Shakespeare

 Quina preciositat, Hamnet, la pel.lícula de Chloé Zhao. Plena d’emoció, de delicadesa, de gran sensibilitat. I sí, ho diré, el llibre de Maggie O’Farrell, és encara millor, però Zhao ens fa fer un viatge íntim al nostre dolor, a les nostres emocions, a la nostra espiritualitat. Recrea l’època amb una gran bellesa, potser massa? Quin Shakespeare tan guapo i sexy és Paul Mescal! Que allunyat del Retrat Chandos!

Meravellosa la Jessie Buckley interpretant Agnès, aquesta dona avançada, mig bruixa, connectada a fons amb la Natura. Em deixa acompanyar-la en el seu dolor, un dolor que flota en tot moment, però que ens portarà a l’Art com a cura, com a esperança en un futur. 

I vaig pensar molt en la pel.lícula del Kenneth Branagh, All is true (que aquí es va dir L’últim acte), on ell feia de Shakespeare, molt semblant al del retrat, i on també s’explicava, de manera molt més real, les relacions amb la seva família, les seves filles, les conseqüències de la mort de Hamnet, la seva dona, interpretada per una gran Judi Dench, que era vuit anys més gran que ell. Vaig tornar a mirar- la, en aquests dies tan shakespearians. 

Una batalla tras otra de Paul Thomas Anderson, ha sigut la gran pel.lícula de 2025, i per molts crítics, la millor. Finalment la vem veure al cine. Em va semblar molt brillant, i es mereix tots els premis, perquè malgrat la seva violència revolucionària, és un cant als moviments radicals nord-americans dels anys 60, traspassats a l’actualitat. És provocadora, ràpida, furiosa. I sobretot, és un atac a la realitat actual, fastigosa i depriment. I el Di Caprio em va agradar molt, tan vulnerable i divertit, tan Lebowski! I Sean Penn, i Benicio del Toro i Viva la revolución!

He anat veient coses, però que m’hagi agradat molt, Com vaig aprendre a conduir de Paula Vogel a la Sala Beckett, dirigida per Marilia Samper. Una obra que va guanyar el Pulitzer i que m’ha colpit molt. El drama dels abusos, l’abús disfressat d’afecte, un text dur, però alhora ple de lleugeresa i humor. La Mireia Aixalà, esplèndida, com Ivan Benet i tota la resta, brillants, cantant, tocant, emocionant. També és un viatge emocional, compromès i intel.ligent.

La foto és el Retrat Chandos, suposat retrat de William Shakespeare, atribuït a John Taylor, 1600-1610.

Diari madrileny

No ens va ploure i vem poder passejar.

Divendres: per culpa dels retards per la lentitud en què circulava l’AVE, no vaig arribar al teatre. Únic moment de pluja, aiguaneu i molt fred.

Dissabte: caminant, vem anar fins al Museo del Prado per veure l’exposició de Juan Muñoz. Sí, el marit de Cristina Iglesias, de qui, fa pocs mesos, vaig veure la magnífica retrospectiva a La Pedrera. Esplèndid recorregut per l’obra de qui va ser un gran escultor. Les seves figures enigmàtiques, els seus referents, els seus diàlegs amb Velázquez, molt emocionant la seva obra davant Las Meninas. 

Warhol, Pollock y otros espacios americanos al Thyssen. Com una continuació de l’exposició de la Miró. Hi vaig veure el millor Warhol, per a mi, quan fascinat per Pollock, dubtava entre l’estil expressionista i el pop. Pollocks intensos, vaig retrobar obra de la Lee Krasner i la Helen Frankenthaler. I les precioses fotografies de Sol LeWitt i un Rothko meravellós. Ens vem passar molta estona mirant les pel.lícules de 16 mm, en blanc i negre i sense so, que Warhol va fer entre el 1964 i el 1966 a Bob Dylan, Lou Reed, Susan Sontag, Nico, Dalí, Duchamp, Edie Sedgwick entre d’altres.

Al vespre vaig anar al preciós Teatro Español de la Plaza Santa Ana a veure Luces de Bohemia de Valle-Inclán, dirigida per Eduardo Vasco. La temporada passada va esgotar totes les entrades, i vaig aprofitar la reposició. Em va encantar, fins ara la millor versió que he vist de l’obra. A més, poder veure-la a Madrid, a dues passes del callejón del Gato, on a inicis del segle XX, un comerciant havia col.locat uns miralls deformants, i on passen els protagonistes de Luces de Bohemia i expliquen les bases del esperpento. 

