31 de desembre 2010

aniversaris

Vull acabar l'any amb el meu petit homenatge a Miguel Hernández i a John Lennon que aquest 2010 es celebrava el centenari i el 70è aniversari respectivament.
Miguel Hernández, que al meu parer estudiem massa poc, va ser un grandíssim poeta. Fa poc a La 2 de tve vaig veure un extraordinari documental-en dues parts- sobre la seva vida i obra a un programa que es diu Imprescindibles. Em va commoure molt. La seva lluita per sortir de la pobresa, per poder ser considerat poeta...
Llegó con tres heridas
la del amor,
la de la muerte,
la de la vida...
En Serrat la va musicar i cantar, però ens agrada més la versió de la Joan Báez que sempre em fa pensar en el Sergi que s'emociona quan la sent.

John Lennon...ja han passat 30 anys des de la seva mort que recordo perfectament tot i ser encara una nena en aquells moments. A casa som fans acèrrims dels Beatles, que ens dónen per molts temes de conversa i vàries discussions, i tot i el seu gran egocentrisme en Lennon va ser molt més que un gran músic, va saber implicar-se en moviments civils, expressar les seves opinions sense por a no agradar, va fugir dels convencionalismes. I sempre que escolto la seva Woman, una cançó que em sembla atemporal, sempre meravellosa, m'emociono.
Woman i can hardly express,
my mixed emotion at my thoughtlessness..
Bon any nou!

30 de desembre 2010

degas

La coiffure. Edgar Degas, 1896.

Fa temps que vull escriure sobre l'exposició Picasso davant Degas que hi ha actualment al Museu Picasso. Principalment perquè és una gran exposició. "És el primer estudi a fons sobre la fascinació que Picasso va sentir tota la vida per l'art i la personalitat de Degas, i de les profundes afinitats existents entre les seves obres polifacètiques."
Retrobo aquest quadre que ja havia pogut veure a la National Gallery de Londres i que sempre m'ha captivat. Aquest vermell sensualíssim...


Nu pentinant-se. Pablo Picasso, 1952.

I aquí una versió del tema dels pentinats en Picasso, i en blau. A aquestes alçades del segle XX Picasso encara sabia treure partit dels temes tòpics des de l'antiguitat, com una dona que es renta els cabells. En les seves imatges de dones rentant-se o pentinant-se, Degas hi serà sempre un punt de referència.

L'Absinthe. Edgar Degas, 1875-1876.

Quan estudiava a la facultat, amb una amiga somniàvem que de grans obriríem un bar que es diria L'Absenta...Aquest quadre va escandalitzar la societat de l'època. Uns indolents bevedors diürns a París.


Retrat de Sebastià Junyer i Vidal. Pablo Picasso, 1903.

En canvi els bevedors de Picasso es troben a Barcelona en un ambient nocturn. Ens miren fixament, no com els models de Degas amb la mirada absorta. Més agressiu, més punyent. Picasso va reformular la composició de Degas.

Jove ballarina de catorze anys. Edgar Degas,1879-1881.

I no podia faltar la ballerina. Emociona al veure-la. Va provocar moltíssimes reaccions al seu moment, pel seu naturalisme, per una realitat colpidora..."una flor de les clavegueres" van titllar-la els seus detractors. Sempre m'ha fet gràcia la devoció de Degas per la quarta posició de ballet!





25 de desembre 2010

agost

Immensa Anna Lizaran a Agost, l'obra de Tracy Letts que va guanyar el Pulitzer de 2008, una obra càustica, dura, tot i ser una comèdia-a estones, divertidíssima-. I ella, una Violet Weston cruel, passadíssima de voltes, exageradíssima, però alhora immensa. Poques vegades m'aixeco al aplaudir, i amb ella ho he fet. Sergi Belbel fa que una obra llarga, més de tres hores, ens resulti lleugera. Una escenografia brutal acompanya un grup d'artistes que brillen, dominen els personatges a la perfecció. I tot amb un regust de Tennessee Williams, de Faulkner...fins i tot el títol em va fer pensar en Llum d'agost.
Aquest desembre a més he anat a veure dues obres que també m'han agradat. Vida privada de Josep Maria de Sagarra i dirigida per Xavier Albertí, que em va semblar força digna i em va fer venir moltes ganes de llegir el llibre que oportunament m'ha caigut aquest Nadal, i Futuros difuntos de la companyia andalusa La Zaranda, molt interessant, impactant estèticament, un teatre de reflexió, amb uns bojos que deien grans veritats.

