant. La nit dels Oscar, ella deia que seria l'ultima vegada que pujaria a recollir-ne un, però si hi ha una actriu a l'alçada de Katharine Hepburn que hi va pujar quatre vegades, una més que ella, és Meryl Streep. Tot i que ja sabem que els premis són molt relatius...
Meryl Streep a Sophie's Choice, 1982.

L'endemà de la nit dels Oscar, a casa vaig mirar-me La decisión de Sophie, d'Alan J. Pakula, una de les interpretacions més brutals que he vist mai. Amb un accent polonès, parlant perfectament alemany, la Streep ens regala un personatge d'una fragilitat absoluta. Un dels seus millors papers.


Però a més sempre ha sigut una dona súper atractiva. Ningú com ella per descriure el chic de Nova York de finals dels setanta. La gavardina, les botes, Central Park...i Kramer vs Kramer.
Esplèndida Meryl Streep!

18 de març 2012

miró

La masia, 1921-1922.

Hivern Miró. La gran exposició d'aquest hivern, per a mi, ha sigut L'escala de l'evasió a la Fundació Miró. M'ha entusiasmat. I és que Miró m'agrada sempre més a mesura que em vaig fent gran. El més surrealista de tots nosaltres com el definia André Breton, la seva coherència, el seu compromís, la seva extraordinària creativitat fan que l'admiri profundament.
Ha sigut una esplèndida oportunitat per veure La masia que forma part de la National Gallery of Art de Washington. Una reproducció dels edificis annexos de la casa dels seus pares a Mont-roig. El resum de tota la meva vida al camp.
Personnages dans la nuit guidés par les traces phosphorescentes des escargots, 1940. Constel.lació III.

Magnífica la sèrie de les Constel.lacions que Miró va començar a Normandia amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial. Tot un vocabulari de signes impregna la sèrie, la mitja lluna, l'estrella...que es repetirà.Miró pinta les Constel.lacions escoltant Bach, la música li inspira un sentiment de llibertat.
Aidez l'Espagne, 1937.

Destinat a vendre's com un segell per ajudar la causa republicana es va quedar finalment en pochoir, una tècnica d'impressió, i es va encartar a la revista Cahiers d'art. També el vaig veure a l'exposició del Museu d'Història de Catalunya, Joan Miro. Cartells d'un temps, d'un país que completava L'escala de l'evasió.
El seu compromís amb la República, amb la llibertat, amb la democràcia.
L'esperança del condemnat a mort I, 1974.

Aquesta pintura forma part d'un dels tríptics de l'exposició. Miró el va associar amb la violenta repressió política de l'oposició antifranquista i la va concloure amb l'ordre d'execució de Salvador Puig Antich. Però és una obra sotmesa a llargs processos de contemplació i meditació.
Miró va dir que l'escala de l'evasió ha d'estar ben arrelada en la realitat per conduir a la creativitat.
La meva bicicleta davant la casa natal de Joan Miró al Passatge del Crèdit.

I per acabar de completar la magnífica exposició, plena de grans obres, hem seguit l'itinerari per la Barcelona de Joan Miró. Un recorregut sobre un plànol que vaig agafar a la Fundació Miró i que avui hem fet els tres en bicicleta. Ens vem descarregar una aplicació per anar llegint informació sobre cada punt i hem arribat a la conclusió que la Barcelona de Joan Miró, on també hem nascut tots tres, és una ciutat preciosa.

15 de març 2012

classe

Aquesta temporada del Lliure m'està encantant! Divendres passat vaig poder veure una altra obra que marcarà la meva vida. La nostra classe de Tadeusz Slobodzianek dirigida per Carme Portaceli. Un text genial i un espectacle brutal. Meravellosament dirigit i representat. I dur, molt dur. El 1941 uns 1600 jueus van morir cremats vius en un graner a Jedwabne. Durant molts anys es va culpar als ocupants nazis, però el 2001 un estudi va demostrar que els autors de la massacre éren els veïns i companys de les víctimes. A partir d'aquest fet l'obra ens explica la vida i la mort de deu companys de classe, jueus i catòlics, amics que acaben convertint-se en enemics.
L'odi, la venjança, la culpa, el fanatisme religiós, el nacionalisme, la manipulació de la memòria històrica...Els vius i els morts-descalços per identificar-los- es barregen en tota l'obra. Una lliçó d'història i de vida, on tots som víctimes i botxins.
Aquest és el monument que es troba a Jedwabne que commemora la massacre de 1941. Moment molt emotiu quan se'ns representa però Portaceli ho resolt admirablement, sense morbositats.
A més el text és molt objectiu i ens fa reflexionar sobre la nostra condició d'éssers humans.