Diumenge: Maruja Mallo, máscara y compás al Reina Sofía. Meravellosa retrospectiva, motiu del viatge. Em va fascinar. Mallo, la gran artista de la generació del 27, de la tradició i l’avantguarda. La festa de les seves Verbenas, plenes de la vitalitat i la creativitat del poble, les seves Estampas, els seus viatges a París on contacta amb els surrealistes, el seu compromís amb la República, l’exili, les seves investigacions, les Natures vives, les Cabezas on barreja les races, els gèneres, els regnes. I la seva absoluta modernitat. Mallo va ser una de les Sinsombrero. Ella i Margarita Manso, acompanyades de Dalí i Lorca, es van treure el barret, una tarda dels anys 20, a la Puerta del Sol de Madrid. Una actitud transgressora, per alliberar les idees. Les van apedregar i insultar. 

Robert Capa. Icons. Vem enganxar l’últim dia de l’exposició al Círculo de Bellas Artes. Una gran retrospectiva dedicada al fotògraf. Moltes fotografies, objectes personals, publicacions originals. Molt interessant i colpidora. La part de la Guerra Civil, a tope de gent, amb la polèmica Mort del milicià, i la revista Life al costat, amb el reportatge. Les poques fotografies, impactants, que es van salvar del Desembarcament de Normandia, l’emoció del seu últim reportatge, i potser, la última fotografia a la guerra d’Indoxina.

I tornar a casa. I vaig anar a veure, al Liceu, Balkan Erotic Epic de la Marina Abramović. Un cant d’amor als Balcans, als seus rituals espirituals, a l’erotisme. Dansa, música, mòbils segrestats, em sembla bé, també ho va fer Bob Dylan, però una durada excessiva. Si enlloc de tres hores, sense parar, hagués fet el mateix amb una hora i mitja, m’hagués agradat més. I a mi, les durades llargues no m’espanten gens, però aquí eren repeticions excessives, que acabaven sent monòtones. Això sí, veure-la al final, ballar un moment, en un hivern blanc, amb els cants de la seva infància, va ser molt bonic. I agraïment a una altra transgressora. 

La fotografia de la gran Maruja Mallo, intervinguda per ella, vestida d’algues a la platja de El Tabo, a Xile, el 1945. 

Onada

 

M’ha agradat la Nouvelle Vague de Richard Linklater, el seu homenatge a aquella revolució artística i a Godard que ens va portar la modernitat. Sí, d’acord, m’agrada més À bout de souffle, més rupturista, lleugera, flueix millor. Jo la vaig tornar a veure uns dies abans d’anar a la pel.lícula del Linklater. Hi ha gent que ho fa després. A mi m’ha servit de molt, per reconèixer moments concrets, diàlegs, situacions, llocs. De fet, al tornar a casa, vaig mirar-ne, de nou, algunes escenes. 

Nouvelle Vague també és estèticament preciosa en el seu blanc i negre. I un cant a París, a l’amistat, a la bellesa i la veritat per damunt dels diners. A copiar o fer la revolució! Hi són tots, el món dels Cahiers du Cinéma, Truffaut, Chabrol, Rohmer, Rivette, la Gréco, Bresson, Rossellini, Varda…

I la música, la Nouvelle Vague de Richard Antony, el Come prima amb la veu de Dalida, Sacha Distel i el seu Scoubidou…i els cafès de Montparnasse, la camiseta del New York Herald Tribune, el vestidet de ratlles, els posters de Picasso. Un món que a mi, em fascina. Uns actors increïblement semblants als vertaders protagonistes, això sí, Guillaume Marbeck és més guapo que Godard.

I Wagner com una altra onada, poderosa i magnífica. Vem anar al Liceu a veure Tristan und Isolde amb la meravellosa Lise Davidsen que debutava en el rol d’Isolda, i va entusiasmar a tothom. Va ser el meu primer Wagner i vaig entendre perquè desperta tantes passions, és una música que embolcalla, que arrossega a cantants, públic, músics. Vaig poder veure, de nou, la directora d’orquestra Susanna Mälkki, tan emotiva i alhora plena de força. Va ser un espectacle extraordinari. Jo havia llegit els dies anteriors el Romanç de Tristany i Isolda de Joseph Bédier, que va adaptar i completar els fragments dels antics romans tristanians del segle XII, en la traducció de Riba, i m’ho vaig passar molt bé amb aquesta lectura. La versió de Wagner em va semblar molt més simplificada però em va fer gràcia llegir en el llibret, que mentre gestava l’òpera mantenia una relació amb l’esposa d’un seu mecenes i això va inspirar la relació adúltera de Tristany i Isolda.

