20 de setembre 2014

berlín

                                          Foto de David Ruano.
 M'ha agradat, i molt!, Desde Berlín. Tributo a Lou Reed dirigit per Andrés Lima (sí, el d'Animalario).
Tot i haver sigut, espero, un dia estrany. Poca gent, mig teatre buit, i jo que ja no sóc jove, de les tres persones més joves! De fet, Berlin va sortir quan jo tenia tres anys, però els aplaudiments em van semblar escassos malgrat els nostres esforços, al ser poquets. I és que tant Pablo Derqui com Nathalie Poza estan sublims. El ionqui i la prostituta que viuen a Berlín, i van walk on the wild side per la vida.
I canten, i toquen, ella, deliciosament, el piano, ell, la guitarra. I s'estimen, i s'odien, i es fan mal, i t'apassionen. Tot intensament.
                                       Foto de David Ruano.
I no hi podria haver millors Jim i Caroline. I el muntatge em va entusiasmar, des dels texts de Juan Villoro, Juan Cavestany, Pau Miró i Andrés Lima, passant per l'escenografia i la videocreació, amb moments sensualíssims, amb un Raval o Ciutat Vella que recrea Berlín, tampoc Lou Reed havia anat mai a la ciutat germànica quan va fer el seu disc, una obra que volia depressiva, però que jo trobo fascinant. I la bellesa de la sordidesa, de l'amor destrossat, de les drogues, de la felicitat efímera, de la solitud, tot em va semblar extraordinàriament bell.
Això sí, em va sobrar totalment la versió de Perfect Day d'Anthony, per què no la de Lou Reed? De fet jo hagués fet sonar encara més Berlin.
Quan vaig arribar a casa, després de caminar pel Raval, berlinès com mai en la meva ment, vaig recuperar el disc i de nit va sonar Berlin, la història que ara, sempre més, tindrà les cares de Derqui i Poza, meravellosos.
            Cadaqués, contadors artístics. M.B. 2014.
I ara sí que s'ha acabat l'estiu, la setmana passada pel pont vem tornar a Cadaqués i a Portbou, a veure el memorial de Walter Benjamin. I vaig dir adéu al mar, banyant-me en el mar fosc de Cadaqués. D'aquí a tres dies comença la tardor.

08 de setembre 2014

pop

                              Flowers. Andy Warhol, 1970.
Madrid és pop! Aquest ha sigut l'eslògan de les dues grans exposicions d'aquest estiu a Madrid, capital indiscutible de l'art del país, i ja cal que Bcn es posi les piles en aquest moment de decadència tan bèstia que estem vivint! Vaig tornar a fer una escapada intensa per poder veure-les. Mitos del pop al Museu Thyssen que, per a mi, organitza les millors exposicions. Brutal! Malgrat que jo sempre m'he decantat per les primeres avantguardes em va fascinar el món pop d'aquesta extraordinària exposició on veiem com el pop art va intentar innovar, obrint el camí de la postmodernitat però mantenint lligams amb la tradició.
                  Retrátala desaparecida. Pauline Boty, 1962.
Warhol, Hamilton, LIchtenstein, Hockney, Wesselmann, Jasper Johns, Arroyo, Equipo Crónica…tots els grans, presents en Mitos del pop. I entre ells, una dona que em va fascinar, Pauline Boty (1938-1966). I Marilyn Monroe com un dels mites de la Dream Factory de Hollywood convertits en ídols i protagonistes dels artistes pop. Marilyn venerada per Warhol però també per Boty, Vostell….
                     Vittis. Roger Jeffs, 1963.
O la meva admiradíssima Monica Vitti. El pop fa una nova reinterpretació dels retrats. Una nova transformació.
      Just what is it that makes today's homes so different, so appearing?. Richard Hamilton, 1956
I l'altra gran exposició pop, Richard Hamilton al Reina Sofía. La més gran retrospectiva de l'artista. Una antològica que va idear el propi Hamilton abans de morir. Completíssima, brillant, interessantíssima, una meravella del primer pare del pop. De fet, aquest collage marca l'inici del pop art, en ell hi són presents totes les icones pop, publicitat, mitjans de comunicació, cultura de masses, la paraula pop, lollipop és la piruleta...
Swingeing London. Richard Hamilton, 1968-1969.
A la sèrie Swingeing London, Hamilton va alterar una fotografia de Mick Jagger esposat amb el galerista Robert Fraser, després de ser detinguts per possessió de drogues. Canviant el Swinging London per el Swingeing London (el Londres sever) al.ludeix a la severitat de la condemna.
           White Album. Richard Hamilton, 1968.
Hamilton també va ser l'autor del disseny de l'àlbum The Beatles, conegut com White Album, una coberta monocroma amb el nom de la banda en relleu. Va numerar cada una de les còpies dels cinc milions de discos editats, criticant així la beatlemania i el consumisme ferotge. Per cert, estic escoltant el disc mentre escric aquest post i és una autèntica meravella.
I el Hamilton activista polític, antibel.licista, amb casa a Cadaqués, gran amic de Duchamp…Esplèndid.
 
