29 de març 2015

blanca, joan & alice

 Blanca Portillo és Maria a El testamento de María, la primera obra teatral que ha dirigit, magníficament,  el director de cinema Agustí Villaronga. Blanca Portillo és, potser, la millor actriu que he vist mai. I n'he vist moltes, i em solen agradar, molt, les grans actrius catalanes, però totes tenen un punt histriònic, un moment que van massa enllà. Portillo, en canvi, es manté en un equilibri constant, ens dóna la seva ànima, el seu cos, ens fa viatjar amb ella, es transforma completament, quan surt a saludar, sempre hi trobo una altra persona, ella, la de veritat, tan diferent…És absolutament meravellosa. I la seva dicció, la seva presència, el seu moviment… L'obra, basada en el llibre de Colm Tóibín, llibre que vaig llegir en un viatge en tren a Madrid, em va agradar molt, la humanitat de Maria, una dona camperola, que no entén res, que no vol entendre res, de sacrificis, lluites, revolucions, i que pateix, moltíssim, la pèrdua del fill. Una Maria, pagana, que adora en secret a Artemisa. Preciosa i poètica l'escenografia de Frederic Amat, em va entusiasmar!, com el vestuari de Mercè Paloma. Obra perfecta, públic en peus, un dels millors muntatges que he vist al Lliure.
 Quina nit més maca vem passar amb la gran Joan Baez al Palau de la Música. El mite folk, l'excompanya de Dylan, la dona combativa i coherent, ens va oferir un concert memorable. Amb una veu, encara, vibrant, als seus 74 anys, plena de sensibilitat. Ens va regalar totes les cançons que, a casa,  ens han marcat,  El rossinyol, no me l'esperava!, Gracias a la vida, Llegó con tres heridas, La llorona, Diamonds and rust, les precioses versions de Suzanne de Cohen, una de les cançons de la meva vida, d'Imagine, per acabar amb No serem moguts! Tot ple de delicadesa, d'humilitat, de bellesa. Nit inoblidable.
I seguint amb el món femení, ja fa unes quantes setmanes vaig veure una pel.lícula que em va atrapar. Le meraviglie (aquí El país de las maravillas) d'Alice Rohrwacher, una directora italiana d'una sensibilitat extraordinària. La bellesa de la natura, d'un món que va desapareixent, de les dificultats de qui escull una vida allunyada de tot, de la ciutat, de les convencions, la pèrdua d'un món, i la pèrdua també de la innocència, de la infantesa, de l'Arcàdia. Com el títol, una meravella.

17 de març 2015

leviatan, whiplash & hawking

 Estic molt cinèfila aquest any, i a més estic gaudint molt amb pel.lícules que considero molt bones. Em va meravellar Leviatan d'Andrey Zvyagintsev (sí, el director de la preciosa El regreso!). Leviatan és un dimoni, un monstre marí, citat a la Bíblia. Leviatan és, també, una obra de Hobbes sobre la llibertat i l'Estat. I ara també aquesta magnífica pel.lícula russa sobre els abusos del poder, una Rússia governada per borratxos, corruptes, mafiosos…I l'angoixa d'un home oprimit davant el poder, que s'ennuega en rius de vodka, l'ètica davant la immoralitat. Rodada al nord, al mar de Barents, d'una bellesa colpidora, una bellesa que serà devastada per aquest poder cruel, i la religió, el Pope, ambiciós…Leviatan és un cop a l'estómac a la Rússia de Putin, però podria parlar de qualsevol part del nostre món, asfixiat en la corrupció i la lletjor.
Acompanyo a S. a veure Whiplash del jove director Damien Chazelle, guanyadora del Festival de Sundance 2014, i malgrat els meus dubtes em sorprèn molt gratament. Molt intensa, plena de tensió, em crispa moltíssim aquesta relació malaltissa alumne/mestre i acabo odiant els dos, però m'enlluerno en la música, en la fotografia, en l'acció trepidant, les emocionts vibrants…I el jazz que m'acaba embriagant els sentits. Esplèndid J.K.Simmons que guanyaria l'Oscar al millor secundari dies després.
I també em va agradar La teoría del todo de James Marsh (director del fascinant Man on a wire) basada en el llibre que va escriure la primera dona de Hawking, precisament per ella. Jane, és la part més interessant de la pel.lícula per a mi. Lingüista, especialista en literatura castellana, intel.ligent, va saber ajudar, impulsar, al gran científic Stephen Hawking, suportant tota la duresa d'una enfermetat terrible, tots els dubtes del seu amor, ell la va acabar deixant per la seva enfermera. Hi ha un lligam,emotiu, entre ells que segueix vigent i va més enllà dels seus fills. Esplèndids Eddie Redmayne i Felicity Jones!

05 de març 2015

carol rama

 Apassionata, 1940.
Em va apassionar l'exposició La passió segons Carol Rama que vaig veure al Macba fa un mes. Malgrat que segueixo pensant que el Macba és el museu pitjor gestionat del món, és una pena com exposen, sense explicacions de cap mena, sense posar els rètols prop de les obres, vas amunt i avall, intentant identificar, cercant…un caos sense cap mena d'atractiu. 
Dit això, vaig sentir un profund coup de foudre per Carol Rama, gràcies al vídeo sobre la seva vida, que ens permetia endinsar-nos en l'univers Rama, una de les artistes clau del segle XX, ignorada, com no, durant dècades pel discurs oficial de la història de l'art.
Carol Rama, nascuda el 1918, i encara viva quan escric això, malgrat patir demència senil, marcada per l'internament de la seva mare en un psiquiàtric i el suïcidi del seu pare. Filla d'una rica família d'industrials de Torí, valenta, les seves primeres obres van ser censurades pel govern italià per obscenes.
 Dorina, 1944.
Artista inconformista, descarada, divertida, contestatària…magnífiques les seves dones que treuen la llengua, reivindicant el cos femení, a l'Itàlia feixista de Mussolini! que la titllarà de pornogràfica.
Hi podem percebre Schiele, en aquestes aquarel.les que em van entusiasmar.
Seguirà amb l'abstracció, per retornar a la figuració, sempre al voltant de la seva vida..Pinto per instint i pinto per passió I per ira i per violència i per tristesa I per cert fetitxisme I per alegria i per malenconia, totes dues coses alhora I per ràbia especialment va dir el 1996.
Carol Rama al seu llit, on rep, al mig del seu estudi meravellós al centre de Torí.
El 2003, Carol Rama va rebre el Lleó d'Or a la Biennal de Venècia com a reconeixement a tota la seva carrera. Fantàstica, com una valquíria, va anar a recollir el premi. Com diuen les Guerrilla Girls aquests són els avantatges de ser una dona artista: saber que la teva carrera podria despuntar quan tinguis vuitanta anys. Estar segura que qualsevol tipus d'art que facis serà etiquetat de "femení". Ser inclosa en les edicions revisades de les històries de l'art.
S'han complert amb la magnífica artista Carol Rama.