13 de maig 2018

brassaï, wilde, barbara...

 Dalí i Gala, Paris 1932. Fotografia de Brassaï.
Que moderns i glamourosos em semblen Dalí i Gala, en aquesta fotografia de Brassaï. Vaig veure la magnífica retrospectiva del fotògraf a la Fundació Mapfre, on vaig descobrir que l'hongarès, havia anat a París per pintar, per triomfar com a pintor. Allà va canviar els pinzells per la càmara amb un esplèndid resultat. Brassaï, un dels creadors de la fotografia moderna, va mostrar el París bohemi, poètic, artístic. Va retratar tots els grans, Picasso, Miró, Dalí, Matisse, Giacometti…Aquesta exposició és un plaer visual, i el meu coup de foudre per aquesta fotografia, on Brassaï queda reflectit en el mirall, amb la seva càmara, i que em va fer pensar en Velázquez i el seu pinzell a Las Meninas...
 Oscar Wilde
I al TNC he vist La importància de ser Frank, l'acertada traducció/versió de The importance of Being Earnest, d'Oscar Wilde. Deliciosa, lleugera, divertida, convertida en un musical per David Selvas. Esplèndida crítica de la moral burgesa, que va destrossar la vida de Wilde!, àcida, sarcàstica, m'ha entusiasmat. Malgrat que ha esgotat entrades al TNC, al juliol es representarà al Poliorama. Tots els actors estan esplèndids, i la música flueix perfectament amb la narració.
Wilde, combatiu, valent, rebel…Reivindico, més que mai, el seu llegat. 
També he vist la Medea de Lluís Pasqual al Lliure. Sóc molt apassionada de les tragèdies gregues, i aquesta és la Tragèdia absoluta. Malgrat tenir molt fresca encara, la versió d'Andrés Lima amb l'Aitana Sánchez-Gijón, que em va encantar, no m'ha decebut aquest muntatge. Brutal, per a mi, l'Emma Vilarasau, en un paper que l'ha d'extenuar, i amb una força física sorprenent. Em va sobrar la immensitat i buidor de l'escenari, calia que fos tan gran?, i que la pobra Medea hagi d'actuar completament mullada, tota l'obra. Malgrat la bellesa de l'aigua en aquesta escenografia, que em va fascinar, podria haver sigut uns moments posteriors… I els grans encerts, Dido i Enees de Purcell, amb les projeccions d'una natura que ens anticipa la Tragèdia. 

 
I un parell de pel.lícules que m'han cridat l'atenció. M'obligo, una mica, a anar al cinema, ara que hem caigut en la trampa de les plataformes, som de Filmín i Netflix!, i m'he enganxat a mirar sèries. Aprofito per recomanar dues sèries/documentals, Wild, wild country i The Keepers. M'han remogut i atrapat completament.
Al cinema, Barbara de Mathieu Amalric, amb Jeanne Balibar, idèntica a Barbara. No és un biopic, és cinema en el cinema, una actriu que ha d'interpretar a la diva francesa, amb les seves cançons meravelloses, el mite. Grandiosa la Balibar, mimètica, al punt de preguntar-nos on acaba ella i comença Barbara. Vaig recordar l'espectacle que vaig veure l'estiu passat a Peralada, l'homenatge de Juliette Binoche a la cantant, vint anys després de la seva mort. Immenses totes aquestes B, Barbara, Balibar, Binoche
Custodia compartida de Xavier Legrand. Em va captivar i commoure aquest drama social, ple de suspense. Minimalista en la forma, amb actuacions plenes de veritat, la violència domèstica contra dones i nens. Inoblidable.