27 d’octubre 2010

barceló

Moi. Anys 90, 2005.


Barcelona Barceló. Estiu Barceló. M'espero el mes de setembre per visitar amb més calma Barceló abans de Barceló (1973-1982) a l'Arts Santa Mònica i a l'octubre La solitude organisative (1983-2009) al CaixaForum. Dues exposicions brutals, independents i alhora complementàries. Em fascina l'obra de Barceló. Des de sempre i encara avui. El Barceló artista, pintor, escultor, gran creador i gran lector.
Moi és un autoretrat que va començar a pintar a Mali als anys 90. El va deixar en un racó, sense tocar-lo, durant una dècada. L'hivern de 2005 el va recuperar, el quadre havia envellit, començava a descomposar-se, les abelles havien fet un rusc a la boca pintada. La natura l'havia acabat. És una mostra de la fascinació que sent l'artista per la matèria orgànica, plena de sensualitat.




Puc navegar pel Níger a Barcelona. Barceló ens apropa a Mali. I la bellesa de les aquarel.les, de la llum d'Àfrica, quines ganes d'anar-hi!



Double portrait/Dues papaies,2005

Aquesta obra és impactant. Amb les protuberàncies d'una roca, l'artista va crear unes impressions profundes en un paper gruixut, humit. Al costat convex hi va pintar el seu amic Amon i al costat còncau l'interior d'una papaia tallada per la meitat.



La solitude organisative, 2008.

El retrat d'un goril.la amb posat seriós assegut en un racó, una mena d'autoretrat, un alter ego de Barceló. La solitud del creador. Un creador potent.

18 d’octubre 2010

davalú


Persecució nocturna a la perifèria de la ciutat. Miquel Barceló, 1981.
Davalú és el nom d'un dimoni armeni. Davalú o el dolor és un llibre de Rafael Argullol que vaig llegir el 2002 i que em va agradar molt. Davalú és com ell anomena el dolor físic. Aquests dies he pensat moltíssim en davalú, en el meu davalú particular, un vertigen agut que m'ha colpejat amb força i m'ha deixat totalment anorreada. Sense poder fer vida normal, ni llegir, ni mirar la tele, ni estar-me dreta, un mareig continu que m'ha obligat a estar-me dies ajaguda, enyorant la meva vida sense dolor, comprenent que la felicitat és la salut, fent mil propòsits de vida saludable que penso complir! Davalú ha martellejat sense parar el meu pobre cervell. M'he perdut espectacles programats, una festa d'aniversari infantil, avançar pàgines d'Inés y la alegría que m'està encantant, escoltar música, jugar, viure. Sort dels petonets acompanyats d'un "cura't mare" que fan que tot vagi millor.

04 d’octubre 2010

keats

Quan tenia divuit anys vaig anar al Cementiri dels anglesos de Roma, que és com denominen el cementiri protestant o dels no catòlics. Tot i que han passat molts anys recordo perfectament la tomba de John Keats que em va semblar preciosa. El seu nom no hi apareixia, només es referien a un "young english poet"maltractat per la crítica, i el seu epitafi que em va emocionar "here lies one whose name is writ in water", sembla ser que van ser unes paraules que va dir abans de morir.
Però Keats hauria d'emocionar-me de nou, molts anys després, veient la preciosa pel.lícula de Jane Campion, Bright Star, que ens explica la història d'amor entre Keats i Fanny Brawn durant els dos últims anys de vida del poeta. Una pel.lícula sòbria com la poesia de Keats, però alhora sensual i d'una bellesa fascinant. Que parla de poesia sense complexes. De fet, es reciten els poemes de Keats, es llegeixen fragments reals de les seves cartes a Fanny, tot perfectament integrat en l'acció.

I emociona... moltíssim. Eren joveníssims, s'estimaven malgrat tot, Keats no tenia res, va morir als 25 anys de tuberculosi, sense ni un cèntim, els seus pocs amics/admiradors li van pagar el viatge a Roma perquè necessitava un clima més càlid i on va acabar morint, lluny de la seva Bright star, la Fanny a qui va escriure aquest poema. John Keats va morir atacat per la crítica i sense cap reconeixement. Va acabar sent considerat, amb el temps, un dels més grans poetes romàntics.