hores

La persistència de la memòria. Salvador Dalí

Els canvis d'hora em senten fatal. Tot i que aquest no es pot comparar amb el de la primavera que em trastoca totalment i em deixa feta pols, el meu cos també el nota i sobretot el meu estat d'ànim. Em sento trista amb l'arribada de la foscor i no entenc perquè, doncs sóc una persona noctàmbula. Que el temps s'escola ja fa anys que en sóc conscient especialment des que vaig passar els 35 i no em cal un canvi d'hora per adonar-me que la vida passa ràpidament, que la meva joventut ja ha passat i que allò que semblava tan llunyà ja és aquí. Dalí es va inspirar en el formatge Camembert per representar els seus rellotges tous i la idea que el temps es va fonent, el temps és efímer, es desfà com les meves hores perdudes.

bicicleta

Ramon Casas i Pere Romeu en tàndem. Ramon Casas


Fa unes setmanes que m'he enganxat a la bici. M'agrada anar amb bicicleta per la ciutat, tinc la sort de viure al centre de l'Eixample i a quasi tot arreu puc arribar-hi a peu o amb bici. Però fins ara em feia una mica de respecte agafar-la, només ho feia per anar a voltar pel parc i poca cosa més. Finalment m'he atrevit a anar més enllà, faig un curs i he d'anar a Hostafrancs i hi vaig pedalejant i em sento molt bé, arribo de bon humor, vaig cantant fluixet mentre al meu costat els cotxes fan cua o s'estressen. I bé, és una petita addicció,ara vaig al cine en bici, aquesta setmana tinc previst anar un matí al Caixafòrum i espero arribar-hi amb la meva bici italiana (la vaig comprar a Itàlia després d'un sobtat rampell que em va agafar), fa anys m'encantàven les ciutats italianes de l'Emilia Romagna plenes de bicis negres precioses. Per sort Barcelona ha canviat en aquest sentit i està plena de ciclistes! Casas va pintar aquest quadre per decorar les parets de "Els Quatre Gats", tot i que l'obra original era més gran (va ser retallada posteriorment) i hi havia escrit "per anar amb bicicleta no es pot dur l'esquena dreta"!

maternitat

Les tres edats de la dona (detall). Gustav Klimt

Fa dos anys que sóc mare. A vegades em sorprenc pensant "tinc una filla" i encara em sobta la idea. I és que sí,ser mare et canvia radicalment la vida, jo era molt escèptica quan tothom la primera cosa que em comentava era "ui! et canviarà vida!", jo pensava "segur que no n'hi ha per tant". Doncs sí, és un canvi emocional, físic, vital...ara bé no m'ha canviat com a persona i aquí potser m'esperava més diferència. Sóc la mateixa, amb els mateixos problemes existencials, amb els mateixos gustos, amb les mateixes pors. Potser d'aquí uns anys canvio la reflexió però ser mare no m'ha donat la clau de cap de les incògnites que segueixo tenint. Per això em sorprenc encara avui quan recordo que sóc mare. I això que la maternitat es viu intensament! He escollit aquesta pintura de les milers que hi ha en el món de l'art sobre el tema per tres raons, la primera és que em sembla preciosa, la segona que és un cant a la feminitat i Klimt va voler destacar la seva part femenina en aquesta obra mentre reivindicava el paper de la dona en la vida, i la tercera que tinc un imant a la nevera amb aquest quadre i la meva filla quan el va veure ( i era força petita) va dir " mama" i em va emocionar.

indolència

L'indolente. Pierre Bonnard

Vull començar el meu blog amb aquesta pintura i tornant al passat. Tinc 20 anys, estic a París visitant el Museu del Quai d'Orsay, de sobte aquest quadre m'atrapa i penso"em veig reflectida en aquesta dona indolent, que assaboreix la seva pròpia vagància", fins i tot recordo haver signat alguna postal com "la indolent". Han passat els anys i avui em reconec més que mai en la pintura de Bonnard però ja no ho veig tan positiu...és una part del meu tarannà, potser el més gran dels meus defectes, tinc la sensació d'haver perdut tant el temps però alhora he gaudit de la meva indolència...m'agradaria ser més activa en una societat que valora tantíssim l'activitat...Però ho penso estirada al llit!