I jo penso en la María Blanchard, camí de l'institut.
26 d’abril 2008
m.b.2
I jo penso en la María Blanchard, camí de l'institut.
m.b.
He tornat a la docència i al plaer/martiri d'ensenyar. Penso en la María Blanchard, tan immensa en la seva pintura i tan desgraciada en la seva vida. Rebutjada per la seva mare, va néixer amb una deformitat incurable, era geperuda, rebutjada pels seus alumnes de qui va patir humiliacions i crueltats vàries. Viu al París més esplèndid artísticament, amiga de Gris, Modigliani, Chagall...
Es mor de gana però és capaç de renunciar a la seva feina de professora, havia aprovat oposicions de dibuix, per escapar-se a França i viure pintant, és la seva teràpia per afrontar una vida duríssima. Morirà sola als 51 anys però pintant i fent realment el que volia. "Pintar sense coaccions et fa lliure" o l'equivalent pels que no pintem, viure sense coaccions et fa lliure.
20 d’abril 2008
negre
Hi ha moments en la vida que tot és negre, que la sort passa de llarg i no s'atura, que tots els plans es volatilitzen. Estic cansada, cansada que sempre em toqui patir moltíssim per aconseguir les coses. El silenci és tan encertat va dir Rothko i potser només cal això, silenci. Ell però, a mesura que la seva vida s'anava enfosquint també ho feia la seva pintura. Fins al final. Es va tallar les venes. La meva foscor en canvi espera de nou la llum.
14 d’abril 2008
amedeo
La mare m'ha portat de Madrid el catàleg de l'exposició que fan al Thyssen sobre Modigliani. M'he passat la tarda llegint-lo. Una vida plena de penúries i turments que acaba amb la seva mort als 35 anys. Això sí va tenir un enterrament gloriós, una multitud amb Brancusi, Picasso, Léger, Vlaminck i molts més el van acompanyar des de l'Hôpital de la Charité de París on va morir fins al cementiri del Père-Lachaise. Pels carrers la gent llençava flors sobre el seu taüt. En vida Modigliani només va tenir una exposició individual, a la dècada dels 20 (mor el gener de 1920) se'n van fer dotzenes. Cal morir-se per triomfar en el món de l'art (amb poques excepcions que han triomfat i s'han enriquit en vida), tot i que ell va gaudir d'un cert reconeixement del públic. Sempre m'ha encantat Modigliani, per independent, no se'l va enquadrar en cap moviment d'avantguarda, per fràgil, va ser víctima d'ell mateix, enganxadíssim a l'alcohol i les drogues que el van portar a l'autodestrucció, per incomprès i per atractiu. I per la bellesa de la seva obra.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)