27 de març 2013

koltès

 Roberto Zucco de Bernard-Marie Koltès, de nou, vint anys després. Aquesta vegada dirigida per Julio Manrique. Potser l'escenografia de la versió de Lluís Pasqual era molt més impactant. Però el text segueix sent un cop a l'estómac. Brutal. I malgrat l'impacte rebut aleshores, als meus vint i pocs anys, un muntatge mític, uns actors excepcionals...jo em quedo amb el Zucco de Pablo Derqui. Només pel seu esguard ja tot val la pena. Una interpretació sensacional. Derqui és Roberto Zucco.
                                  Bernard-Marie Koltès fotografiat per Elisa Ruiz.

I aquesta vegada tinc claríssim que Roberto Zucco és, en part, un alter ego de Koltès. Tots dos condemnats. Aquesta és la seva obra pòstuma, que va escriure quan ja sabia que la fi s'acostava. L'autor va morir als 41 anys, amb tota la ràbia i la força que desprèn en el retrat d'aquest assassí sense causa.Com un heroi romàntic, amb qui fins i tot simpatitzem. El muntatge de Manrique em va agradar molt, tot i que em va fallar una mica l'escenografia i aquesta mania del teatre actual de posar tantes pantalles amb títols, actors, directors...Els actors fantàstics, amb Pablo Derqui en estat de gràcia, i amb Rosa Gàmiz absolutament brillant en tots els seus personatges.


I avui, mentre esperava que la Maria acabés un taller de plàstica, m'he assegut a llegir l'obra original. Les últimes paraules de Koltès. El seu últim viatge abans de saltar, de volar al sol.

25 de març 2013

battiato

 Franco Battiato forma part de la meva vida. Sóc una entusiasta de la seva música, de les seves lletres, de la seva cultura. De sempre. De fet, recordo haver anat a veure'l a la Mercè de 1986, quan encara era una adolescent, en un concert magnífic davant la Catedral. Gratuït, en aquells dies de vins i roses que ja no tornaran, quan la ciutat era dels ciutadans. 
He tornat a veure'l, a l'Auditori, en un concert meravellós. Presentava el seu últim disc Apriti Sesamo, que em va semblar boníssim.

 Com un vell i elegant professor, assegut en una mena d'estat meditatiu, ens va regalar quasi totes les seves millors cançons. Vem ballar, vem cantar en una mena de catarsi col.lectiva, plena d'alegria. I jo em vaig emocionar moltíssim, vaig veure passar la meva vida davant meu a través de la seva música.
I el súmmum va ser quan ens va regalar Prospettiva Nevski, la meva preferida,... e il mio maestro m'insegnò com'è difficile trovare l'alba dentro l'imbrunire...un nus a la gola. Però és que va cantar totes les que adoro, La cura, Bandiera bianca, Nomadi, Cuccurucucú...Meravellós.

Però a més jo amb el Battiato he après moltíssim. He d'agraïr-li moltes coses, moltes bones estones, i especialment que em va descobrir Minima moralia d'Adorno, el cita en una cançó, i el vaig fer servir per un treball a la universitat (optativa de Filosofia), tria que va agradar molt al professor.
I vem acabar la nit, drets, desinhibits, cantant cerco un centro di gravità permanente che non mi faccia mai cambiare idea sulle cose, sulla gente, over and over again.

23 de març 2013

love

 Aquest març he vist dues pel.lícules sobre l'amor precioses. Blue valentine de Derek Cianfrance m'ha semblat esplèndida. L'inici i la fi d'una història d'amor, interpretada per una Michelle Williams immensa i un Ryan Gosling colpidor. Plena de sensibilitat, en un moment dolorós però tan natural com la vida.
Un drama indie, sutil, emotiu, i d'una bellesa absoluta.
Weekend d'Andrew Haigh, una petita gran història d'amor entre dos nois. Una història que des de l'inici sabem que no pot tirar endavant. La tristesa, la pèrdua, la passió, l'amor, la intimitat...reflectida en dues interpretacions sublims, d'una autenticitat que commou, Tom Cullen i Chris New.
Dues pel.lícules tristes però alhora plenes d'instants de felicitat, de les que fan vibrar.