20 de desembre 2010

two


Two lovers. Es va estrenar el passat mes de maig, però no l'he vista fins el desembre en una reposició al Maldà. Una de les millors pel.lícules de l'any. M'ha encantat. Una autèntica joia.
Emocionant Joaquin Phoenix...

14 de desembre 2010

doors




Dissabte vem anar a veure When you're strange el documental de Tom DiCillo sobre The Doors.
Un viatge a través de la música, ple de poesia, sobre la banda americana. Ja fa quasi vint anys, quan érem estudiants, joves i apassionats, i ens acabàvem de conèixer, vem anar a veure The Doors d'Oliver Stone.
Recordo la impressió que em va fer Val Kilmer reencarnat en Jim Morrison. I el nostre viatge al cementiri del Père-Lachaise a París on, entre d'altres, vem buscar la seva tomba. Vaig pensar en els seus pobres companys de cementiri, guixats, ultratjats i empetitits, al costat del mite, mort en plena joventut i amb una bellesa insultant.
Doncs de tot, em quedo amb la darrera pel.lícula, amb imatges reals del grup, dels seus components, només material original. I amb la veu de Johnny Deep narrant-nos la història del grup mític. I amb una petita joia, escenes de HWY (Higway) la pel.lícula inèdita de Jim Morrison que va filmar el 1969 mentre era estudiant de cinema.
I una certesa personal: Jim Morrison tenia un gust excepcional per vestir-se, sempre l'he trobat elegantíssim.

01 de desembre 2010

castor

Castor era el sobrenom de Simone de Beauvoir. Mentre preparava les oposicions amb Sartre,
Nizan i Herbaud, aquest últim va escriure al seu quadern BEAUVOIR= BEAVER. Vostè és un castor. Els castors van en grup i tenen esperit de superació.
He gaudit moltíssim amb el llibre d'Araceli Bruch Pla Em sento estafada. Una lectura de Simone de Beauvoir. A partir d'aquest he retornat als llibres de la Beauvoir i ella ha retornat amb força a la meva vida. Als vint anys em fascinava. Era el meu ideal de dona. Cap a la trentena me'n vaig allunyar, em vaig acostar més als seus crítics, a Camus, i ara en canvi, la sento més propera que mai. Com una inspiració, com una guia. Són les dones com ella les que em motiven. Una dona que va lluitar tota la vida contra els convencionalismes, apassionada fins a la fi.


I a sobre, guapíssima. Simone de Beauvoir demostra que la vellesa pot estar plena de bellesa. Elegant, ultra chic, amb molt bon gust. Per cert en el llibre he descobert que de l'època de la guerra "ve l'ús dels turbants per dissimular les mancances de perruqueria. Simone s'hi acostuma i els converteix en un complement característic del seu vestuari que sempre més usarà."
Espero que es quedi amb mi. I aquests dies que ha estat molt present en els meus pensaments, que m'ha ajudat a reconèixer el que no vull a la meva vida, m'he sentit més lleugera. La seva lluita segueix sent la meva lluita.

25 de novembre 2010

copie

Fa unes setmanes vaig anar a veure Copie conforme d'Abbas Kiarostami. Em va agradar molt. La interpretació de Juliette Binoche ja val tota la pel.lícula, però a més em va semblar molt interessant. Kiarostami fa participar a l'espectador, no ens ho posa fàcil, hem de pensar, reflexionar, prendre decisions, posicionar-nos, interpretar la pel.lícula i avui en dia, cal ser valent per fer una pel.lícula així, doncs tot ho volem mastegat i senzill. M'ha agradat la història, l'estètica, la bellesa de la Toscana, dels intèrprets, de la vida. Sigui l'orginal o una còpia (tot i que la meva versió la tinc claríssima!).

11 de novembre 2010

caos


Estic més caòtica que mai! Necessito centrar-me i posar ordre en la meva vida.

