20 de maig 2014

greco

         El caballero de la mano en el pecho. El Greco, circa 1580.
Aquest darrer pont de maig vem viatjar a Toledo per viure la commemoració de la ciutat a El Greco amb motiu del quart centenari de la seva mort. Tota la llum, la fascinació, l'espiritualitat del pintor en la magnífica ciutat que el va acollir, on va crear les seves millors obres i on va morir. Toledo era una festa. Espectacles de carrer, exposicions, recorreguts, un cant a El Greco. I per sobre de tot El Griego de Toledo, pintor de lo visisble y lo invisisble, l'exposició principal, única, l'oportunitat de veure les seves obres de retorn a Toledo. Com aquest famós caballero de la mano en el pecho, habitant de El Prado que va tornar a la seva ciutat. És un retrat que fascina, com tots els seus retrats, del món auster, sobri, de la Castella dels Àustries.
 El entierro del Conde de Orgaz, detall. El Greco, 1586-1588.
I poder tornar a veure les obres que va deixar a Toledo, en les seves esglésies. Com la meva pintura preferida de El Greco, El entierro del Conde de Orgaz, a la parròquia de Santo Tomé. Una meravella. Especialment la part terrenal, on El Greco es va dedicar a pintar les personalitats de la Toledo de l'època, inclosos ell mateix i el seu fill. Tot el simbolisme, la sensualitat, la força d'una obra que va influir/inspirar a Picasso, Alberti i altres.
      Capvespre a Toledo. S.B., 2014.
I el plaer de passejar per Toledo, una de les ciutats més boniques i ben conservades i respectades arquitectònicament. Malgrat les contínues pujades que ens van acabar extenuant a tots tres! Toledo jueva, musulmana i cristiana, sinagogues, mesquites, esglésies, un call fascinant, l'exemple de la convivència entre cultures, malgrat tot. Tres dies d'amor a l'Art, d'immersió a la pintura de El Greco, de Bellesa, i de descobriments. Un lloc preciós per tornar-hi, sempre.

13 de maig 2014

dacia

 Dacia Maraini amb Pier Paolo Pasolini.
Abans de marxar de viatge per celebrar el pont de maig, vaig tenir l'immens privilegi d'anar a veure a la Filmoteca la conferència de l'escriptora Dacia Maraini i poder veure el documental sobre la seva vida, plena de viatges, Io sono nata viaggiando d'Irish Braschi. Una vida absolutament fascinant que em va captivar des del primer segon. Un fragment de la història d'Itàlia, reflexions intel.ligents, una dona molt brillant, grandíssima escriptora, però alhora tan propera, tan tendre, explicant-nos la seva relació amb Pasolini, éren amics íntims i col.legues de fet ella va escriure amb ell Il fiore delle mille e una notte, companya de Moravia, els viatges junts, les confessions que ens va fer  Moravia més cerebral, Pasolini més sensual, la dolçor de la Callas que no va saber mai escollir els homes, preguntava a Dacia si tenia alguna possibilitat amb Pasolini, i Maraini intentava dissuadir-la…va ser una vetllada tan agradable, m'ho vaig passar tan bé, ens va explicar el seu món meravellós, envoltada de persones increïbles, grans personalitats del segle XX, molt intel.ligents, però amb una senzillesa, com si fos una xerrada d'amics.
Dacia Maraini a la Filmoteca presentant-nos el documental sobre la seva vida.
Io sono nata viaggiando em va encantar. Per la intimitat, pel recorregut, per la vida fascinant però en alguns moments molt dura de l'escriptora. Els viatges, Japó, els camps de concentració, Sicília, Roma, els grans personatges, l'escriptura, el teatre, el feminisme, la casa de Sabaudia, un lloc maquíssim a uns 90 kms de Roma molt chic, que van comprar Moravia i Pasolini junts i que el cineasta no va tenir quasi temps de gaudir, l'emoció en recordar l'assassinat de l'amic, la seva bondat … Una dona meravellosa. I una gran escriptora que recomano a tothom. 
I seguint amb Itàlia vaig veure una pel.lícula que em va meravellar, Miele de Valeria Golino. La Golino ja m'encantava com actriu (sí, La puta del rei, Rainman, Respiro…), però com a directora m'ha sorprès per la magnífica pel.lícula que ha escrit i dirigit. Començant amb una interpretació brutal de Jasmine Trinca que hipnotitza i emociona, passant per un tema dur narrat amb delicadesa, profunditat, i filmat amb molta sensualitat. Una pel.lícula de les que fan pensar dies i dies, una reflexió sobre la mort i sobre la vida, sobre les emocions i el despertar de la nostra consciència. Una preciositat.