13 de març 2013

somnis

 Mentre el públic aplaudia entusiasmat al Lliure vaig dir al meu acompanyant algun dia direm, nosaltres vem veure la Blanca Portillo fent de Segismundo...i és que la seva actuació és antològica.
La vida es sueño de Calderón de la Barca és ja per si mateix un text extraordinari, filosòfic, lligat al platonisme, el mite de la caverna, vivim en un món de somnis, de tenebres, hem d'anar cap al Bé, cap a la llum...amb un llenguatge riquíssim, quin plaer escoltar tota la bellesa de la llengua castellana en aquests versos...I quin privilegi sentir el quartet barroc que acompanya amb la seva música tota l'obra.
 Em va agradar molt l'escenografia, mínima, pura, onírica. I els actors, i ella, és clar. Immensa i alhora lleugera, sutil, creant tota l'evolució de Segismundo, home-fera, reprimit,fràgil, exaltat, venjatiu, cruel, poderós i compassiu de manera absolutament extraordinària. La direcció és d'Helena Pimenta i m'ha semblat molt bona.
 Fa unes quantes setmanes també vaig veure al Lliure Dispara/ Agafa tresor/ Repeteix de Mark Ravenhill dirigida per Josep Maria Mestres. Fa molts anys havia vist Unes polaroids explícites de l'autor que m'havia encantat. I aquesta obra també m'ha agradat, molt. Algun dels relats més que els altres. I les interpretacions, una Carmen Machi de nou brutal en el relat més colpidor.I una mise en scène potent.
 I tota l'estona tenia aquest llibre en la ment, Guerra de Gwynne Dyer, un llibre que em van regalar fa uns Nadals sobre la brutalitat de la guerra, des de la Prehistòria fins avui amb el terrorisme com a nova forma de guerra.

I diumenge ens vem escapar al Verdi a veure Searching for sugar man un brillant documental de Malik Bendjelloul. La història de Sixto Rodríguez un Bob Dylan hispà de Detroit, que va passar amb més pena que glòria pel panorama musical dels anys 70 a Estats Units, fins que després de dos discs, es va retirar.I sense ell saber-ho, les màfies de les discogràfiques li van ocultar, triomfava en canvi a Sud-Àfrica, la seva música va servir d'himne antiapartheid als blancs progressistes.Una història sorprenent, que sembla un fake, però que és realitat, molt emocionant.

06 de març 2013

marina

Vaig anar al Verdi a veure el magnífic documental sobre Marina Abramovic dirigit per Matthew Akers.
Una de les pioneres en l'art de les performances, on sempre ha treballat amb el cos, explorant els seus límits físics i mentals, enfrontant-se al dolor, al patiment, molt extrema i radical en alguna d'elles.
El documental fa un repàs a la seva vida i obra amb motiu de la gran retrospectiva al Moma de Nova York. Allà es van recrear de nou algunes de les seves performances més importants. De 1975 a 1988 es va unir artística i sentimentalment amb Ulay un artista alemany, el seu gran amor, amb qui va viure molts anys en una vella furgoneta de país de l'est, voltant per Europa i creant. És molt commovedor veure com ella i Ulay, que va anar a Amèrica per retrobar-la després de molts anys, s'emocionen al veure la seva vella furgoneta al museu. Ella, que ara és riquíssima, que s'ha refet el cos, que té una casa al.lucinant al camp prop de Nova York, exclama amb llàgrimes als ulls...Aquí, en aquesta furgoneta degavellada és on he sigut més feliç...

Per la seva gran restrospectiva al Moma, va entrenar durant mesos a joves artistes perquè representessin les seves velles performances. Mentre ella en creava una de nova The artist is present, ella era present, en una sala asseguda en una cadira, immòbil, set hores i mitja diàries durant tres mesos, mentre els espectadors anaven asseient-se en l'altra cadira, mirant-se en silenci. De nou un repte de resistència física i mental. I una autèntica bogeria de públic.Cues immenses, els darrers dies gent dormint al carrer per aconseguir seure uns instants i mirar-se als ulls amb l'artista sèrbia.
Un munt de persones plorant en una mena de catarsi. Vaig pensar que estem molt sols i desemparats, que necessitem aferrar-nos a qualsevol cosa amable en aquest inici de segle de crisi tan forta d'ètica i valors. Em va fer pensar en l'Amma, la dona hindú que abraça i fa feliç a les persones amb aquest senzill gest. Marina Abramovic també feia feliç a tota aquesta gent que només volia seure i mirar-se amb ella.
A la foto el moment en què Ulay s'asseu amb ella i la sorprèn.

                               Marina Abramovic & Ulay, Imponderabilia, 1977.

Aquesta és una de les performances que es van tornar a recrear al Moma. I de nou amb escàndol. La gent havia de passar entre dos cossos nus, com a través d'una cortina. El seu període amb Ulay va ser molt fructífer.A mi em va frapar molt la seva obra de comiat.Un viatge espiritual per acabar amb la seva història d'amor. Els dos van caminar per la muralla xinesa, començant cada un des de l'extrem oposat i retrobant-se a la meitat per despedir-se definitivament. Ella plorant. Ell esperava un fill amb una altra. Ella es va refer comprant roba caríssima a París.I creant. I acabant sent ella la gran artista.
Controvertida, alternativa, maleïda, però una dona molt carismàtica i honesta. Creu en el seu art.