Quan vaig tornar a casa buscant informació sobre els fets històrics de Polònia, em vaig trobar amb aquest happening d'un artista polonès, Rafal Betlejewski, que el 2010 va cremar una granja per recordar el terrible fet de Jedwabne. Havia demanat als polonesos que li enviessin els mals pensaments que havien tingut sobre els jueus i que els fessin sentir remordiments, per poder cremar-los definitivament. Va col.locar els papers a la granja i la va incendiar.
Com els nacionalismes i les religions converteixen sobtadament amics i companys en terribles enemics. I com els éssers humans ens podem convertir d'un dia per l'altre, influïts pel que passa al nostre voltant, en allò que mai no haguéssim pogut ni tan sols imaginar.
No us la perdeu!

12 de març 2012

separació

Em va alegrar molt que Nader y Simin, una separación del director iranià Asghar Farhadi guanyés el premi Oscar a la millor pel.lícula estrangera. De fet, ja havia guanyat l'Os d'or al Festival de Berlín. És una gran pel.lícula. Social, molt humana, on es manté la tensió en tot moment i on la nostra consciència és interrogada.
La fragilitat humana, les emocions, els petits drames que acaben convertint-se en una immensa bola d'on ens sembla impossible sortir. L'Iran més obert, més modern, més culte i l'Iran més tancat, més tradicional. Fantàstica.

08 de març 2012

cartes

Lorca i Dalí. Cadaqués, 1925.

Aquesta temporada el Teatre Lliure ha programat Cartes lliures, uns petits espectacles on se'ns ha llegit la correspondència de personatges coneguts. Com uns voyeurs hem pogut descobrir i tafanejar la seva intimitat, la vida i les emocions. Jo he anat a tres lectures i m'han agradat moltíssim. Salvador Dalí i Federico García Lorca o Marta Marco i Juan Echanove respectivament. Una relació intensa plena d'humor, amor, poesia. Una amistat complexa que ens transporta a Cadaqués, Granada, Madrid, Barcelona...Molt emocionant Echanove com a Lorca recitant-nos el Pequeño vals vienés mentre el director de les Cartes Pau Carrió puntejava amb la guitarra la música de Take this waltz de Leonard Cohen...
Joyce i Barnacle, l'estiu de 1904 quan es van conèixer.

Les cartes d'amor de James Joyce i Nora Barnacle em van sorprendre moltíssim. Una correspondència amorosa, molt eròtica i sexual, amb alguns passatges molt escatològics. Una relació passional, intensa, marcada per l'emigració a Itàlia, les separacions, les discussions, les reconciliacions...
Casament de Joyce i Barnacle, 1931.

James Joyce i Nora Barnacle es van casar finalment el 1931, 27 anys després de trobar-se i amb dos fills. La seva correspondència va ser llegida per Laia Marull i Boris Ruiz, apassionats i exaltats. Aquí la guitarra de Pau Carrió ens va transportar a Irlanda, al Dublín amb qui Joyce va mantenir una relació d'amor-odi "Amor meu, no pots sospitar el fàstic que sento a Dublín! És la ciutat del fracàs, de la rancúnia i la dissort. Vull marxar d'aquí."

Exili català a Roissy-en-Brie. Entre ells Rodoreda i Obiols.

Cartes de L'exili. Interpretades per Núria Espert i Josep Maria Flotats. El teatre ple de les patums del país. L'exili posterior a la fi de la República que va significar l'expulsió o la reclusió. Cartes de personatges de la cultura catalana que van haver de marxar del país. I un joc amb els actors lectors tots dos residents a Madrid. Al haver-hi cartes de molts personatges no va tenir la intimitat que vaig trobar en les altres lectures. Ha sigut una proposta fascinant que espero es repeteixi en altres temporades!