22 de maig 2015

madrid


 Retiro, M.B. 2015
Arbres i cels de Madrid. Em fascinen. En aquest cap de setmana de celebracions passat en aquesta ciutat que m'agrada, i molt!, en vaig gaudir intensament. Passejades pels parcs madrilenys, sota aquests arbres immensos, majestuosos, protectors, altíssims, que formaven autèntics passadissos per on passàvem, meravellats, oxigenats, feliços, per tot aquest verd i aquest blau del cel, lluminós, elèctric, intens...
 Les deux frères, Pablo Picasso, 1906.
I malgrat que aquesta escapada estava prevista per fer coses diferents, la magnífica oferta artística que sol oferir Madrid ens va portar a veure les exposicions al voltant de les obres del Kunstmuseum Basel, en obres actualment, i amb part del seu fons exposat a la ciutat. La primera, els 10 Picassos al Prado,  simbòlic retorn de l'artista al museu que va dirigir honoràriament de 1936 a 1939. Una meravella. Picasso ple de força, enfrontat a les grans obres del Renaixement i el Barroc  a la Galeria central. I dels 10, aquests Dos germans que em van commoure. Bellesa absoluta. L'etapa rosa, l'adolescència, els tons, el dibuix, l'estiu.
 Senecio, Paul Klee, 1922.
I al Reina Sofía, Fuego blanco, la col.lecció moderna del Kunstmuseum Basel. Obres importants, cubistes, expressionistes, abstractes…totes les avantguardes en un recorregut fascinant.
I Paul Klee, un dels punts forts de la pinacoteca, amb la seva pintura espontània, honesta, independitzant-se del moviments establerts. 
 Homme et femme, Emil Nolde, 1918.
Coleccionismo y Modernidad, també al Reina Sofía. Dues importants col.leccions d'art de la primera modernitat que ara formen part del Kunstmuseum Basel. A la col.lecció Im Obersteg destaca el color, l'expressionisme, em va encantar. 
 Buveuse d'absinthe, Pablo Picasso, 1901.
Magnífic aquest Picasso, també de la col.lecció Im Obersteg, la bevedora d'absenta. L'etapa blava, la tristesa, la solitud, la misèria. Picasso estimadíssim pels ciutadans de Basilea. Em va sorprendre i emocionar que el 1967, el propietari d'un dels Picasso que vaig veure, volia vendre´l i la ciutat va organitzar una col.lecta perquè el museu pogués adquirir-la. Picasso sorprès per aquest gest cívic (i culte!) va donar quatre obres més a la ciutat.
Medea. Teatro de La Abadía. Fotografia de Luis Castilla.
Però aquesta vegada, el millor de la fugida madrilenya, va ser Medea al Teatro de la Abadía. Impressionant l'obra, basada en Séneca, i dirigida pel gran Andrés Lima, que ja em va entusiasmar amb Desde Berlín. Tributo a Lou Reed, però aquí m'ha flipat. Muntatge històric, amb una Aitana Sánchez-Gijón sublim, immensa, en un paper difícil, molt físic, extraordinària en la seva fúria, en la seva bogeria, en la seva tristesa, en la seva ment perduda. Pell de gallina. Emocions transmeses des d'una mise en scène bellíssima per la seva plasticitat, per la seva nuesa, per la música. Magnífics també els tres altres actors, només quatre persones a escena, entre elles el mateix Lima. 
Art, bellesa, una ciutat que espera amb il.lusió i efervescència el canvi ( Madrid se merece a Manuela!), serà difícil, però espero que ho aconsegueixin, per poder tornar aviat, més contenta, a veure els seus arbres i els seus cels.

14 de maig 2015

amb g de giornata, gos, gold

Fotografia de David Ruano.

 No sé quantes vegades puc haver vist Una giornata particolare, la pel.lícula d'Ettore Scola amb la Loren i el Mastroianni. És una de les  meves preferides, per això sentia curiositat i alhora una mica d'inquietud per anar a la Biblioteca de Catalunya, un lloc preferit, a veure el muntatge que n'havia fet Oriol Broggi, un director preferit. El resultat em va commoure. Clara Segura i Pablo Derqui, immensos, verídics, en el seu entusiasme, en la seva fragilitat, en la seva solitud (en una família de sis fills!), en aquesta giornata tan especial, que canviarà les seves vides, per sempre, sempre m'emociona el final, amb Antonietta obrint el llibre, començant a llegir, entrant en un món nou d'on ja no sortirà. Preciosa mise en scène, Roma a la Biblioteca, els terrats de Roma en la petita sala gòtica, una meravella. I m'imagino que poques persones, les italianitzades com jo, van reconèixer la cançó, el cant socialista, La lega, que sortia a Novecento de Bertolucci, i que em va fer molta il.lusió tornar a sentir.
 Fotografia de Ros Ribas.

Aquesta primera escena, que em recorda l'Angelus de Millet, és de El curiós incident del gos a mitjanit dirigida per Julio Manrique i amb un Pol López extraordinari, d'un altre planeta. Personalment, em va agradar més a Ivan i els gossos, perquè era un text més brillant, aquest gos és un muntatge molt bo, trepidant, vibrant, amb grans actuacions, molt ben resolt, però el text, la història en si, no em va meravellar. Malgrat això, reconec que és un dels grans muntatges del Lliure, molt recomanable.
Retrat d'Adele Bloch-Bauer, Gustav Klimt, 1907.

The woman in gold, dirigida per Simon Curtis, amb una gran Helen Mirren em va interessar. La neboda d'Adele, model d'un dels millors retrats de Klimt, Maria Altmann i la seva lluita per recuperar el retrat de la seva tia, que els nazis van robar de casa els Bloch-Bauer a Viena, on ella vivia amb els seus pares i oncles. Maria, perseguida per jueva, va haver de fugir i emigrar als Estats Units. El millor de la pel.lícula, la recreació d'aquell món perdut, la causa judicial que obrirà pas al retorn d'obres d'art expoliades pels nazis. A mi però, em sap greu que finalment el retrat hagi acabat a Nova York, a la galeria del fill d'Estée Lauder. El quadre és una meravella i ara que he espiat la vida dels Bloch- Bauer encara m'agrada més.