29 de gener 2014

seeger

Ha mort Pete Seeger. Poc a poc van morint tots els meus referents, de la infància, de la joventut…el meu món va desapareixent. Em va sorprendre ahir que tothom fes referència al Pete Seeger combatiu, gran defensor dels drets civils i no es parlés de la seva relació amb els nens, Sesam's street etc…Per a mi Seeger és la meva infància, és Xesco Boix que va versionar un munt de les seves cançons, és Abiyoyo, és Què se n'ha fet d'aquelles flors?, és la banda sonora del meu jo nena. I a casa segueix, més viu que mai. La meva filla, fa poques setmanes encara ens va fer escoltar tots els cd que tenim de Xesco Boix i d'Ara va de bo ( i en tenim un munt!) d'inici a fi, sense saltar-nos cap cançó! Seeger no passarà mai de moda.
I m'encanta aquesta fotografia i m'ha fet pensar que vam ser una generació afortunada, teníem la gran Emma Cohen fent de Caponata a Barrio Sésamo, els Comediants i Els joglars a Terra d'escudella…I Xesco Boix que ens va apropar al gran Pete Seeger.

27 de gener 2014

fum

                                          Fum, fotografia David Ruano.

Fum al TNC. M'ha agradat molt l'obra escrita i dirigida per Josep Maria Miró. La situació, la tensió, la interpretació, esplèndida Carme Elias per sobre de tots, en un paper que m'ha recordat a les grans dives del cinema negre, les mentides, els enganys,  la traïció, la falsedat, les aparences…totes les baixeses humanes darrera una cortina de fum. Una obra intel.ligent que enganxa, que provoca, que incomoda.
Molt brillant.
I parlant de fum…fa setmanes que dubto si comentar o no La grande bellezza de Paolo Sorrentino. Perquè a mi no em va agradar gens. Em sembla una pel.lícula completament buida, banal, avorrida, snob, que no em va transmetre cap tipus d'emoció. I mira que anava molt ben predisposada, animada per totes les bones crítiques, per les ganes de veure Roma, una ciutat important en la meva vida i molt viscuda…però a mesura que avançava l'obra de Sorrentino m'anava empetitint en la butaca…No pot ser! Em sembla un sacrilegi comparar-la amb Fellini, però quina Dolce vita han vist?, i totes les cites de Proust i Céline, però on són? Em sembla tot d'una impostura al.lucinant, anar deixant cites sense sentit, personatges absurds sense aprofundir, intentava relacionar al personatge amb el Des Esseintes d'À rebours  de Huysmans, que era amb qui em feia pensar una mica, però la veritat és que no s'ho mereixia. Només em va agradar el pis meravellós davant del Colosseo perquè fins i tot trobo que la fotografia (espectacular això sí) no fa justícia a la bellesa de Roma. La resta, la buidor més absoluta. Potser no entenc res…és un retrat, avorrit, de la decadència occidental? Quan ja em pensava que era l'única al món, he sabut per amics italians que a Itàlia està rebent moltes crítiques, hi ha una gran controvèrsia…Jo crec que hi ha pel.lícules molt millors, més autèntiques, que mereixen els premis, jo sincerament no la premiaria mai, és més no la recomano a ningú. De gustibus non disputandum.

17 de gener 2014

charlotte

 
 M'encanta la Charlotte Gainsbourg. De sempre. Em sembla una actriu fascinant. I m'agrada Lars von Trier tot i anar sempre a veure les seves pel.lícules amb una certa incertesa. Tenia dubtes sobre on em portaria amb Nymphomaniac, la seva darrera obra. Em van entusiasmar Melancholia, Dogville, Breaking the waves, Dancer in the dark…però a Antichrist no el vaig poder seguir, malgrat que considero que té un dels millors inicis que he vist mai en una pel.lícula, però em vaig perdre entre mutilacions, sang i horror. Però ara em reafirmo, malgrat la seva misogínia, és un director apassionant. I Nymphomaniac part. 1 m'ha agradat, i molt. La bellesa de les imatges, les emocions, és una pel.lícula molt emocional, de ferides, de solituds. I amb la Gainsbourg, hipnòtica com sempre, tot i que en aquesta primera part la seva presència és escassa, increïble Stacy Martin fent el seu paper de jove, de fet és la gran protagonista en aquest primer volum, la Charlotte ho serà del segon. I Nymphomaniac és molt més que sexe, és música, és literatura, és art…Bach, Poe, Uma Thurman fent un paper colpidor…Sentiments i sensacions.
                                Fotografia d'Andrew Birkin, 1971.
I per Nadal em van regalar aquest preciós llibre de fotografies, Jane & Serge d'Andrew Birkin (sí, el germà de Jane) sobre els mítics pares de la Charlotte. I aquesta fotografia em provoca una especial tendresa doncs s'hi veu ella de molt petita amb la seva germana gran Kate Barry (filla de Jane i del compositor John Barry, el de Memòries d'Àfrica entre d'altres). Kate Barry, una gran fotògrafa que va morir el passat desembre i penso en el gran dolor de Charlotte a qui estava molt unida. Aquest dolor que sap expressar tan bé.