31 de desembre 2012

babette

 Aquest any que acaba he vist molt cinema, que espero comentar aviat, i vull recomanar una joia del cinema nòrdic, El festín de Babette de Gabriel Axel, una pel.lícula de 1987 que s'ha reposat al cinema i que m'ha meravellat. Els colors, en una fotografia màgica, que ens transporten a Jutlàndia, Mozart, les interpretacions esplèndides, tot un festí dels sentits, de l'estètica...
I Dreyer, el gran cineasta danès, present en la recerca de la senzillesa. De la puresa visual. El festín de Babette és un cant a l'espiritualitat luterana i també al goig de viure, als plaers culinaris, sensuals de la francesa Babette. És una pel.lícula preciosa.


 Jo havia llegit el llibre abans de veure la pel.lícula i m'ha semblat una adaptació excel.lent. El conte d' Isak Dinesen (sí, la Karen Blixen de Memòries d'Africa!) que va escriure per una revista femenina americana és deliciós. Com l'edició catalana de El cercle de Viena amb una pintura de Hammershoi, el gran pintor danès, a la portada. Un record potser a la magnífica exposició que es va fer el 2007 al CCCB sobre Hammershoi i Dreyer, i amb El festí de Babette flotant segurament en l'atmosfera.

I ja que vaig començar el 2012 amb una dona fascinant, la Loulou de la Falaise, l'acabo amb una altra dona elegantíssima i magnètica, Karen Blixen o Isak Dinesen, un dels seus seudònims, l'autora de 
El festí de Babette.

08 de desembre 2012

teatre

 Sí, malgrat els preus brutals encara vaig al teatre! I he vist coses fascinants com Juicio a una zorra, una obra extraordinària escrita i dirigida per Miguel del Arco. Un monòleg al.lucinant de Carmen Machi, en una de les millors interpretacions que he vist mai en un escenari, representant Helena de Troia, una de les dones més vilipendiades de la història. Electritzant, dominant totalment l'escena sobre els seus altíssims talons, lúcida, sublim, Art en majúscules. Una autèntica passada.
També em va agradar molt Els missatgers no arriben mai de Biel Mesquida dirigida per Rosa Novell. Tres actrius, la Novell, Pepa López i Anna Ycobalzeta, que es preparen per representar tres personatges de tragèdia clàssica, tres personatges secundaris, Clitemnestra, Enona i Ismene. Un text magnífic de Biel Mesquida, tres monòlegs que relaten la tragèdia viscuda per cada una d'elles.
 Magnífica la Clitemnestra de Rosa Novell, amb una preciosa olivera com a companya de les tres dones en les seves respectives representacions. Totes tres intenses, emocionants, colpidores...
I tanta tragèdia clàssica, que m'apassiona, em va portar a veure de nou la Medea de Pasolini interpretada per la gran Maria Callas. Una interpretació molt personal de la tragèdia d'Eurípides, absolutament poètica.
 Per cert, la gran Margarita Xirgú també va representar Medea a Mérida el 1934. Aquesta foto és la tapa de la meva llibreta de La civilització grega, un curs que estic seguint. Grècia a la meva vida actual, el cercle es tanca.
Però he vist també altres obres sense temàtica clàssica com Oleanna de David Mamet dirigida per David Selvas que em va encantar. Una peça contemporània, plena de tensió, molt intensa.El poder, la moral, el sistema educatiu...una obra molt intel.ligent amb una magnífica versió de Cristina Genebat.
Un duel entre Ramon Madaula, meravellosa interpretació del professor, i Carlota Olcina que manté el repte amb força.
I ja fa una mica més de temps vaig veure La Bête de David Hirson dirigida per Sergi Belbel amb una preciosa escenografia de Max Glaenzel. Una obra en vers, esplèndida traducció de Joan Sellent, és l'última de Belbel com a director del TNC. I s'acomiada amb una peça que parla de teatre dins del teatre. Teatre comercial versus teatre culte i elitista, una petita delícia que em va fer riure.
Jordi Bosch és La Bête i ho és realment. Va substituir Anna Lizaran i en només quinze dies va ser capàs d'aprendre's un paper que comença amb mitja hora de monòleg, hilarant i passadíssim de voltes. Chapeau! Vull remarcar també l'extraordinari paper que fa Jordi Boixaderas com a Elomire (anagrama de Molière), el dramaturg defensor de la qualitat.

