10 de novembre 2013

adèle

La vie d'Adèle d'Abdellatif Kechiche és una obra mestra. Palma d'or a Cannes, llarguíssima, tres hores fascinants seguint la vida d'Adèle, immensa Adèle Exarchopoulos present en tots els plans, preciosa, sensualíssima, en el seu patiment, en el seu plaer, en la seva fam, en la seva manera de respirar, de llegir, de viure...I brutal també Léa Seydoux que la guiarà cap a una nova vida, cap a l'Amor, cap a la maduresa...I nosaltres com a voyeurs, espies de la seva intimitat, bategant amb la seva passió.
Crec que és una pel.lícula que marcarà un abans i un després. A mi em va bouleverser com diuen els francesos, em va atrapar completament, em va meravellar. Això sí, malgrat tots els malgrats. Penso que és massa present la visió masculina del director en les escenes sexuals, massa llargues, massa explícites i massa crues, i no ho dic perquè m'escandilitzessin, al contrari, però hi veig massa pulsió masculina.

 A més, degut al meu entusiasme vaig córrer a comprar-me el còmic Le bleu est une couleur chaude, El azul es un color cálido en la versió castellana, de Julie Maroh l'obra que va inspirar, i molt, la pel.lícula. 
Hi ha moltíssimes escenes extretes exactament del llibre, que aquí sí té una visió molt més femenina, tot i acabar sent una altra història amb un final tràgic. La pel.lícula en canvi segueix endavant i fins i tot se'ns parla d'una hipotètica continuació en els crèdits finals, quan veiem que hem vist el Chapitre 1 et 2. Tinc ganes de seguir amb la vida de l'Adèle, però alhora dubto que pugui ser una altra pel.lícula com aquesta. Tan sublim.
I aquesta tardor havia vist dues altres pel.lícules franceses, que m'havien agradat, i força, però que ara en comparació a La vie d'Adèle em semblen molt senzilles. Au cul du loup, aquí Una casa en Córcega de Pierre Duculot és molt breu, no arriba als 90 minuts, molt senzilla, però una sorpresa molt agradable. Una reflexió sobre la nostra societat, plena de sensibilitat, tot un replantajament vital, cal simplificar la vida, en aquests moments de crisi i confusió. Hem de cercar l'essència. Paisatges de Còrsega esplèndids, no cal dir-ho, i interpretacions reals i autèntiques.
 Thérèse D. de Claude Miller, la seva darrera pel.lícula doncs va morir poc després, és una adaptació de la novel.la de François Mauriac, que em va agradar. Preciosa i cuidadíssima visualment, amb unes grans interpretacions, esplèndida Audrey Tatou, demostrant tota la fredor i manca de sentiments d'una dona asfixiada per una societat burgesa reaccionària. Un petit plaer.
I de l'opressió de Thérèse retorno a la llibertat d'Adèle...Vaig trobar una sessió de fotos que em va encantar, per desgràcia no he aconseguit trobar l'autor, però ha sabut captar tota l'explosió de bellesa de les dues protagonistes. Malgrat també el patiment que va suposar per elles el rodatge. Léa Seydoux ha afirmat que mai més tornarà a treballar amb Abdellatif Kechiche. Jo només agraeixo als tres, director i actrius, el coratge d'haver fet aquesta pel.lícula, és un regal meravellós, dels que et marquen la vida.

04 de novembre 2013

il.lusions

 Potser sí que encara sóc il.lusa, però malauradament ja no ho sóc tant. No sé a quin punt vaig perdre la il.lusió intensa de viure que tenen els protagonistes de la magnífica pel.lícula Los ilusos de Jonás Trueba que em va entusiasmar. Per la bellesa del blanc i negre, si mai hagués de filmar ho faria en blanc i negre, per la bellesa de la joventut i les seves ganes de fer cinema, d'enamorar-se, de ser amics, de viure. La passió de viure en una pel.lícula diferent, experimental, que vaig poder veure al nou cinema Zumzeig que penso seguir visitant.
 I finalment vaig retornar al teatre, al TNC a veure Terra de ningú de Harold Pinter. Una obra difícil, críptica, però abandonant-nos a la força de les paraules, de la seva sonoritat, de gaudir de l'incomprensible, ens retornava un muntatge esplèndid. Grans interpretacions per un text que em va fer pensar en el teatre de l'Absurd, en Sartre i el seu infern que són els altres, aquí aquesta terra de ningú. 
I per sort vaig decidir anar-hi el dia que Antoni Marí, el meu professor preferit a la universitat, i de llarg!, feia un breu col.loqui després de l'obra, tranquil.litzant-nos a tots quan va explicar que aquesta obra admetia tantes lectures com espectadors. Em va fer molta il.lusió tornar a sentir els seus sol.liloquis, plens de sentit. Sempre és un plaer immens sentir-lo.
I també és un plaer immens llegir-lo. Aquests són els tres darrers llibres que he llegit d'ell. Esplèndids. 
Una altra il.lusió va ser anar al Tantarantana a veure la meva admirada Marta Carrasco. B-Flowers un espectacle ple de bellesa, de Salvat-Papasseit, d'ironia, de gran creativitat, de plasticitat, d'emocions. I de pors i prejudicis, de crueltat...Poètic, intens, una petita meravella.