27 de febrer 2012

vampira

Fa una setmana vem anar a veure La vampira del Raval, d'Albert Guinovart i Jaume Villanueva.
Un musical que ens trasllada a la Barcelona de 1912, i ens relata la història d'Enriqueta Martí, una dona que realment va existir i que segrestava, prostituïa i matava nens i nenes per satisfer les necessitats més vils de l'alta societat barcelonina. Malgrat la sordidesa del tema, l'obra ens va agradar molt.
Plantejada com una representació de music-hall, se'ns mostra una Barcelona de pinxos, putes, molta misèria, i com l'alta societat de jutges, aristòcrates, polítics...se'n aprofita. Em creia en un cabaret de la República de Weimar! Fantàstics actors, fantàstic el llenguatge, fantàstics els titelles representant els nens segrestats. I fantàstic i morbós el teatre del Raval on es representa l'obra, doncs es troba situat a l'antic menjador de la beneficència on l'autèntica vampira, Enriqueta, anava a comprar pa sec.
Enriqueta Martí, la vampira del Raval, la dona del sac que s'emporta els infants. Segrestadora, prostituta, llevadora-practicava avortaments-, demanava caritat, assassina. No va arribar a ser jutjada per assassinat, va morir a la presó d'un càncer. El d'Enriqueta va ser un cas sonat al Raval, per la llibreta plena de noms de peixos grossos que van trobar a casa seva, un cas que va commocionar la ciutat fins que un parell de mesos després s'enfonsa el Titanic i deixa de ser notícia. Cau en l'oblit. Fins ara.

22 de febrer 2012

bovary

El director mexicà Arturo Ripstein es va enfadar moltíssim amb el jurat del passat Festival
de San Sebastián. No havien premiat la seva pel.lícula Las razones del corazón. Potser tenia raó.
La seva peculiar reinterpretació dels capítols finals de Madame Bovary és esplèndida.
La desesperació d'una dona enamorada, patètica, que no sap ni vol ser mare de la seva filla, desenganyada de la il.lusió d'un marit que considera mediocre i no pot oferir-li la vida que ella somnia, rodat en un ambient claustrofòbic, un vell edifici de D.F. I una interpretació sublim,
la d'Arcelia Ramírez, protagonista absoluta d'aquesta Bovary contemporània.
I em va encantar la cita de Pascal a l'inici del film " El corazón tiene sus razones, que la razón desconoce".

I parlant de Bovary, aquest estiu em vaig comprar i llegir La Regenta de Clarín en la nova edició de Mondadori. Un llibre absolutament meravellós, la Madame Bovary hispànica, que està totalment a l'alçada de la francesa si és que no la supera.

14 de febrer 2012

hedda

Brutal la Hedda Gabler de David Selvas al Lliure! M'ha entusiasmat. Tenia moltíssimes ganes de veure la seva versió del clàssic d'Ibsen. I això que el maig de 2005 vaig veure, també al Lliure, la Hedda Gabler interpretada per la magnífica Isabelle Huppert, per tant les meves expectatives eren grans. Però aquesta versió m'ha agradat molt més, Marc Rosich ha fet una adaptació actual, brillant, lleugera. Max Glaenzel, una escenografia magnífica, una casa nòrdica, minimalista...tot plegat ens fa entendre molt més la Hedda Gabler, els seus comportaments, les seves desil.lusions, el seu nihilisme...
I què dir de Laia Marull? Personalment és una actriu que em fascina, tant en el cinema com en el teatre. Ja l'havia vista fent Lulú i Mare coratge amb Mario Gas. Ens regala una Hedda sublim, passada de voltes, però tan intensa, tan de veritat, tan postmoderna...Aquesta Hedda Gabler quedarà com un dels espectacles de la meva vida...Imprescindible!

11 de febrer 2012

impressionistes

Étretat, l'aiguille et la falaise. Claude Monet, 1885.