23 de novembre 2012

marion

 Dissabte passat vaig anar a l'Auditori amb la meva germana a veure la Marion Cotillard que interpretava amb l'OBC l'oratori Joana d'Arc a la foguera d'Arthur Honneger amb llibret del poeta Paul Claudel.Va ser un espectacle molt emocionant, apoteòsic fins i tot.
 La Marion que és molt menuda físicament i que sembla joveníssima, vaig pensar que havien escollit una Édith Piaf idònia-de fet va guanyar un oscar merescudíssim-, és una Joana plantada a la foguera esperant la flama final. La seva interpretació va ser magnífica, vibrant, molt intensa. Des de la nostra tercera fila, situades just al seu davant (quina sort d'entrades!), podíem veure tots els registres de l'emoció en el seu rostre, les llàgrimes que li relliscaven, la concentració, la desesperació...
Increïblement meravellós.
El 1954 Ingrid Bergman va fer el mateix paper en la representació de l'oratori de Honneger, que es va estrenar al Liceu de Barcelona, dirigida per Roberto Rossellini. Uns anys abans, el 1948, havia interpretat a Joana d'Arc a la famosa pel.lícula de Victor Fleming i que m'ha fet associar sempre a la donzella d'Orléans amb la cara d'Ingrid Bergman.Potser a partir d'ara pensaré en la Marion Cotillard!

14 de novembre 2012

cos

Fotografia de Lluís Bover                                  

Brutal i meravellosa l'exposició que vaig veure fa uns quinze dies a la Fundació Tàpies Caps, braços, cames, cos. Centrada en els darrers tretze anys de treball d'Antoni Tàpies, un artista immens, i on el cos és l'objecte central, el protagonista.
                                         Fotografia de Lluís Bover.

Em va encantar la disposició d'algunes obres penjades al mig de la sala, com s'aprecia en aquestes fotografies, permetent una experiència sensorial de l'objecte, del cos.
                                     Fotografia de Lluís Bover.

 Tota una reflexió sobre la condició humana d'un Tàpies ja vell, però ple de força, de potència, que crea a partir de diferents materials, sorra, palla, roba...i diferents tècniques, collages, assemblatges, traç gestual, frottages...amb tota la seva simbologia personal i mística.

Un Tàpies ple de vida que crea cossos plens de vida, amb una sexualitat molt forta. Un artista que envelleix, limitat pel cos i els sentits-especialment la vista-, però amb un immens desig de treballar, de crear, de viure.

(...) Haureu vist que hi ha quadres on es veu, de vegades ambiguament, un braç, una mà, una aixella; fins i tot he buscat indrets que la gent no considera nobles del cos amb la intenció de demostrar que totes les parts del cos humà, fins les considerades com les més brutes, són tan respectables com les altres.
Antoni Tàpies, La realitat com a art, Barcelona: Laertes, 1982.

05 de novembre 2012

blancanieves

 M'ha agradat molt Blancanieves de Pablo Berger. Molt més que The artist, que em va avorrir bastant. Aquesta pel.lícula muda, en canvi, m'ha semblat una experiència estètica impactant. Un viatge als anys 20 d'Andalusia recreats esplèndidament. Amb una Maribel Verdú com a madrastra, pèrfida, cruel, elegant, expressiva i fascinant.
Emocionant, creativa al màxim, plena de sensacions i d'emocions. Brillant com sempre Ángela Molina, a qui adoro, amb una banda sonora excel.lent amb música d'Alfonso de Vilallonga i un parell de cançons esplèndides interpretades per Sílvia Pérez Cruz (a qui dec una entrada des de fa anys!).
La Blancanieves nena és interpretada magistralment per Sofía Oria i els seus ulls immensos i una vida plena de tristesa i tragèdia.
I Macarena García, que se'n va endur el premi a la millor actriu al Festival de San Sebastián. Hipnòtica, nostàlgica, alegre i trista. Com diu Berger El cine como ceremonia y experiencia catártica.
Imatges, música i una pel.lícula molt, molt especial.