Paul Alexandre ante una vidriera. Amadeo Modigliani, 1913.
I no només vaig veure pop en el meu dia artístic a Madrid. Vaig aprofitar per anar també al Prado a despedir-me de l'any Greco amb l'última gran exposició al voltant de l'artista, El Greco y la pintura moderna. Em va encantar, de nou les grans obres de El Greco que ja vaig poder veure a la gran retrospectiva de Toledo, però ara confrontades amb esplèndides interpretacions de grandíssims artistes com Picasso, Modigliani, Cézanne, Pollock, Moore, Chagall a qui va influir. Fantàstic aquest retrat de Modigliani al costat del Caballero de la mano en el pecho.
Las rosas de Heliogábalo (detall). Lawrence Alma-Tadema, 1873.
I em quedava una estona abans d'agafar el tren de retorn i vaig córrer de nou al Thyssen, tancant el cercle del meu dia madrileny, per veure la petita exposició Alma-Tadema y la pintura victoriana. Un cant a la bellesa, la col.lecció de Juan Antonio Pérez Simón, un negociant mexicà que té una de les col.leccions particulars més belles del període marcat pel culte a la bellesa formal, la passió per la cultura grecoromana. Una exposició petita però tan ben muntada, sempre el Thyssen!, que mirant aquest quadre impactant, senties olor de roses. Sí, havien ambientat fins i tot olfactivament el món de flors d'Alma-Tadema.

01 de setembre 2014

vacances



                                   La terrassa de Formentera, 2014. M.B.
 Ja està. S'han acabat les vacances, però he tornat carregada de sol, llum d'estiu, mar i cels. He fet la meva dosi anual de bellesa i calma i també d'amor!
                                Temps de lectura. Formentera, 2014. M.B.
I molta, molta lectura. Especialment els dies que hem passat sense cobertura, ipads, mòbils ni altres enginys. Només la companyia dels llibres. El meu agost lector. He llegit Nobles y rebeldes de Jessica Mitford, Els meus pares d'Hervé Guibert, La sal de Jean-Baptiste Del Amo, Daniela Astor y la caja negra de Marta Sanz, La vida está en otra parte de Milan Kundera i estic acabant Nos vemos allá arriba de Pierre Lemaitre, el darrer Goncourt. Lectures molt bones.
 
La sal a Formentera, 2014. M.B.
Però de tots aquests llibres el meu preferit és La sal de Jean-Baptiste Del Amo. Brutal! Un autor que ja publica a la Blanche de Gallimard i que escriu extraordinàriament bé. Un futur Nobel? Per a mi reuneix totes les condicions necessàries, i quina meravella que és l'editorial Cabaret Voltaire, unes traduccions absolutament impecables, unes eleccions brillants, tots els llibres que he llegit del seu catàleg m'han captivat. La sal és un llibre dur, sobre les relacions familiars, humanes, envoltat de mort, silencis, violència i amor. L'he llegit amb gust de sal, del mar de l'illa, que potser m'ha fet estar encara més connectada a tot aquest món marítim que descriu.
Fotografia d'Hervé Guibert.
 I per pura casualitat vaig llegir també Els meus pares d'Hervé Guibert connectat en part amb Del Amo. Tots dos van ser, en èpoques diferents, residents a Villa Medici, l'Acadèmia Francesa de Roma. Del Amo ha escrit un pròleg a un llibre sobre les fotografies de Guibert. Hi ha un lligam entre tots dos, malgrat que Guibert va morir el 1991, quan Del Amo només tenia 10 anys. Guibert impúdic, brutal, cruent, periodista, escriptor, fotògraf. M'ha impactat i bouleversat. De fet ara que he tornat a la ciutat ja m'estic dedicant a buscar els llibres de tots dos, m'he quedat amb ganes de més. 
                                          Stella Tennant. Lia Toby, 2011.
I també recomano amb molt entusiasme Nobles y rebeldes de Jessica Mitford, sí germana de Nancy. De fet les Mitford éren 6 germanes i 1 germà. Divertidíssimes, nobles, cultes, molt extravagants. Aquesta és una autobiografia de Jessica, la més esquerranosa i comunista, la seva germana més propera però, era fan absoluta de Hitler. Plena d'ironia, de passió, de força, és un llibre deliciós. I vaig flipar quan vaig saber que Stella Tennant, una model de la meva generació que sempre m'ha encantat, és néta de Deborah, la germana petita de les Mitford.

                                 Preparant el dinar. M.B., 2014.
I així entre lectures fascinants, descobertes interessants, han anat passant els dies gaudint de totes les sensacions, olors, cuina mediterrània, rumors de natura estiuenca...
                                 Migjorn. M.B., 2014.
I ara ens queda el record, per omplir-nos d'energia els propers mesos, quan arribi el fred, marxi la llum, entrem en la rutina, pensar en els meus racons preferits, com un petit tresor en el meu cap, per anar obrint i rememorant. Això sí, ens queda la lectura, aquesta sempre present!