10 de novembre 2010

jill


Divendres va morir Jill Clayburgh, protagonista meravellosa d'una de les pel.lícules de la meva vida, La luna de Bertolucci. Cada vegada que la miro em sorprèn la seva magnífica interpretació.
També va protagonitzar la inoblidable An unmarried woman. Una dona forta, independent, lliure i molt atractiva, va ser parella d'Al Pacino durant uns anys. No sóc parcial, perquè m'encanta, però no entenc la poca repercussió de la seva mort. Sempre em quedarà La Luna...

07 de novembre 2010

gata


Fa una setmana vaig tornar al Lliure de Gràcia després de deu anys. Des de l'abril de 2000 amb L'hort dels cirerers. Emoció de tornar a una sala estimada. Emoció per la remodelació que ens encanta. I molta, molta emoció per la Gata sobre teulada de zinc calenta de Tennesse Williams dirigida per Àlex Rigola en un dels seus millors muntatges. Una escenografia preciosa, una plantació de cotó, per un text duríssim que em regira l'estómac, que em manté en alerta, que em fereix. I uns actors que m'emocionen, que em porten al límit. TEATRE amb majúscules.

02 de novembre 2010

pipilotti

Pipilotti Rist a la Fundació Miró. Una de les experiències més fascinants de la meva vida. Enamorament total. Pipilotti, nom que adopta com a homenatge a Pipi Calzaslargas, Pipilotta para los niños soy...deia la cançó de l'altra heroïna de la meva infantesa.
Una de les millors exposicions, un viatge líric i visual per 10 obres que contemplem relaxats.
Asseguda per terra sobre coixins i moqueta o totalment estirada per veure les seves videoinstal.lacions en panells al sostre, suggerents, sensuals, són una finestra a un món estrany que ens embolcalla, ens bressola...em colpeix. Em sento extasiada.



Sip My ocean, 1996.

Aquesta peça parla del nostre desig profund i permanent d'entendre'ns totalment els uns amb els altres i del nostre desig gairebé impossible de ser sincrònics.

Rain Woman (I am called a plant), 1999

El tema de la comunió amb la natura. Rist contrasta la vida orgànica, representada pel cos nu i vulnerable caigut al terra sota la pluja, amb la domesticitat i esterilitat d'una cuina immensa sobre la qual es projecta el vídeo.


Lobe of the Lung, 2009

Les imatges d'aquesta instal.lació són un poema visual derivat de Pepperminta, primer llargmetratge de l'artista, que tracta de la nostra autocensura diària. Les contradiccions i les analogies en la vida humana i animal.
Ha estat una gran i meravellosa sorpresa en la meva vida!



27 d’octubre 2010

barceló

Moi. Anys 90, 2005.


Barcelona Barceló. Estiu Barceló. M'espero el mes de setembre per visitar amb més calma Barceló abans de Barceló (1973-1982) a l'Arts Santa Mònica i a l'octubre La solitude organisative (1983-2009) al CaixaForum. Dues exposicions brutals, independents i alhora complementàries. Em fascina l'obra de Barceló. Des de sempre i encara avui. El Barceló artista, pintor, escultor, gran creador i gran lector.
Moi és un autoretrat que va començar a pintar a Mali als anys 90. El va deixar en un racó, sense tocar-lo, durant una dècada. L'hivern de 2005 el va recuperar, el quadre havia envellit, començava a descomposar-se, les abelles havien fet un rusc a la boca pintada. La natura l'havia acabat. És una mostra de la fascinació que sent l'artista per la matèria orgànica, plena de sensualitat.




Puc navegar pel Níger a Barcelona. Barceló ens apropa a Mali. I la bellesa de les aquarel.les, de la llum d'Àfrica, quines ganes d'anar-hi!



Double portrait/Dues papaies,2005

Aquesta obra és impactant. Amb les protuberàncies d'una roca, l'artista va crear unes impressions profundes en un paper gruixut, humit. Al costat convex hi va pintar el seu amic Amon i al costat còncau l'interior d'una papaia tallada per la meitat.



La solitude organisative, 2008.

El retrat d'un goril.la amb posat seriós assegut en un racó, una mena d'autoretrat, un alter ego de Barceló. La solitud del creador. Un creador potent.

