31 de desembre 2010

aniversaris

Vull acabar l'any amb el meu petit homenatge a Miguel Hernández i a John Lennon que aquest 2010 es celebrava el centenari i el 70è aniversari respectivament.
Miguel Hernández, que al meu parer estudiem massa poc, va ser un grandíssim poeta. Fa poc a La 2 de tve vaig veure un extraordinari documental-en dues parts- sobre la seva vida i obra a un programa que es diu Imprescindibles. Em va commoure molt. La seva lluita per sortir de la pobresa, per poder ser considerat poeta...
Llegó con tres heridas
la del amor,
la de la muerte,
la de la vida...
En Serrat la va musicar i cantar, però ens agrada més la versió de la Joan Báez que sempre em fa pensar en el Sergi que s'emociona quan la sent.

John Lennon...ja han passat 30 anys des de la seva mort que recordo perfectament tot i ser encara una nena en aquells moments. A casa som fans acèrrims dels Beatles, que ens dónen per molts temes de conversa i vàries discussions, i tot i el seu gran egocentrisme en Lennon va ser molt més que un gran músic, va saber implicar-se en moviments civils, expressar les seves opinions sense por a no agradar, va fugir dels convencionalismes. I sempre que escolto la seva Woman, una cançó que em sembla atemporal, sempre meravellosa, m'emociono.
Woman i can hardly express,
my mixed emotion at my thoughtlessness..
Bon any nou!

30 de desembre 2010

degas

La coiffure. Edgar Degas, 1896.

Fa temps que vull escriure sobre l'exposició Picasso davant Degas que hi ha actualment al Museu Picasso. Principalment perquè és una gran exposició. "És el primer estudi a fons sobre la fascinació que Picasso va sentir tota la vida per l'art i la personalitat de Degas, i de les profundes afinitats existents entre les seves obres polifacètiques."
Retrobo aquest quadre que ja havia pogut veure a la National Gallery de Londres i que sempre m'ha captivat. Aquest vermell sensualíssim...


Nu pentinant-se. Pablo Picasso, 1952.

I aquí una versió del tema dels pentinats en Picasso, i en blau. A aquestes alçades del segle XX Picasso encara sabia treure partit dels temes tòpics des de l'antiguitat, com una dona que es renta els cabells. En les seves imatges de dones rentant-se o pentinant-se, Degas hi serà sempre un punt de referència.

L'Absinthe. Edgar Degas, 1875-1876.

Quan estudiava a la facultat, amb una amiga somniàvem que de grans obriríem un bar que es diria L'Absenta...Aquest quadre va escandalitzar la societat de l'època. Uns indolents bevedors diürns a París.


Retrat de Sebastià Junyer i Vidal. Pablo Picasso, 1903.

En canvi els bevedors de Picasso es troben a Barcelona en un ambient nocturn. Ens miren fixament, no com els models de Degas amb la mirada absorta. Més agressiu, més punyent. Picasso va reformular la composició de Degas.

Jove ballarina de catorze anys. Edgar Degas,1879-1881.

I no podia faltar la ballerina. Emociona al veure-la. Va provocar moltíssimes reaccions al seu moment, pel seu naturalisme, per una realitat colpidora..."una flor de les clavegueres" van titllar-la els seus detractors. Sempre m'ha fet gràcia la devoció de Degas per la quarta posició de ballet!





25 de desembre 2010

agost

Immensa Anna Lizaran a Agost, l'obra de Tracy Letts que va guanyar el Pulitzer de 2008, una obra càustica, dura, tot i ser una comèdia-a estones, divertidíssima-. I ella, una Violet Weston cruel, passadíssima de voltes, exageradíssima, però alhora immensa. Poques vegades m'aixeco al aplaudir, i amb ella ho he fet. Sergi Belbel fa que una obra llarga, més de tres hores, ens resulti lleugera. Una escenografia brutal acompanya un grup d'artistes que brillen, dominen els personatges a la perfecció. I tot amb un regust de Tennessee Williams, de Faulkner...fins i tot el títol em va fer pensar en Llum d'agost.
Aquest desembre a més he anat a veure dues obres que també m'han agradat. Vida privada de Josep Maria de Sagarra i dirigida per Xavier Albertí, que em va semblar força digna i em va fer venir moltes ganes de llegir el llibre que oportunament m'ha caigut aquest Nadal, i Futuros difuntos de la companyia andalusa La Zaranda, molt interessant, impactant estèticament, un teatre de reflexió, amb uns bojos que deien grans veritats.

20 de desembre 2010

two


Two lovers. Es va estrenar el passat mes de maig, però no l'he vista fins el desembre en una reposició al Maldà. Una de les millors pel.lícules de l'any. M'ha encantat. Una autèntica joia.
Emocionant Joaquin Phoenix...

14 de desembre 2010

doors




Dissabte vem anar a veure When you're strange el documental de Tom DiCillo sobre The Doors.
Un viatge a través de la música, ple de poesia, sobre la banda americana. Ja fa quasi vint anys, quan érem estudiants, joves i apassionats, i ens acabàvem de conèixer, vem anar a veure The Doors d'Oliver Stone.
Recordo la impressió que em va fer Val Kilmer reencarnat en Jim Morrison. I el nostre viatge al cementiri del Père-Lachaise a París on, entre d'altres, vem buscar la seva tomba. Vaig pensar en els seus pobres companys de cementiri, guixats, ultratjats i empetitits, al costat del mite, mort en plena joventut i amb una bellesa insultant.
Doncs de tot, em quedo amb la darrera pel.lícula, amb imatges reals del grup, dels seus components, només material original. I amb la veu de Johnny Deep narrant-nos la història del grup mític. I amb una petita joia, escenes de HWY (Higway) la pel.lícula inèdita de Jim Morrison que va filmar el 1969 mentre era estudiant de cinema.
I una certesa personal: Jim Morrison tenia un gust excepcional per vestir-se, sempre l'he trobat elegantíssim.

01 de desembre 2010

castor

Castor era el sobrenom de Simone de Beauvoir. Mentre preparava les oposicions amb Sartre,
Nizan i Herbaud, aquest últim va escriure al seu quadern BEAUVOIR= BEAVER. Vostè és un castor. Els castors van en grup i tenen esperit de superació.
He gaudit moltíssim amb el llibre d'Araceli Bruch Pla Em sento estafada. Una lectura de Simone de Beauvoir. A partir d'aquest he retornat als llibres de la Beauvoir i ella ha retornat amb força a la meva vida. Als vint anys em fascinava. Era el meu ideal de dona. Cap a la trentena me'n vaig allunyar, em vaig acostar més als seus crítics, a Camus, i ara en canvi, la sento més propera que mai. Com una inspiració, com una guia. Són les dones com ella les que em motiven. Una dona que va lluitar tota la vida contra els convencionalismes, apassionada fins a la fi.


I a sobre, guapíssima. Simone de Beauvoir demostra que la vellesa pot estar plena de bellesa. Elegant, ultra chic, amb molt bon gust. Per cert en el llibre he descobert que de l'època de la guerra "ve l'ús dels turbants per dissimular les mancances de perruqueria. Simone s'hi acostuma i els converteix en un complement característic del seu vestuari que sempre més usarà."
Espero que es quedi amb mi. I aquests dies que ha estat molt present en els meus pensaments, que m'ha ajudat a reconèixer el que no vull a la meva vida, m'he sentit més lleugera. La seva lluita segueix sent la meva lluita.