Demà marxem els dos a Madrid, deixant el nostre pis com a biblioteca estudiantil, a passar el cap de setmana ple d’art, exposicions i teatre, dubto que passegem gaire doncs el pronòstic del temps és pèssim.

La foto és la Zoey Deutch com a Jean Seberg (vaig pensar molt en la seva dramàtica vida, fa uns anys vaig llegir S. ou l’espérance de vie del seu fill, Alexandre Diego Gary, sobre la vida dels seus pares que em va impactar) i Guillaume Marbeck com a Jean-Luc Godard a Nouvelle Vague de Richard Linklater, 2025.

26

 26. He començat aquest any, violent i difícil, de manera efervescent. Camus, Miró, Jarmusch. Tinc l’agenda plena de teatre, art, música…però aquests dies hi he pensat i vull ser més conscient, viure-ho de manera més espaiada i tranquil.la.

Vaig passar el cap d’any a casa, en calma, tête-à-tête (la filla ja fa els seus propis plans), acabant de llegir Orgull i prejudici, per celebrar el 250è aniversari de la Jane Austen. Em va tenir ben enganxada a la lectura. 

El dia 1, vaig anar a veure L’étranger, la versió que n’ha fet François Ozon. Volia començar l’any amb Camus, escriptor adorat, tan elegant, intel.ligent i seductor. No cal dir que el llibre és molt millor, és una obra meravellosa i per això cal ser valent per fer-ne una pel.lícula. Ozon és molt fidel a Camus. Benjamin Voisin és un magnífic Meursault. També m’ha agradat la Marie de Rebecca Marner. I l’esplèndida fotografia en blanc i negre. I com el director remarca amb sutilesa l’amoralitat, la impassibilitat, l’apatia, la justícia i la llibertat. I Killing an arab de The Cure! 

Miró i els Estats Units ha sigut la meva primera exposició de l’any. Finalment, una expo temporal de la Fundació Miro que m’ha agradat molt (alguna m’havia semblat molt fluixa).

Començar el 26 amb totes les precioses Constellations de Miró, reproduccions això sí, que sempre m’han emocionat, perquè les va començar a Varengeville-sur-mer, a la costa normanda, fugint del París ocupat. Perquè són el fruit del trauma de la Guerra Civil, dels nazis que avancen per Europa. Són el meu Miró preferit, que pinta escoltant Bach i mirant les estrelles del cel d’un món destrossat. Em va semblar també fascinant poder veure The seasons de Lee Krasner. Vaig recordar com m’havia agradat aquesta dona a la pel.lícula Pollock d’Ed Harris. Per cert, gran errada del traductor del darrer llibre de la Patti Smith, El pa dels àngels, en un moment parla de l’estudi de Pollock i Krasner, i ell (el traductor) la masculinitza amb un “en” Lee Krasner. No s’ha pres la molèstia de buscar qui era, cosa que m’ha molestat profundament, doncs precisament, en aquesta exposició, es pot veure la lluita de les dones artistes del moment per defensar el seu art.

Father Mother Sister Brother de Jim Jarmusch. Amb una estructura episòdica, típica del seu cinema. La família, les relacions entre pares i fills. A New Jersey, Dublin i París. Un meravellós Tom Waits, una gran Charlotte Rampling. I Cate Blanchett i Vicky Krieps, actrius preferides. I la sutilesa, i la melangia, i el temps que passa i els silencis…

La fotografia és Albert Camus aux Deux Magots retratat per René Saint-Paul, 1945.

Films

 

És la Nit de Nadal. Soc a casa, tranquil.la, escoltant el Cant de la Sibil.la. Penso que m’agrada molt el cinema. Darrerament m’he fet el propòsit de posar-me al dia, anant-hi més sovint. M’he perdut algunes pel.lícules que hauré de veure a casa, a Filmín o altres, perquè aquesta tardor m’he tancat molt en mi mateixa, m’ha costat sortir. Però no és el mateix, al cine em concentro més, entro més en l’obra, malgrat que sovint em trobo gent maleducada fent soroll, parlant, menjant…però tot i així, la màgia de la sala fosca i el projector m’atrapen.