18 d’octubre 2010

davalú


Persecució nocturna a la perifèria de la ciutat. Miquel Barceló, 1981.
Davalú és el nom d'un dimoni armeni. Davalú o el dolor és un llibre de Rafael Argullol que vaig llegir el 2002 i que em va agradar molt. Davalú és com ell anomena el dolor físic. Aquests dies he pensat moltíssim en davalú, en el meu davalú particular, un vertigen agut que m'ha colpejat amb força i m'ha deixat totalment anorreada. Sense poder fer vida normal, ni llegir, ni mirar la tele, ni estar-me dreta, un mareig continu que m'ha obligat a estar-me dies ajaguda, enyorant la meva vida sense dolor, comprenent que la felicitat és la salut, fent mil propòsits de vida saludable que penso complir! Davalú ha martellejat sense parar el meu pobre cervell. M'he perdut espectacles programats, una festa d'aniversari infantil, avançar pàgines d'Inés y la alegría que m'està encantant, escoltar música, jugar, viure. Sort dels petonets acompanyats d'un "cura't mare" que fan que tot vagi millor.

04 d’octubre 2010

keats

Quan tenia divuit anys vaig anar al Cementiri dels anglesos de Roma, que és com denominen el cementiri protestant o dels no catòlics. Tot i que han passat molts anys recordo perfectament la tomba de John Keats que em va semblar preciosa. El seu nom no hi apareixia, només es referien a un "young english poet"maltractat per la crítica, i el seu epitafi que em va emocionar "here lies one whose name is writ in water", sembla ser que van ser unes paraules que va dir abans de morir.
Però Keats hauria d'emocionar-me de nou, molts anys després, veient la preciosa pel.lícula de Jane Campion, Bright Star, que ens explica la història d'amor entre Keats i Fanny Brawn durant els dos últims anys de vida del poeta. Una pel.lícula sòbria com la poesia de Keats, però alhora sensual i d'una bellesa fascinant. Que parla de poesia sense complexes. De fet, es reciten els poemes de Keats, es llegeixen fragments reals de les seves cartes a Fanny, tot perfectament integrat en l'acció.

I emociona... moltíssim. Eren joveníssims, s'estimaven malgrat tot, Keats no tenia res, va morir als 25 anys de tuberculosi, sense ni un cèntim, els seus pocs amics/admiradors li van pagar el viatge a Roma perquè necessitava un clima més càlid i on va acabar morint, lluny de la seva Bright star, la Fanny a qui va escriure aquest poema. John Keats va morir atacat per la crítica i sense cap reconeixement. Va acabar sent considerat, amb el temps, un dels més grans poetes romàntics.

15 de setembre 2010

dilluns

Vaig néixer un dilluns. La meva filla també, com la Patti Smith i el Robert Mapplethorpe. Nascuts en dilluns és el primer capítol de Just kids-Éramos unos niños- l'autobiografia emocionant que he llegit aquest estiu , una declaració d'amor a la vida, un cant a l'amistat tan intens que m'ha enganxat completament. D'una sinceritat brutal, la reina del punk ens fascina amb el seu amor per la ciutat, NY, i per Mapplethorpe el gran fotògraf que va ser el seu company de vida, amic, amant, còmplice, protector, germà...
Ja vaig explicar en un altre post la meva admiració per la Patti Smith, poeta, cantant, dibuixant, ARTISTA...després de llegir el llibre em confesso completament enamorada d'aquesta dona.
Emoció intensa...tens la sensació que acabes coneixent-los i al final plores per la mort de Robert i t'emociona compartir haver nascut un dilluns com ells.
(...)Je ne parlerai pas, je ne penserai rien:
Mais l'amour infini me montera dans l'âme,
et j'irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature, heureux comme avec une femme.
Sensation,1870. Arthur Rimbaud.
Un petit regal per la Patti Smith que sent devoció per Rimbaud, un poeta que a mi també em fascina.

09 de setembre 2010

sublim


Sublim adj. Que desperta una emoció pregona per la seva altíssima bellesa, immensa grandesa, per quelcom que ultrapassa la comprensió humana.
Aquesta és l'única paraula que trobo per definir Iphigenie auf Tauris que vaig veure dimarts al Liceu, l'òpera dansa que va dirigir i crear coreogràficament Pina Bausch el 1973 i totalment present espiritualment en els seus ballarins, els components de la Tanztheater Wuppertal.
Pina Bausch va situar els cantants en llotges, mentre que l'escenari era ocupat totalment per la dansa. Una meravella, plena de poesia, de màgia, de bellesa exultant, d'emoció vibrant...de pell de gallina. Vaig sortir pensant que la vida val la pena només per veure una cosa així.

