23 de juliol 2013

estiu

 És estiu, la meva estació preferida.I malgrat el meu silenci he anat a veure coses fascinants. Com Puzzle, una nova coreografia de Sidi Larbi Cherkaoui al teatre Grec, una nit màgica i un espectacle sublim.L'espiritualitat, la pluralitat d'un món divers, la fusió, les emocions, les pulsions vitals...i una bellesa esclatant en un espectacle tan complet i perfecte que commou.
I Alma i Elisabeth dirigida per Magda Puyo i basada en Persona d'Ingmar Bergman que em va agradar moltíssim. Un duel entre Mònica López i Marta Marco. L'amor, la maternitat, la ficció, la mentida, l'angoixa, el silenci, les paraules...en una preciosa escenografia. Elegantíssima Mònica López. Em sento molt bergmaniana últimament, m'encanten les seves pel.lícules i acabo de fer un treball sobre El manantial de la doncella!
 I què dir de la fascinant 28 i mig d'Oriol Broggi? Felliniana al màxim. De fet acabava de repassar 8 e mezzo, la pel.lícula de Fellini en què s'inspira, i molt, l'obra.Per tots els que ens hem enamorat d'Itàlia és imprescindible. Amb moments meravellosos, d'aquells que et fan humitejar els ulls, i música que emociona, i un moment absolutament colpidor que no us desvetllaré però que és una sorpresa que fa emmudir el públic, posar la pell de gallina, i reverenciar la Bellesa. Com que sóc molt italianòfila em va semblar descobrir moltes de les peces en què es basava des de Dante, la Giornata particolare de Scola, Gassman, Pasolini, el Neorrealismo i molt Fellini.
I Béla Bartók, exili a Nova York dirigida per Àlex Mañas. Un senzill muntatge molt interessant. Lectura dramatitzada a càrrec de Lluís Marco i Rosa Renom, interpretant el músic i la seva dona, i concert de dos esplèndids violinistes que interpreten la música de l'hongarès entre lectura de carta i carta on ens expliquen l'exili, la incomprensió de la seva obra, la malaltia, l'amor al poble.
I cinema. Après mai d'Olivier Assayas que em va encantar, per la bellesa, la passió, la força d'una joventut revolucionària, el mai 68, l'Índia, les drogues, la lluita...explicat sense judicis, sense culpabilitat, amb amor però alhora amb certa crítica per algú que ho ha viscut. Sense artificis, una pel.lícula honesta i de veritat.
I Barbara de Christian Petzold, una visió de la RDA dels anys 80, que retrata l'atmosfera opressiva d'una societat controlada. Amb una actriu impecable Nina Hoss, tota fragilitat i fredor. Em va agradar.
I vaig aprofitar per anar al Verdi a veure Muerte en Venecia de Visconti. Tot i tenir el dvd tenia ganes d'aprofitar l'ocasió de veure-la en un cinema, doncs va ser rodada amb llum natural que en la versió digital no es pot apreciar, reflectint-se millor tota la decadència dels colors ideats pel cineasta. És una de les poques pel.lícules que em semblen millor que el llibre que les ha inspirades. Tan esteticista, tanta bellesa, i Mahler, i Venècia, tanta elegància...Vaig rellegir el llibre de Thomas Mann, que sí m'agrada i força, però potser em falla que sempre l'he llegit en català en una traducció carrinclona i ampul.losa.
I una altra pel.lícula fascinant Violeta se fue a los cielos d'Andrés Wood un retrat bastant lliure sobre l'artista xilena Violeta Parra, autora d'una cançó que ens encanta Gracias a la vida, que ara em colpeix moltíssim saber que la va escriure un any abans de suïcidar-se, i que per alguns ja es percep en la lletra que és un testament. Violeta reivindicativa, apassionada, pobra, lluitadora...Magníficament interpretada per Francisca Gavilán.
I magnífica és Antes del anochecer de Richard Linklater, la tercera part del díptic romàntic interpretat per Ethan Hawke i Julie Delpy, que per cert tenen la mateixa edat que nosaltres, S i jo, i una mica vaig veient part de la nostra vida sentimental, i també mental, reflectida en aquestes pel.lícules.Per mi aquesta darrera és la millor. Més dramàtica, més realista, més la vida tal com és.Diàlegs brillants i intel.ligents, la guerra de sexes explicada perfectament, i el pas del temps en els rostres dels actors...
Espero que no es quedi en una trilogia i que d'aquí 9 anys retrobem de nou els personatges.
 Fa anys vaig llegir Los detectives salvajes de Roberto Bolaño que no em va entusiasmar, se'm va fer molt pesada. I vaig aparcar a Bolaño. Després al teatre vaig veure 2666 dirigida per Àlex Rigola, em va fascinar i vaig pensar que m'havia equivocat amb l'escriptor d'origen xilè. La passió que sent Patti Smith per ell, i algunes crítiques de persones entusiastes em van animar aquest any a llegir Bolaño de nou. I sí! aquesta vegada el vaig gaudir molt, Estrella distante i La literatura nazi en América han sigut la meva porta a l'univers Bolaño. I penso seguir. Per tot això vaig anar a la interessant exposició del CCCB sobre l'escriptor.Un homenatge en el desè aniversari de la seva mort. Els quaderns-vaig flipar amb la quantitat de quaderns i amb el fet que sempre escrivís primer a mà-, correspondència, fotografies, poemes, jocs, les seves ulleres, la seva influència en la literatura del segle XX.Una autèntica exploració del seu arxiu.
                            Núvia i rentaplats. Eulàlia Grau, 1973.

Mai no he pintat àngels daurats, exposició d'Eulàlia Grau, la seva compromesa retrospectiva, que vaig poder veure al Macba.Un recorregut crític de collages, fotografies, que tot i ser la majoria dels anys 70 segueixen sent, per desgràcia, actualíssimes. La seva obra molt crítica amb el sistema capitalista, amb el masclisme i amb els mitjans de comunicació denuncia la nostra societat i colpeix veure-la així, amb totes les seves misèries.
Un estiu per gaudir i pensar.