He vist tres pel.lícules dirigides per tres dones ( el món, finalment!, va canviant).  Dye my love de Lynne Ramsay amb una hipnòtica i provocadora Jennifer Lawrence. La caiguda als inferns d’una depressió postpart. Alguns moments visuals estètics i bonics. Certa inspiració en A Woman Under The Influence de Cassavetes. Vaig pensar en el conte el Paper de paret groc de Charlotte Perkins Gilman que vaig rellegir al tornar a casa, perquè recordava la desfeta mental d’una dona obsessionada en el paper de paret de l’habitació.

The mastermind de Kelly Reichardt amb un gran, com sempre, Josh O’Connor, de qui soc fan absoluta. Una bonica pel.lícula, minimalista i sutil, de perdedors, de quadres d’Arthur Dove, de música de jazz, d’anys 70. Una història senzilla però molt profunda.

Los domingos d’Alauda Ruiz de Azúa, guanyadora de la Concha de Oro, m’ha decebut una mica. Entenc la seva posició equidistant, al presentar el dilema entre la noia que vol ser monja de clausura i la seva família. Hagués volgut saber millor, com arriba a aquesta decisió. Grans interpretacions, això sí.

Però la millor pel.lícula que he vist en aquest meu retorn cinèfil, ha sigut Sentimental value de Joachim Trier. M’ha agradat MOLT. M’ha emocionat la vida d’una casa familiar, l’esplèndida Renate Reinsve interpretant una actriu de teatre amb atacs de pànic escènics. El seu pare, Stellan Skarsgård, magnífic, fent de director de cinema. La distància abismal entre pare i filla.L’ Elle Fanning com a famosa actriu americana. I Oslo, i la bellesa, i l’amor, i la vida.

Seguiré. Bon Nadal.

La fotografia és de Josh O’Connor retratat per Mert Alas i Marcus Piggott.

Clavé

 

Amb motiu del vintè aniversari de la seva mort, el Palau Martorell va dedicar una gran retrospectiva a Antoni Clavé, gran figura de l’art del segle XX. 

Em va agradar molt poder veure peces procedents de col.leccions privades, els seus inicis barcelonins amb els cartells que pintava pels cinemes, el seu exili i triomf a París on es va consagrar com un artista de projecció internacional. La seva estada a la Nova York dels anys 70. Pintura, gravat, el seu papier froissé, molta força i potència.

A més, vem poder anar al Palau de la Generalitat, on amb prèvia inscripció, s’obrien amb motiu de la retrospectiva, les sales Clavé, que es troben just a sota el Pati dels Tarongers. Una experiència divertida, per a nosaltres, sortir per la porta gran de la Plaça Sant Jaume.

I vaig veure, fa unes setmanes, La corona d’espines de Josep Maria de Sagarra al TNC dirigida per Xavier Albertí. Amb una Àngels Gonyalons pletòrica i una resta d’actors i actrius també brillants. Que bonic em va semblar el català en vers, tan ric i suggestiu. Ja sé que cada generació troba que la llengua es va empobrint, i passa amb totes les llengües que tinc al voltant, castellà, italià, francès…però sap greu. L’argument no deixa de ser un fulletó, però amb molt sentit en el seu moment històric, i el muntatge esplèndid.

Estrany riu és l’opera prima d’un jove cineasta, Jaume Claret Muxart. El riu és el Danubi, i em va fer pensar en aquest últim estiu, que vem viatjar a Àustria i vaig veure el riu a Viena, a Melk i a Mauthausen, on el vaig veure més bonic que enlloc. Després ja vem anar cap als Alps i el vem abandonar. La família de la pel.lícula fa una ruta amb bicicleta seguint el riu. És una pel.lícula preciosa, intimista, amb uns adolescents guapíssims que descobreixen la vida, el pas al món adult, a la sensualitat. I les ganes de llegir a Hölderlin, que per sort tenia a casa.

I també he vist Caza de brujas de Luca Guadagnino, amb una gran Julia Roberts, una carismàtica professora de filosofia de Yale, plena de dubtes i secrets. Molt homenatge a Woody Allen usant la mateixa tipografia en els crèdits i retratant aquesta intel.lectualitat americana. Moltes converses sobre ètica, política, feminisme….i algunes un pèl feixugues. Però a mi, m’agrada veure aquest món, aquest ambient, i per tant, aquestes pel.lícules.