06 de setembre 2010

capote

Estiu Capote. A Palamós fan una ruta per commemorar el 50è aniversari de l'arribada de l'escriptor. Fem el passeig literari basat en les vivències quotidianes de Truman Capote. Durant tres temporades ell i el seu company Jack Dunphy van viure a Palamós entre 1960 i 1962. Aquí va escriure A sang freda. A la Costa Brava buscava espais tranquils, lluny de les festes de Manhattan on concentrar-se i seguir un horari de treball.
Els dies següents em vaig llegir L'home dels pijames de seda de Màrius Carol que tot i que la seva escriptura és excessiva, barroca i embafadora em va agradar la idea,i malgrat algunes errades que detecto com a néta de palamosins, els "cotilleos" literaris em van.
La ruta literària acabava a l'Hotel Trias-on va arribar Capote-amb un dry martini, que a aquelles hores-abans de sopar-i amb l'estómac buit em va cremar per dins. Em falta molta cultura alcohòlica!

30 de juliol 2010

petits plaers

Un dels llibres que vull llegir aquest estiu és Petits plaers de Jane Bowles.Fa una setmana que estic de vacances i he anat pensant en els meus petits plaers d'estiu...com esmorzar davant del mar bevent un te mentre llegeixo El País, nedar al mar, sentint-lo, l'olor del Mediterrani, dels pins, de les savines, de les figueres, acompanyat del cant de les cigales, estirar-me tota molla al sol, sentint-lo dins meu mentre em carrega d'energia i de força per la resta de l'any, gaudir de la meva filla i de la meva parella, llegir tot el que la meva filla em deixi, anar en bicicleta contemplant la natura, els paisatges de l'Empordà i de Formentera, fer algunes sortides culturals, menjar peix, anar descalça, ser feliç...Bon estiu!
Per cert aquest Grec passat va ser un gran plaer, des de les propostes japoneses que vaig poder veure com Ki de Cesc Gelabert i Federic Amat, un gran plaer visual, a de Mishima dirigida per Joan Ollé, que em va recordar molt la Dimensió desconeguda, passant per la Venus de Willendorf de Iago Pericot i especialment vull citar dos espectacles que em van entusiasmar: Delicades de les T de Teatre i Coses que dèiem avui de Neil La Bute i dirigida per Julio Manrique. Un plaer.

16 de juliol 2010

gainsbourg

Per a mi aquesta és una de les parelles més glamouroses de la història! Vem anar a veure el biopic sobre Gainsbourg de qui som molt fans musicalment. Pel meu aniversari em van regalar el còmic que ha fet el mateix director del film, Joann Sfar. Retrata molt bé el mite amb virtuts i defectes. Els actors molt encertats, des d' Éric Elmosnino que clava al protagonista (és idèntic!) passant per Lucy Gordon, que per cert es va suïcidar abans d'estrenar la pel.lícula, fent de Jane Birkin a Laetitia Casta guapíssima fent de Bardot (que encara era més guapa!) i que sempre he llegit que va ser el gran amor de Gainsbourg, però jo sempre em quedaré amb la Birkin per qui tinc debilitat i a qui vam poder veure i admirar al Grec de 2003. Fa un temps que penso que m'agradaria moltíssim viure a París!

12 de juliol 2010

dies irae

Marta Carrasco és la gran coreògrafa del país. Els seus muntatges em fascinen. Dies Irae; en el Rèquiem de Mozart m'ha semblat un dels millors espectacles de dansa que he vist mai. Valent, reinvindicatiu, ple de ràbia, d'ira, de bellesa. I la música de Mozart plena de potència. A més amb la sorpresa inesperada, a més del Rèquiem podem sentir Soave sia il vento, potser la meva peça (terzetto) preferida de Mozart. Dies Irae és una denúncia, un clam contra el maltractament de la dona per part de l'Església, que l'ha condemnada i anul.lada durant segles, m'ha colpit i emocionat profundament.

