29 de maig 2012

gelabert

Em va agradar moltíssim el nou espectacle de Cesc Gelabert V.O.+ . Estrena tres solos i interpreta peces antigues que ha revisat. Una ullada al passat des d'un present que mira cap el futur. Un espectacle brillant, elegant...abans de cada solo, el ballarí es dirigeix a nosaltres per explicar-nos què farà, quina música és, què cerca en la dansa. Notem el seu esforç mentre beu aigua-que ens brinda!-, s'eixuga amb la tovallola. Aquesta relació amb el públic em va encantar.
I què dir dels solos? Absolutament magnífics. Des de Preludis amb música de Mompou, Al Capone amb música disco de Prince Buster All Stars, Enyor una sardana de Lamote de Grignon,
la sensualíssima My funny Valentine, Lágrimas negras, fins a Bach interpretat per Pau Casals.
I Gelabert, en forma, elàstic, magnífic.

21 de maig 2012

delacroix

Dones d'Alger a les seves habitacions, 1834.

És sempre un plaer poder veure les Dones d'Alger de Delacroix i encara més si vénen a visitar-nos a Barcelona. Les vaig poder tornar a veure al CaixaForum a la retrospectiva sobre Delacroix, el gran pintor del romanticisme. Una gran exposició, la més gran sobre l'artista que s'ha fet mai en el nostre país. Em va agradar moltíssim l'apartat dels records del seu viatge a Marroc.
Casament jueu al Marroc, 1841.

El 1832 Delacroix va participar en una expedició diplomàtica francesa al nord d'Àfrica, visitant també ciutats andaluses. El seu quadern de viatge va quedar ple d'apunts del natural, d'aquarel.les...Aquest viatge li va proporcionar multitud de temes, d'inspiració, de llum, de sensualitat.
Autoretrat amb armilla verda, 1837.

Delacroix va realitzar tres autoretrats, per sort tots presents en l'exposició. Aquest em sembla fantàstic.
Els Natchez, basada en Atala, 1823-1835.

De 1820 a 1830 Delacroix s'inspira en el món de la literatura. Intenta reflectir totes les emocions que troba en la lectura. Dante, Cervantes,Goethe, Walter Scott o Chateaubriand autor de la novel.la Atala- que per cert vaig llegir i explicar a la classe en els temps d'institut-on es narra la fugida dels últims supervivents de la raça índia de la massacre dels francesos.
Grècia expirant a les ruïnes de Mesolóngion, 1826.

Seguidor de Lord Byron, Delacroix es va situar a favor de la independència de Grècia en la seva lluita contra l'imperi otomà. Aquesta obra estava destinada a una gran exposició a favor dels revolucionaris grecs, i representa l'heroica resistència dels habitants de Mesolóngion.
El dolor de Grècia està representat per una dona desesperada que accepta el seu sacrifici. No vaig poder evitar pensar en el dolor de la nostra Grècia actual que ens està arribant a tots.
La llibertat guiant el poble, 1830.

I no, no hi havia La llibertat guiant el poble, que em sembla que no abandona mai el Louvre. Però és una obra que em fascina, per a mi la millor de Delacroix, que veig cada matí quan obro la nevera, la tinc en un imant, i que segueix desprenent una força i unes ganes de canviar-ho tot molt actuals.

15 de maig 2012

panahi

Esto no es una película de Jafar Panahi és un acte de rebel.lia! Un testimoni sobre la llibertat fins i tot en situacions de reclusió. El director iranià, condemnat a sis anys de presó i a vint d'inhabilitació professional per recolzar el moviment de l'oposició , va rodar aquest documental reflexiu mentre esperava la sentència que el condemnaria, reclòs obligatòriament a casa seva. Excepcional. I angoixant. Sentim dolor davant d'un home vençut, però no del tot...segueix rodant, malgrat tot...ens parla dels seus projectes, de la seva passió...rodar, rodar fins al final!...sentim ràbia, impotència.
Esto no es una película va poder arribar a Cannes 2011, clandestinament, en una memòria usb amagada en un pastís. Panahi, premiat en diverses ocasions en festivals, enviava un crit de ràbia sobre la seva situació, denunciant la manca de drets humans, de llibertat creativa a Iran.
I recordo les llàgrimes de Juliette Binoche, al festival de Cannes de 2010, per Jafar Panahi, quan va saber que el director iranià havia iniciat una vaga de fam.
I jo em pregunto, com és possible que una "pel.lícula" així estigui només quinze dies en cartell a Barcelona?

08 de maig 2012

cine

Aquest any estic molt cinèfila. Quasi totes les setmanes vaig al cinema. Sóc ancien régime doncs a mi m'agrada la sala a les fosques, la màgia del local, la pantalla gran...Los descendientes d'Alexander Payne, el director de la divertida Entre copas, hauria d'haver estat la guanyadora dels Oscars. I Clooney també. Una pel.lícula que em va agradar molt, que desmitifica totalment Hawai, una història d'emocions, lliure, molt natural...com la vida.
 En canvi The Artist de Michel Hazanavicius, pel meu gust està totalment sobrevalorada. Fins i tot se'm va fer un pèl pesada.Sí, aplaudeixo l'originalitat, l'estètica, l'excel.lent recreació de les pel.lícules mudes. Però a mi em va avorrir.
 Shame de Steve McQueen en canvi em va entusiasmar.Començant per un Michael Fassbender magnètic, immens, i quin cos que té! és senzillament al.lucinant, un addicte al sexe, totalment atormentat, sol, buit, i ple de por, por al compromís, a ser feliç.
 Carey Mulligan interpreta la seva germana, també atormentada per un passat que no se'ns explica, però que indubtablement els va marcar i ferir. Un moment preciós i molt emotiu és quan ella canta New York, New York quasi a capella...una de les millors versions que he sentit mai d'aquesta meravellosa cançó. Pell de gallina.
 Mi semana con Marilyn de Simon Curtis. El millor, la interpretació de Michelle Williams recreant el gran mite. No és una gran pel.lícula però em va divertir Kenneth Branagh com a Laurence Olivier, i pels mitòmans xafarders com jo és interessant descobrir els problemes que van tenir en el rodatge a Londres de El príncep i la corista. Hi descobrim la Marilyn més humana. Tot molt lleuger i agradable.
Los idus de marzo de George Clooney em va agradar molt.Una pel.lícula intel.ligent, molt actual. El món de la política ple de traïcions, d'hipocresia, d'ambició. La corrupció del poder.Plena de ritme i amb unes actuacions, Ryan Gosling, George Clooney, Philip Seymour Hoffman...impecables.
He vist altres pel.lícules que ja aniré comentant...continuarà.