La fotografia és d’Antoni Clavé retratat per la seva filla Madeleine Clavé.

Laurie

 

He fet una pausa llarga perquè he tornat a estar malalta. Aquesta tardor m’estic emportant tots els virus al meu cos. I em costa recuperar-me.

He vist coses, això sí, interessants i estimulants. 

Vaig anar a veure la fascinant Laurie Anderson a l’Auditori. Va ser un concert/performance increïble. Acompanyada d’un grup de músics fantàstic, la seva veu, les seves paraules, sons, idees circulaven entre nosaltres amb una gran lleugeresa. I amb Reed, Dylan i Burroughs presents. Vem acabar tots fent tai-txi amb ella, tan flexible, tan dolça i potent, tan atractiva.

Vaig veure Akhnaten, l’òpera de Philip Glass al Liceu. Una meravella. Hipnòtica visualment i musicalment. Amb l’Himne al Sol que Glass va dir que havia de ser cantat en la llengua d’on es representés l’obra. I Anthony Roth Costanzo ens el va cantar en un català impecable. Quin faraó tan magnètic i alhora fràgil ens va regalar. Va ser un espectacle inoblidable.

I un parell de pel.lícules. N’hi ha moltes que vull veure. Espero que aquesta setmana em pugui posar una mica al dia. 

Mi amiga Eva de Cesc Gay em va agradar molt. Barcelona, Roma, l’amor, l’amor propi, l’amistat. Amb una gran Nora Navas. Una comèdia intel.ligent i tendra.

Adorable de Lilja Ingolfsdottir és, en canvi, un drama noruec que reflecteix una crisi de parella i una baixada als inferns d’ella. Hi batega Bergman en aquesta dona, esplèndida Helga Guren, frustrada, patidora però que sabrà trobar-se.

La fotografia és de la meva/nostra estimada Diane Keaton retratada per Norman Seeff el 1975. La seva mort em va fer mal. Protagonista d’algunes de les meves pel.lícules preferides, de sempre.

Passió

 

He passat menys de 20 hores a Madrid. Volia veure el concert de la Patti Smith per celebrar els 50 anys del seu disc mític, Horses, un disc que m’encanta. Quan es va anunciar la gira, tocar Horses de cap a peus, en teatres bonics, em vaig entusiasmar. Després, vaig veure que només ho faria en molt poques ciutats europees, la més propera Madrid, al Teatro Real, però em vaig animar i em vaig comprar l’entrada i els bitllets de tren.

Durant el viatge vaig començar a rellegir el seu llibre Uns marrecs, aquesta vegada en català, un llibre fascinant, com la seva vida.

Quan vaig arribar, vaig tenir temps d’anar a veure el documental Dolores Ibárruri, Pasionaria  d’ Amparo Climent. Em va agradar veure’l a Madrid, la ciutat del No pasarán, del Sí, sí, sí Dolores a Madrid que es corejava als 70, per exigir el seu retorn de l’exili. Em va agradar molt descobrir la vida, tan intensa i dura, d’aquest mite del segle XX. Pasionaria icònica. El seu feminisme, que difícil ser una dona amb talent i poder, sobretot en aquells moments. El seu dolor per la pèrdua de quasi tots els seus fills, només la va sobreviure una filla, de 6 que en va tenir. La sorpresa del seu catolicisme, d’una valentia brutal, deixar el marit, perquè no vol acompanyar-la a Madrid, on la reclamen per escriure articles, usarà el pseudònim Pasionaria perquè era Setmana Santa. Venir-hi sola amb els dos fills que li queden i emprendre una carrera política. I tot el que va venir, i les seves contradiccions, que també hi van ser. Aplaudiments al final de la sessió. Vaig recordar, la seva tomba, al cementiri civil de Madrid, que vaig veure fa uns anys.

El concert de la Patti Smith, una altra dona icònica, va ser sensacional. Tan jove, a punt de fer 79 anys! Plena de vitalitat, de poesia, de força, d’amor que ens regala. Va cantar tot el Horses d’una tirada, em va fer molta gràcia quan es va aturar i ens va escenificar que girava el disc i començava la cara B. I el seu pacifisme, el seu anhel d’un món millor, que hauríem de ser capaços de construir, la seva dolçor. Patti com la Pachamama que ens bressola.

