09 de desembre 2008
gao xingjian
23 de novembre 2008
mucha 2
mucha
15 de novembre 2008
tolstoi
26 d’octubre 2008
ginevra
09 d’octubre 2008
margarit
Potser m'he equivocat no pujant en un d'ells.
29 de setembre 2008
sombreros
16 de setembre 2008
mamma mia
15 de setembre 2008
pina
08 de setembre 2008
kiki
01 de setembre 2008
formentera
25 de juliol 2008
dissidances
24 de juliol 2008
bruni
23 de juliol 2008
ukiyo-e
Hokusai (1829-1833)
14 de juliol 2008
sasha waltz
Dissabte em vaig reconciliar amb la humanitat. Vaig anar a veure l'espectacle Dido & Aeneas que ha muntat la coreògrafa Sasha Waltz. Absolutament meravellós, feia anys que no veia un espectacle així, a mesura que avançava m'anava emocionant per tanta bellesa, flotàvem tots extasiats. Encara em sorprenc quan veig que hi ha persones que són capaces de crear sentiments tan intensos...He tornat a creure en la gent.
10 de juliol 2008
04 de juliol 2008
ingrid
d'una filla. Fou declarada "persona non grata" als Estats Units per aquest motiu. Preciosa, elegant i intel.ligent fins al final. Morí el dia del seu aniversari. Sempre ens quedará l'Ingrid!
26 de juny 2008
grec
09 de juny 2008
valdés
27 de maig 2008
llum
25 de maig 2008
lisboa
18 de maig 2008
romànic
14 de maig 2008
g.g.g.
26 d’abril 2008
m.b.2
I jo penso en la María Blanchard, camí de l'institut.
m.b.
20 d’abril 2008
negre
Hi ha moments en la vida que tot és negre, que la sort passa de llarg i no s'atura, que tots els plans es volatilitzen. Estic cansada, cansada que sempre em toqui patir moltíssim per aconseguir les coses. El silenci és tan encertat va dir Rothko i potser només cal això, silenci. Ell però, a mesura que la seva vida s'anava enfosquint també ho feia la seva pintura. Fins al final. Es va tallar les venes. La meva foscor en canvi espera de nou la llum.
14 d’abril 2008
amedeo
29 de març 2008
brecht
19 de març 2008
the english patient
14 de març 2008
Zoran Music
13 de març 2008
bellesa
09 de març 2008
eleccions
28 de febrer 2008
amnistia
20 de febrer 2008
periodista
La periodista Sylvia von Harden. Otto Dix (1926)
Un petit homenatge a la periodista que es llegeix el meu avorrit blog. Tot i que ella és molt més guapa que la seva col.lega berlinesa dels anys 20, he escollit aquesta imatge perquè m'encanta.
A la pel.lícula Cabaret (una meravella) de Bob Fosse, hi ha un homenatge a aquesta pintura d'Otto Dix i entre el públic una figura semblant a la periodista que ell va voler retratar. Em sembla moderníssima, de gran ambigüitat sexual...m'encantaria viatjar al Berlín de la república de Weimar! I com més gran em faig més m'agrada Otto Dix.
26 de gener 2008
manzano
25 de gener 2008
Venècia
Aquest matí he anat a la Pedrera a veure l'exposició sobre l'Art a la Venècia dels segles XVII i XVIII. Sense ser una gran exposició, m'ho he passat molt bé doncs érem poquíssims visitants i l'he poguda visitar al meu ritme, tranquilament. A mi Venècia m'agrada moltíssim. Tant la seva història, en el seu moment d'esplendor com en la decadència, em sembla una ciutat meravellosa. Hi he anat 3 vegades i avui mentre la visitava he pensat que no hi he anat mai acompanyada sentimentalment. La primera vegada tenia 16 anys, hi vaig anar amb l'institut, em va encantar i vaig pensar-amb la cursileria típica de l'edat- que hi havia de tornar amb el que seria l'amor de la meva vida i que ens havíem de fer un petó sota el pont dels Sospirs perquè el nostre amor fos etern (havia vist una peli de l'est raríssima per la tele on deixaven anar aquesta teoria, que jo em vaig creure com a adolescent il.lusa que era). La segona vegada ja havia viscut el meu primer amor i m'acabava de deixar, amb el cor destrossat vaig anar a veure el concert que els Pink Floyd van fer a la llacuna. M'ho vaig passar fatal, estava molt trista, no se sentia res, vaig veure la ciutat arrassada per tots nosaltres i per una ciutadania que no acceptava aquest concert i el va boicotejar tancant bars, comerços, no hi havia lavabos, vem haver de dormir al carrer tirats. Em va semblar que la ciutat acompanyava el meu estat anímic, per això no la vaig odiar. La tercera i última vegada hi vaig anar com a professora amb els meus alumnes, va ser divertit, Venècia seguia preciosa però em vaig quedar amb les ganes de fer-la meva, en el fons estava treballant i no em sentia lliure. Per tant avui ho he pensat, tinc un compte pendent amb Venècia i el vull resoldre aviat!