31 de desembre 2014

gran guerra

 Apa (Feliu Elias), Otra primavera! 1918.
Acaba l'any 2014, any del centenari de la Primera Guerra Mundial i he anat a l'exposició de la Fundació Miró, Barcelona zona neutral 1914-1918. Exposició interessant sobre l'eclosió de Barcelona, mentre Europa es dessagnava. Espanya es va mantenir neutral i la meva ciutat ho va aprofitar per créixer econòmica i culturalment.
 Palau de Belles Arts. Ciutat de Barcelona, Primavera 1917. Salon des Artistes Français. Lucien Simon.
Per a molts catalans França era la pàtria cultural. Tots els artistes volien anar a París, capital de l'art mundial. Amb la guerra molts retornen a Barcelona, una illa en un món de conflicte brutal, una ciutat que floreix. Els Salons ja no es celebren a París, a causa de la guerra, i la primavera de 1917 es van traslladar a Barcelona. L'expectació i l'impacte van ser brutals per la nostra provinciana ciutat. Tot i ser una selecció molt conservadora va sacsejar i obrir les ments dels barcelonins.
 M'ha agradat molt aquest cartell de Ramon Casas. Barcelona experimenta canvis importants, socials, polítics, esdevé capital de l'anarquisme i dels socialismes internacionals. Viu l'agitació obrera i la modernitat amb la creació del ferrocarril, les acadèmies de ciència, les biblioteques, el telèfon, les escoles industrials…neix la ciutat moderna.
 Ballet Parade, Pablo Picasso, 1917.
Picasso també torna a Barcelona seguint els Ballets russos i la seva dona del moment, la ballerina,Olga Koklova. La seva estada va ser comentada per la premsa de l'època, com els seus dissenys pels decorats del ballet Parade.
He gaudit d'una visió diferent de la Gran Guerra, força interessant. Jo, aquest any, he llegit tres llibres al voltant de la Primera Guerra Mundial que vull recomanar: 14 de Jean Echenoz de l'editorial Raig verd, Nos vemos allá arriba de Pierre Lemaitre de l'editorial Salamandra i La por de Gabriel Chevallier de Quaderns Crema. Tots tres magnífics, diferents però fascinants.
 I malgrat que m'he deixat moltes pel.lícules per comentar, no vull acabar l'any sense citar-ne dues que m'han encantat. Miss Julie de Liv Ullmann (sí, l'actriu, dona i musa d'Ingmar Bergman!) amb una majestuosa Jessica Chastain, aquesta actriu és sublim! també em va agradar a Interstellar però aquí fa un recital interpretatiu, ella és Miss Julie. Una pel.lícula d'una gran bellesa visual, un festí d'elegància, i per a mi les dones anul.len a Colin Farrell, que està bé, però la Chastain i Samantha Morton molt per sobre.
I l'altra joia Deux jours, une nuit dels germans Dardenne, amb uns Marion Cotillard absolutament esplèndida. Una èpica socialista en miniatura, com vaig llegir. Molt senzilla, mostra tota la cruesa d'aquesta crisi brutal que ens està tocant viure. Molt honesta, el seu final em va semblar el millor, el que havia de ser, el que emociona. Una breu obra mestra.
Adéu 2014!