I al matí, abans d’agafar el tren, vaig aturar-me un moment al Thyssen, per veure l’exposició Gaza a través de sus ojos. Fotoperiodistes de UNRWA han documentat la vida sota el setge. Són fotografies molt dures, però també molt boniques, malgrat tot l’horror que mostren, sense signar, per protegir els seus autors.

La destrucció, la por, la fam, la pèrdua. L’Infern a Gaza. I vaig escollir aquesta foto, perquè hi vaig veure tota la llum del nostre Mediterrani, tot el dolor que ens infligim els humans, una i altra vegada.

La primera foto és la Dolores Ibárruri, retratada el 1978 per Manel Armengol.

Fosca

La mort i la primavera és un títol esplèndid. El millor possible. És també una novel.la enigmàtica, potent, fosca però alhora molt bella, insòlita, poètica en tot el seu dolor. M'ha entusiasmat (estic convençuda que serà un dels millors espectacles de la temporada) el muntatge que n'ha fet La Veronal. Una meravella del Marcos Morau. Reflecteix perfectament el món que va crear la Rodoreda, "des de la tristesa i la ràbia, però també des de la resistència". Un espectacle de dansa, música, quina meravella la Maria Arnal!, creant un poema visual. M'ha colpit, emocionat, fascinat. 

 També hi ha molta foscor en La Majordoma de Josep Maria Miró interpretada magistralment per Rosa Renom. L'he vista al Heartbreak Hotel i m'ha enganxat aquest monòleg dur, aquest viatge a l'Infern, aquesta destrucció de la bellesa. Impactant.

 I una mica de llum amb La guineueta astuta de Leoš Janáček al Liceu. Una òpera curta, de 1924, en txec, a partir d'un llibret de tires de còmic. Descriu la vida del bosc, l'instint vital dels animals i la relació dels homes amb la Natura. Una petita delícia amb escenografia de Barrie Kosky molt imaginativa, plena de llums, amb un bosc abstracte de cortines platejades, i un ambient proper al circ i al cabaret. Una sorpresa molt agradable. 

 La foto de la Mercè Rodoreda, que m'encanta, és de l'Arxiu de la seva Fundació, però ningú en cita l'autor.

Inici

 

El dia que va morir Robert Redford em vaig posar malalta. He començat així el curs, tinc l’agenda plena de coses per veure, gaudir, pensar, però m’he trobat malament. Estem vivint un moment històric tan horrible, que em costa, cada vegada més, ser optimista, creure en un futur, en les persones, en la humanitat. I aixó, emmalalteix.

Per sort, ja havia vist la Romería de Carla Simón, plena de bellesa intensa, de sentits, el mar, les illes Cíes (un viatge que no vem arribar a fer pels 40 anys de S., ja en fa molts…). Em va agradar molt aquesta recerca dels orígens, de veritats incòmodes. I la segona part de la pel.lícula, la meva preferida, quan entra en el món dels seus pares, de manera onírica, màgica, per a mi, una redempció. Hi vaig anar (al cine) amb la meva filla, amiga de la protagonista absoluta, la Llúcia Garcia, que està esplèndida.

I he començat la temporada teatral al Lliure amb El mestre i Margarita dirigida per Àlex Rigola. M’ha decebut una mica, perquè aquest estiu vaig rellegir el llibre de Bulgákov que és magnífic, i trobo que el muntatge no aprofundeix gaire en les diverses trames, hi passa de manera molt superficial. La primera part és molt potent, visualment, em va agradar força. Però a la segona part, tot decau. Malgrat alguns encerts, com el preciós vol de Margarita sobre Moscou, molt ben resolt, la resta, per qui no hagi llegit el llibre, crec que no ha de ser fàcil de captar. 

També és veritat que hi anava amb moltes expectatives, vaig veure el muntatge de l’obra que en va fer el Theatre Complicité, al mateix Lliure, el 2012. Una de les millors obres que he vist mai. Aquesta versió del Rigola queda molt lluny d’allò. Però val la pena igualment, això sí. I Francesc Garrido és un Woland insuperable.

La foto és el Robert Redford, el 1975, mentre rodava Three days of the Condor de Sydney Pollack. El meu món va morint, i em va entristir perquè jo, sempre vaig ser team Redford.