Vaig anar al CaixaForum a veure l'exposició sobre els Impressionistes. Mestres francesos de la col.lecció Clark. Un conjunt excepcional de pintura francesa dels segles XIX i inicis del XX.
L'abril de 1874 es va celebrar a l'estudi del fotògraf Nadar a París, la primera exposició d'un grup de pintors que havien estat rebutjats al Saló Oficial, la primera exposició impressionista que va aixecar moltes passions. El quadre de Monet Impression, soleil levant, una vista del port de Le Havre va donar nom al moviment. Aquesta exposició del Caixaforum però aplega des d'obres de l'Acadèmia i de l'École de Barbizon fins a postimpressionistes.
Em sembla preciosa aquesta vista de Monet feta en un moment de plenitud de l'impressionisme, plena de llum i de bellesa. La superposició de pinzellades creen una explosió de llum.


Peonies. Pierre-Auguste Renoir, 1880.

Robert Sterling Clark (1887-1956) era nét d'un dels socis fundadors de l'empresa de màquines de cosir Singer i es va criar en una família benestant de Nova York. Els seus pares eren col.leccionistes i mecenes d'art. Clark va començar a adquirir obres d'art el 1912. Renoir va ser la seva passió. El 1916 va comprar el primer quadre del pintor atret per l'ús del color i la sensualitat de la imatge femenina. Tots els Renoir que hi havia a l'exposició ja els havia vist a Madrid fa un any quan vaig poder veure al Prado Pasión porRenoir. Em quedo amb aquestes Peònies, una de les meves flors preferides, amb tota la intensitat del color.
L'encantador de serps. Jean Léon Gérôme, 1870.

A l'exposició també hi ha obres academicistes com aquesta, esplèndida de Gérôme, amb tota la sensualitat de l'orientalisme que tant agradava als pintors de l'Acadèmia. De fet és interessant recordar que els academicistes eren molt crítics amb els impressionistes.
Creuant el carrer. Giovanni Boldini, 1873.

Clark va reunir la major part de la seva col.lecció a París, a inicis dels segle XX, pel plaer d'estar envoltat de les grans creacions del seu temps. Les obres formaven part del seu entorn quotidià, es distribuïen per la casa seguint el gust del col.leccionista que combinava peces de diferents períodes i estils. M'encanta aquest Boldini.
Carmen. Henri de Toulouse-Lautrec, 1884.

L'exposició acaba amb els postimpressionistes com Toulouse-Lautrec amb un esplèndid retrat femení Carmen, una prostituta pèl-roja, que ens hipnotitza amb el seu esguard desafiant.
A París Clark es va casar amb una actriu de la Comédie Française, Francine Clary, amb qui va començar a col.leccionar obres de molts pintors francesos, que ara per sort he pogut admirar!.

07 de febrer 2012

te de tàpies

Ahir quan tornàvem de ioga, amb un fred intens, vem trobar una unitat mòbil de Rtve, una presentadora i un càmera davant la Fundació Tàpies. Ens va estranyar, què podien estar filmant a aquelles hores?, quasi les deu de la nit, sense ningú, i de sobte vem pensar...ha mort en Tàpies! Ja havia parlat sobre la meva passió pel pintor, quan estudiava a la facultat vaig signar un manifest en suport al mitjó de Tàpies!, episodi vergonyós, cal dir-ho, sobre la societat catalana...
Avui faré el meu petit i particular homenatge a un pintor immens...miraré el dvd Te de Tàpies, rellegiré els seus escrits interessantíssims de L'art i els seus llocs, admirant el seu magnífic gust, i tot, bevent un te a la seva memòria.

04 de febrer 2012

carnage

Tenia ganes de veure la versió de Polanski de Un dios salvaje, l'obra de Yasmine Reza que ja vaig veure al teatre fa uns tres anys. M'ha semblat igual de bona, Polanski, totalment fidel a la peça teatral, domina a la perfecció els espais tancats, i fa una pel.lícula brillant, plena de ritme. Un text molt bo, sarcàstic, políticament incorrecte, quatre grans actors, quatre parets, decorades amb gust això sí, i com a resultat una comèdia molt divertida i intel.ligent. Et voilà!