04 de juliol 2010

dylan


El dia de Sant Joan vem anar al concert de Bob Dylan. Em va agradar molt i em va fer canviar d'opinió sobre ell. M'encanta la seva música, és un gran autor, poeta, músic...un artista magnífic i com molts pensava que era un egòlatra...em va semblar un artista generós, que s'entrega, que no té necessitat de saludar ni dir quatre tòpics sobre una ciutat i saludar en l'idioma local, cosa que a mi -sóc una asocial tímida- ja m'està molt bé. Ens va presentar la seva banda això sí,i donar les gràcies al final. Ens va regalar vells temes, entre ells, Just like a woman, Like a rolling stone, Blowin' in the wind...que em semblen meravellosos i tots ells interpretats de forma totalment reconeixible. Ell està en plena forma i el mite no em va desil.lusionar!

29 de juny 2010

vincere

La nit de la revetlla vem anar al cinema a veure una altra obra d'art, Vincere de Marco Bellocchio. Em va semblar magistral, en l'estètica, en les interpretacions, quina actriu més meravellosa és Giovanna Mezzogiorno, cada vegada m'agrada més, en l'ús de la ficció alternant-se amb imatges d'arxiu, en la colpidora història d'Ida Dalser, amant i mare d'un fill secret de Mussolini. Com vaig llegir en una crítica "una lliçó d'història i de cine".

24 de juny 2010

odissea


Diumenge vaig viure una altra nit màgica al Grec. Lluís Soler recitava/interpretava L'Odissea acompanyat pel músic Eduard Iniesta compositor d'una música moderna que em va sorprendre molt i donava molta força a l'espectacle. Tot i que la traducció de Carles Riba és difícil, Soler amb la seva veu meravellosa, la va fer lliscar molt suaument en nosaltres.
La conjunció d'astres era perfecte, teatre Grec, un text clàssic que és un valor segur, que va néixer per ser recitat i que és un plaer d'escoltar encara avui. Resultat: el públic dret aplaudint entusiasmat i Lluís Soler que ens regala una propina, l' Ítaca de Kavafis acompanyat de la guitarra amb sons mediterranis. Ideal per al Grec!

21 de juny 2010

bellesa

Aquest cap de setmana he vist al cinema dues pel.lícules meravelloses. Io sono l'amore de Luca Guadagnino, una autèntica festa pels sentits. Fascinant. Hem sortit entusiasmats. Un retrat dur,cruel sobre l'alta burgesia milanesa, sobre el dolor i sobre l'amor. Bellíssima en tots els detalls i
recordant a Visconti.

Villa Amalia
de Benoît Jacquot també és d'una bellesa exultant. Lenta, pausada, però intensa. És la història d'una fugida, d'un trencament rotund amb el passat a la recerca d'una nova vida, d'aconseguir ser una nova persona. Isabelle Huppert és una actriu sublim.
Hem fet un intensiu de bellesa!





18 de juny 2010

prometeu


Un dels meus petits plaers estivals és anar a la inauguració del Grec. Aquest any s'ha estrenat amb Prometeu d'Èsquil amb algunes intervencions de Heiner Müller i dirigida per la Carme Portaceli. Llegint les crítiques posteriors he vist que no ha agradat gaire...discrepo! m'ha semblat una bona obra, no de les millors estrenes però tampoc de les pitjors, bastant densa i filosòfica, però frapant. La veritat és que últimament no entenc a la gent, volen una obra en català, dirigida per algú del país, i a més a més que sigui fàcil, amena i divertida. Doncs a mi m'ha agradat les quatre veritats que ens ha engaltat la Portaceli, potser no som dignes del foc que ens va donar Prometeu!

15 de juny 2010

Fellini


No vull demostrar res, el que vull és mostrar. Federico Fellini.


Diumenge al matí vaig anar al Caixafòrum a veure l'exposició sobre Fellini, el circ de les il.lusions. Com sempre últimament, al darrer dia. Boníssima. Em va sorprendre molt gratament.
A través de moltíssimes fotografies, revistes, fragments de les seves pel.lícules, dibuixos seus, es mostra l'univers del director de cinema, ple de sorpreses, les seves inspiracions-es basava moltíssim en fets reals-, passions, obsessions...Un món creatiu vibrant i una frase per a la posteritat :"La televisión es el espejo donde se refleja la derrota de todo nuestro sistema cultural."