22 de desembre 2014

salgado

 Sebastiâo Salgado, fotografia de Nikos Economopoulos. Istambul, 1994.
He entrat en l'Univers Salgado. Commoguda i meravellada gràcies a La sal de la tierra, el documental, inquietant, bellíssim, duríssim, terrible i meravellós alhora, dirigit per Juliano Ribeiro Salgado (sí, el fill del fotògraf) i codirigit per Wim Wenders.
Testimoni brutal del nostre temps, un autèntic cop de puny a l'estómac, que ens fa seguir la vida personal del grandíssim fotògraf i la seva compromesa trajectòria artística.
Lelia i Sebastiâo Salgado. Aymores. Minas Gerais, Brasil, 2006.
Lelia Wanick és la dona, la companya de vida de Salgado. Col.laboradora imprescindible, comissària de les seves exposicions,  em va fascinar completament aquesta dona, que no ha tingut una vida gens fàcil, exili, molta solitud, educar sola els fills, treballar i viure per l'art del marit…Una dona molt intel.ligent i sensible. 
La sal de la tierra és el viatge vital de Salgado, el seu respecte i estudi de les poblacions, de la humanitat, del seu treball allunyat del voyeurisme, és un fotògraf que s'implica, es compromet, amb les comunitats retratades, vivint, patint amb elles. És un viatge a l'infern, fins que la tragèdia de Ruanda el porta a la decepció total, a la pèrdua completa de fe en l'ésser humà, a l'extenuació...
 Iguana marina, Galápagos (Ecuador), 2004. Sebastiâo Salgado.
Gènesi que vaig anar a veure al Caixafòrum, quina sort que hem tingut a Barcelona podent veure simultàniament la pel.lícula i l'exposició!, és la seva redempció. La natura com a salvació. La terra verge que encara existeix en algunes zones del planeta i que hem de preservar. Un cant a la vida.
També a la fragilitat de la Terra. I a la seva Bellesa.
Iceberg entre l'illa Paulet i les illes Shetland del Sud. Península Antàrtica, 2005. Sebastiâo Salgado.
Gènesi és una meravella. Deserts, geleres, boscos tropicals, muntanyes, volcans…el món intacte des de mil.lennis, un munt de fotografies en blanc i negre, respectuoses, conscients, una oda visual a un món que cal preservar.
I una breu nota sobre Krum de Hanoch Levin dirigida per Carme Portaceli, una obra que vaig veure ja fa temps, les setmanes volen!, al Lliure, i que em va fer pensar en fotografies, en polaroids. Un retrat de la condició humana que em va agradar, amb una certa desesperança que em porta a lligar-lo amb Salgado.

05 de desembre 2014

sade

 Judith et Holopherne. Franz von Stuck, 1927.
L'altra gran exposició que vaig tenir la sort de poder veure a París va ser Sade. Attaquer le soleil al Musée d'Orsay. Una magnífica mostra dedicada al famós marquès, també escriptor, filòsof, moralista i revolucionari, commissariada per Annie Le Brun. Grans obres des del món clàssic fins al segle XX. Em va encantar per la gran qualitat de tot allò exhibit i pel muntatge, personalíssim i molt interessant.
 Le Péché. Franz von Stuck, 1899.
Sade (1740-1814) va estar empresonat quasi tota la seva vida, per les seves idees, la seva lluita per la justícia i la llibertat absolutes. Va ser un esperit lliure, sempre. Plaer, dolor, desig, violència, crueltat pulsaven en l'obra exposada.
 Los caníbales. Francisco de Goya, 1800-1808.
Moralista de la immoralitat, ateu, la seva obra, els seus escrits, van ser prohibits fins el segle XX! He escollit aquests dos fascinants Von Stuck, un excitant artista simbolista, i aquest magnífic Goya, que em va enlluernar, però tota l'exposició em va meravellar, exposició, per cert, realitzada per commemorar el bicentenari de la mort de Sade, com la publicació de Justine editada per Proa, que em vaig comprar fa un parell de dies en una llibreria de Barcelona.
I alguna cosa en la meva ment em va portar a pensar en Sade quan vaig veure al Lliure Misántropo l'esplèndid muntatge de Miguel del Arco, versionant lliurement Molière. Una brutal versió que em va entusiasmar, encara més que el Misantrop de Belbel, més fidel al text, això sí, que vaig poder veure fa alguns anys al Nacional. Però Miguel del Arco va més enllà, qüestionant-nos moralment, actualitzant el clàssic, donant-li tota la vigència d'una societat corrupte, on posem en perill la nostra integritat per defensar la veritat. Unes actuacions sublims, amb la meva adorada Barbara Lennie, increïblement guapa, i encara millor actriu, i Israel Elejalde un Alcestes antològic. I tota la resta. I la plasticitat dels moviments, l'encert de les paraules. I Sade bategant.