Louise Bourgeois. Annie Leibovitz, 1997.
Quan vaig saber que Louise Bourgeois era l'artista plàstica convidada al Palau de la Música Catalana em vaig alegrar molt. M'entusiasma la Bourgeois. És una de les meves artistes preferides i per tant vaig córrer cap al Palau, replet de turistes, per veure La sage femme, una part de la col.lecció de Maria Fluxà, mallorquina, col.leccionista i amiga de Louise.
Spiral woman. Louise Bourgeois, 2003.
Una exposición petita, íntima, pero on són presents les fòbies, fílies i obsessions que van marcar la vida de l'artista. Una obra profundament autobiogràfica amb el cos femení com a gran protagonista.
En el meu art, habito un món de la meva pròpia creació, prenc decisions. Tinc el poder. En el món real, no desitjo poder. Louise Bourgeois.
Em va encantar aquesta breu i exquisida exposició. A més el dia abans vaig llegir un llibret que corria per casa Vida de Louise Bourgeois de Luís Armengol que em va fer recordar l'univers propi de l'artista, la seva infància que va marcar poderosament la seva obra.
Femme Maison. Louise Bourgeois, 1947.
La casa com a escenari d'opressió i confinament però també de protecció. Cos i arquitectura.
L'esperit combatiu i feminista de Bourgeois, artista versàtil i molt lliure que no es sometrà a cap ideologia.
Em fascina el seu món simbòlic, íntim que connecta amb els sentiments.
Ocells i llops de Josep Maria de Segarra al TNC, dirigida per Lourdes Barba. Exquisida també Carme Conesa protagonitzant l'obra de Segarra que em va sorprendre molt gratament. Quina temporada del TNC! El canvi de direcció ha sigut molt positiu perquè portem un curs esplèndid, Terra de ningú, La rosa tatuada, Fum, Doña Rosita la soltera, Ocells i llops…Un món que s'enfonsa, el de la dona mimada, nina, que viu de cara a la galeria, estimant els seus ocells, en un món fals, en una època fosca, grisa, trista, asfixiant on les persones es poden convertir en llops. I on un Segarra valent ens parlava ja d'avortament, homosexualitat, hipocresia…va escriure l'obra entre 1947 i 1948. Molt recomanable.
I dissabte a la nit vem anar a veure Pablo Carbonell amb Canciones de cerca. Una dosi d'alegria, vaig riure moltíssim, de bona música, amb unes lletres al.lucinants, un poeta gamberro, però amb un gran domini de la paraula per explicar les seves històries cantant. I em van flipar les seves versions de Another brick in the wall i Ne me quitte pas. Feia temps que no plorava de riure, i en aquests temps, foscos, grisos, individualistes i absurds em feia molta falta!