06 de juny 2010

murals


Mural de la Coopérative Féminine de Djajibiné Gandega "Djida" (Mauritània).
Tarda a la Fundació Miró visitant l'exposició Murals, pràctiques murals contemporànies.
Molt interessant. Ens mostra una panoràmica de les pràctiques murals realitzades per artistes africans, europeus, mexicans o nord-americans que treballen directament sobre la paret. Cadascun amb un estil propi, algunes pintures més tradicionals com la del grup de dones de Mauritània que pinten amb les mans, un mural preciós!, o la del tailandès Sakarin Krue-On que m'ha encantat, altres interactives, murs vegetals...una exposició plena de creativitat!

31 de maig 2010

medem


No puc entendre les crítiques tan cruels contra Medem. És un director que m'agrada molt, em fascina, Caótica Ana inclosa. I Room in Rome m'ha semblat una petita meravella. Com una obra de teatre filmada. Una pel.lícula de sensacions, plena de bellesa, amb escenes sexuals molt intenses, però molt delicades, la vida, la mort, el misticisme que envolta a Medem però amb molta lleugeresa. D'acord, no calia fer-la durar tant, hagués sigut millor uns minuts més curta, però no comparteixo gens tot el que havia llegit sobre ella (Crítiques pèssimes). I em quedo amb Elena Anaya, l'ànima absoluta de la pel.lícula. Per cert la preciosa fotografia del cartell és de l'Ouka Leele! (Això sí, retocada doncs es van fer la foto en bikini, cosa que no entenc, doncs es passen la peli nues!)
En fi, seré una "abducida fan de Medem" com ens descriu en Boyero.

21 de maig 2010

shakespeare


Nit de reis al TNC. Lleugera, divertida- seguim rient 400 anys després!- i amb totes les característiques de Shakespeare, amors, enganys, il.lusions...que fan que sempre m'enganxi a les obres de l'autor (precursor dels "culebrons") i m'emocionin els seus sonets...Preciosa escenografia i em rendeixo al treball de la Sílvia Bel (m'encanta aquesta actriu).
Inici de l'obra, Si amb música es nodreix l'amor, toqueu! (If music be the food of love play on)

12 de maig 2010

tàpies

Prajna=Dhyana. Antoni Tàpies 1993.


Tàpies m'apassiona. És un dels meus pintors vius preferits. Sense dubtes. Fa unes quantes setmanes vaig anar a la seva Fundació, que acaba d'estrenar remodelació-xulíssima!-, per veure l'exposició Els llocs de l'art, atreta pel magnífic llibre amb el mateix títol que em van regalar el Nadal de 1999 i que fullejo sovint. Es mostrava l'esplèndida col.lecció d'art de Tàpies, quin bon gust que té, és increïble, des de l'art egipci antic fins a l'art modern, ple d'objectes rituals, força peces orientals exquisides, un Goya, Max Ernst...encara augmenta més la meva admiració per l'artista.
A més podem veure obres de Tàpies brutals. Els seus estudis sobre el cos m'impacten. Tàpies cerca de fer-nos sentir dolor, talls, ferides, pell de tela foradada...

Mirada i mà. Antoni Tàpies, 2003.

Mans, peus, ulls..."vaig començar pintant ulls,acabaré pintant ulls"...Pintures matèriques que ens fan sentir la matèria a través dels ulls.


Figura sobre fusta cremada. Antoni Tàpies, 1947.

Pintures antigues, actuals totes plenes de força, de vida, de màgia, de saviesa. Sempre més profund. És un gran, gran artista. Realment em fascina.


05 de maig 2010

escriptors i gats

Últimament he vist un parell de pel.lícules que m'han agradat molt. The Ghost Writer (El escritor) de Roman Polanski et transporta al món de Hitchcock en un thriller molt interessant. M'ha semblat una gran pel.li, amb un Ewan McGregor fascinant. Paper a l'alçada de Trainspotting, per a mi la seva millor interpretació, fins ara. Ah! i quins exteriors més magnífics!

Nadie sabe nada de gatos persas de Bahman Ghobadi reflecteix la vida a Teheran, precioses les imatges de la ciutat de les caravanes de cotxes...quin trànsit més bèstia! Plena de ritme, plena de música, un pèl trista i amb moltes reflexions...