27 d’octubre 2012

artista

 El artista y la modelo de Fernando Trueba és una pel.lícula d'una gran bellesa. Escrita juntament amb Jean-Claude Carrière ( a qui segueixo últimament a Amb filosofia i que per a mi és el millor del programa!) em va fascinar. La bellesa de l'art, de la natura, de la vida, la bellesa entre l'horror de la guerra, de la crueltat del temps.
 Preciosa la fotografia en blanc i negre. Magnífics Jean Rochefort i Aïda Folch, el pintor i la model. La joventut i la vellesa. La vida i la mort. Pot recordar subtilment a La belle noiseuse de Jacques Rivette. Per cert, vaig saber reconèixer a Maillol en l'artista.
 I vull remarcar unes secundàries meravelloses. Claudia Cardinale i Chus Lampreave. La Cardinale il.lumina qualsevol moment i dóna força i emoció al seu paper de dona de l'artista.I totes fantàstiques parlant en francès, Trueba l'ha rodada en aquesta llengua.
                                         El pintor i la model. Picasso, 1963.

El tema de l'artista i la seva model és un dels grans temes de la història de l'art. Picasso en va fer nombroses versions. Art que parla d'art, com la pel.lícula de Trueba. L'art  que ens ha de redimir. Ara més que mai.
                                      Matisse i model. Brassai, 1939.

I acabo amb aquesta meravellosa fotografia de Brassai on Matisse dibuixa la seva model. Matisse que va dir Mis modelos, figuras humanas, no son solamente las comparsas de un decorado. Son el tema principal de mi trabajo. 
Fascinant Trueba. I fascinant una frase que diu l'artista Quan un comença a entendre les coses és l'hora de marxar...

16 d’octubre 2012

sentiments

 Aquest últim mes he vist unes pel.lícules que giren al voltant dels sentiments. The deep blue sea de Terence Davies imprescindible. Poesia pura i visual. Preciosa, elegant, sutil i trista. És una versió d'una obra de teatre de Terence Rattigan, de fet em va semblar una pel.lícula teatral plena de bellesa. Rachel Weisz immensa, en una interpretació que passarà a la història, absolutament meravellosa.Tota la complexitat de l'amor, de la passió, dels sentiments...una il.luminació suau, íntima i càlida, els pubs, l'olor de cervesa, la tristor de la postguerra. I he après que Between the devil and the deep blue sea és el nostre Entre l'espasa i la paret...
 Bonsái, la pel.lícula xilena de Cristián Jiménez també parla de sentiments i d'amor. I d'amor a la literatura també. I de Proust, i de la pèrdua, i de la necessitat d'expressar-se, de crear. I també és trista.
Una història d'amor, llibres i plantes.
I em va agradar força doncs em vaig comprar el llibre en què s'ha basat la pel.lícula. Bonsái d'Alejandro Zambra, un conte llarg, irònic que l'autor defineix com una historia liviana que se pone pesada. Molt interessant.
 To Rome with love és la comèdia lleugera de Woody Allen sobre Roma. Res d'especial, però Woody Allen és sempre Woody Allen i passem una estona divertida. En aquest cas cap tristor però sí sentiments i reflexions pròpies del cineasta. M'hagués agradat més que Roma tingués més protagonisme, ens deixa unes quantes postals però podrien ser de qualsevol altra ciutat i em quedo amb que per Woody Allen Monica és un nom sexy...
I potser tants sentiments i reflexions sobre l'amor m'han portat a rellegir aquests dies L'amant de Marguerite Duras. Un llibre esplèndid ple de desigs, de sentiments i d'escriptura.

26 de setembre 2012

Mona

 Em va agradar moltíssim Projecció, la mostra de l'artista libanesa de família palestina i exiliada a Londres des de 1975, Mona Hatoum, que vaig poder veure a la Fundació Miró. La seva primera exposició monogràfica a Barcelona. Una dona compromesa, artística i políticament.

                                                   Suspended, 2011.

 Un conjunt d'instal.lacions, fotografies, escultures que ens porten al seu món. Un art poètic i polític.
A Suspended 35 gronxadors tallats amb mapes de diferents ciutats del món (em va divertir molt identificar-les!) ens fan pensar en la inestabilitat i fragilitat del món, dels seus habitants i les seves migracions.El desequilibri i la precarietat però també les ganes de viure, de gronxar-nos lliurement.

                                                          Web, 2006.

Aquesta obra em va encantar. Una fina i etèria xarxa de boles de cristall penjant del sostre. Preciosa.I molt suggerent com tota la seva obra.
                                                      Cube (9 x 9 x 9), 2008.

La simetria del seu cub contrasta amb el filferro usat creant una sensació de dolor, de crit. Optical art amb tots els seus efectes visuals. I és que Mona Hatoum usa diferents materials, vidre, sorra, terra, filferro...per transmetre millor la seva idea. Per fer-nos arribar també la sensació.


                                              Hanging Garden, 2008.
La barricada orgànica instal.lada al pati de la Fundació.Art que va mutant mentre les llavors van creixent en els sacs. Obra doncs vinculada al Land Art i que ens fa pensar en tots els conflictes del planeta. 

                                                     Turbulence, 2012.

Aquesta obra va ser feta expressament per a aquesta exposició. Una catifa de bales de cristall, caniques, plena de reflexes i de nou d'inestabilitat, de turbulències però d'una gran bellesa. Esplèndida Mona Hatoum.

18 de setembre 2012

lectures

Lectures d'estiu. Aquest estiu l'he passat llegint, nedant i poca cosa més. Però han sigut unes lectures que m'han agradat molt.

13 de setembre 2012

casa

La casa que vull. La casa que vull, que la mar la vegi i uns arbres amb fruit que me la festegin... Aquest preciós poema de Salvat-Papasseit l'he tingut en la ment mentre he viscut, relaxada, feliç i totalment desconnectada de tot, en una casa com la que voldria, algun dia.
I és que a vegades les coses surten molt bé i per algunes misterioses connexions els desitjos es compleixen. A l'abril de 2011 passejant per l'illa vem veure aquesta casa (tancada això sí!) i ens va agradar moltíssim. Vem pensar que era la casa que volíem. Encara no sé com, vaig acabar descobrint que era possible llogar-la , i gràcies a un feeling molt màgic amb la propietària hi vem acabar arribant.
Quina preciositat de casa! Una casa molt antiga, rehabilitada amb molt respecte, amb un "jardí" molt formenterenc i una vista esplèndida, el far, el mar...un lloc especial. Molt solitari. Calma absoluta.
Quin luxe esmorzar, dinar, fer els deures aquí...I llàstima que no pugui transmetre l'olor. L'olor del meu racó de món preferit.
Els meus coixins estimats. Moltes estones de meditació, de lectura. Alçant els ulls per veure el paisatge esplèndid.
La biga budista. Aquestes magnífiques bigues velles de savina recuperades com a prestatges. Aquesta fins i tot amb el record dels temps hippies, fascinants aquí a La Mola.
La petita terrasseta de la part oest.
Tot, absolutament tot, coïncidia amb els nostres gustos. Un feeling brutal!
La bellesa de les coses senzilles.
Va ser un enamorament apassionat. I unes vacances esplèndides!

El camí fins a casa.
La veritat és que encara estic enyorada. La tornada aquest any ha sigut com una bufetada a la realitat.
Les nostres companyes de casa. Hi tornarem. Ara ja ens hem trobat...